Hi ha llocs on la gent neix i mora per una carícia. Entre mig la vida passa a passos petits, poques esgarrapades i tan a poc a poc que sembla més llarga. La vista mai es cansa de mirar. La fruita és dolça i l’amargor no ha sigut presentada. El brogit viu lluny i tot el que passa demana permís al silenci per arribar. Tot excepte el gall que cada matinada recorda que la vida no és un somni i cal anar a treballar. Al final del dia el capvespre és acomiadat amb enyor per la matinada. I a l’endemà la vida tornar a passejar sense fatigar. Aquest petits mons encara existeixen, estant en els horitzons nebuloses d’oblit.
Cita d’en Svileta de Tessàlia: tot el que s’oblida acaba desapareixen.