La Comissió Europea ha assenyalat la lentitud d’alguns procediments, l’acumulació de retards i la necessitat de millorar l’eficàcia del sistema. El seu marc anual sobre l’estat de dret per a Espanya ha tornat a remarcar mancances en transparència, lluita contra la corrupció i reforma dels mecanismes de nomenament judicial.
És a dir: no només hi ha el defecte de fons, sinó també els símptomes de funcionament.
Això és especialment greu en casos de corrupció i en afers d’alt impacte polític, on la justícia hauria de mostrar una pulcritud quasi quirúrgica.
Quan els terminis s’allarguen, les investigacions s’eternitzen i les estructures de control no generen confiança, el missatge que arriba és devastador: que el sistema castiga malament, tard i sovint amb una credibilitat baixa.
No és una anècdota; és una patologia institucional
També hi ha hagut observacions severes sobre garanties processals i drets fonamentals en casos d’enorme rellevància pública, on organitzacions internacionals de drets humans han denunciat irregularitats serioses i dèficits de garantía
Un poder judicial que necessita ser percebut com a neutral no pot permetre’s ni la més mínima ombra de captura partidista.
Quan el sistema es deixa cosir per dins amb fils polítics, després no cal que ningú el desacrediti des de fora; ja s’ha desacreditat sol. Mentre això no canviï de debò, seguirà pesant la sospita que el sistema no defensa tant la justícia com la seva pròpia autojustificació.
Els organismes internacionals no inventen el problema, només l’expliquen amb menys hipocresia que molts actors interns