El final d’una pandèmia és com una sortida de sol quan la terra no està preparada per rebre-la. T’ho explicaré en paraules, però t’ho hauràs d’imaginar. Estàs en un refugi de muntanya situat sobre un solitari i petit altiplà. Des d’allà s’hauria de poder veure tot, però entre ombres i boirasses no es pot veure res, tot està amagat. És una matinada fresca i el sol no pot fer-se visible ja que una boira espessa el vol esborrar. Malgrat la lluita entre els dos titans es pot endevinar la silueta d’uns arbres arrenglerats que capcots estan esperant. Els colors de l’herba dels immensos camps i les altes muntanyes del voltant estant presoners de la calima que no els deixa brillar. A poc a poc s’albira una llum vermella que poderosament s’escapoleix de darrera les muntanyes i vol donar vida a la terra. La bromassa decidida li planta cara i vol mantenir en les tenebres a tots els mortals. La llum que ja es rosada es va fent gran i més clara. Sinuosament va dissipant les ombres i la calitja es va retirant. De mica en mica la figura dels arbres es va dibuixant fins que els seus fruits ja es poden menjar. Cada herba recupera el seu color, primer suau i es va fent més intens a carícies de la llum del sol. Entremig de les herbes algunes flors es van ensenyant. De mica en mica hi ha més colors i els camps són més grans. Al final la vida torna a ser com abans.
Cita d’en Svileta de Tessàlia: després de la nit arriba l’alba que dóna pas a un nou dia i la vida es torna a presentar.