L’any 2025. Li retíem al Joan Duch Mas, un molt merescut homenatge : https://www.guimera.blog/tribuna/singulars-de-guimera-joan-duch-mas/
Avui, en el silenci encara recent del seu traspàs, constatem que el nom de Joan Duch Mas ressona amb una força íntima i serena entre els carrers de Guimerà, el poble que el va veure néixer i al qual va consagrar la seva vida amb una fidelitat exemplar.
Fill d’aquesta terra aspra i noble, Joan Duch va créixer entre pedres antigues i horitzons quiets, aprenent ben aviat que la bellesa s’amaga en els detalls més senzills. Guimerà no fou només el seu lloc d’origen, sinó l’arrel profunda que nodrí la seva mirada i la seva vocació. D’aquell paisatge en va extreure una sensibilitat que es manifestaria al llarg dels anys en dues dimensions inseparables: la de mestre i la d’artista.
Com a mestre, fou molt més que un transmissor de coneixement. Va ser guia, referent i sembrador de consciències. A les aules de Guimerà hi deixà no sols lliçons, sinó petjades. En cada infant que va escoltar-lo hi va plantar una llavor de curiositat, d’estimació per la cultura i de respecte per la identitat pròpia. Aquells que van passar per les seves mans no recorden només el que els va ensenyar, sinó com els va fer sentir: capaços, dignes, part d’una continuïtat.
Paral·lelament, el dibuix fou el seu altre llenguatge. Amb traç pacient i mirada atenta, Joan Duch Mas va saber capturar l’ànima de Guimerà i dels seus racons. Les seves obres no són només representacions, sinó testimonis: fragments de memòria fixats amb sensibilitat, com si volgués retenir el temps perquè no s’escoli del tot. En cada línia hi ha una estimació profunda pel patrimoni, per la pedra viscuda, per la història callada que ell sabia escoltar.
La seva vida no va estar marcada per gestes estridents, sinó per una coherència tenaç, per una dedicació constant i per una manera d’estar al món honesta i discreta. Va ser, en el sentit més ple, un home del seu poble. I és precisament aquesta aparent senzillesa la que avui es revela extraordinària.
Ara que ens ha deixat, Guimerà no és exactament el mateix. Hi manca una presència, però hi resta una empremta. Perquè Joan Duch Mas no desapareix: perdura en la memòria dels seus alumnes, en els seus dibuixos, en cada racó que ell va saber mirar amb ulls atents, i en la consciència col·lectiva d’un poble que ha tingut la sort de comptar amb algú com ell.
Que la terra que tant va estimar li sigui lleu. I que el seu record, com els seus traços, continuï dibuixant-nos el camí.