Finalment va caure. L’única fulla de l’arbre va caure. Va anar a parar a terra.
—Ai las! Què serà de mi ara? —es lamentava.
Tot d’una, una ventada va fer volar la fulla uns metres més enllà. Va quedar atordida pel cop. Quan va despertar va veure amb sorpresa on era.
—El paradís de la fullaraca! —va exclamar joiosa.
Contenta, la fulla es va disposar a esbrinar alguna cosa de les seves companyes. Va començar a anomenar-les:
-Amigues meves, desperteu! Desperteu! M’agradaria parlar amb vosaltres.
Res, les fulles no la sentien. La fulla, trista, es va adonar que no tenien vida i es va deixar caure sobre el matalàs de fulles. Quan anava a incorporar-se, va sentir un petit soroll. Va aixecar el cap i va veure com una formiga vermella l’estava contemplant.
—¡Oh! Qui ets tu? —va preguntar.
—Una formiga vermella que busca un cau per a la seva família —va dir-li.
—Doncs, jo sóc aquí per un vendaval —va dir la fulla, i va preguntar a la formiga:
—Teniu casa vosaltres?
—Fins ara sí. Però hi va haver un incendi al bosc i es van socarrimar tots els arbres. Vam haver de fugir a corre-cuita i ara busquem un altre lloc per viure.
La fulla, va veure que podia ajudar-les i va suggerir:
—Sembla que et puc ajudar. Podríeu anar a l’arbre d’on jo vinc. Si puges al cim del fullatge et mostraré on està.
—Agafo els prismàtics, espera —va contestar la formiga.
La fulla va esperar pacientment. Al cap d’una estona va veure com la formiga vermella s’enfilava fulla per fulla per arribar al cim. Quan va arribar i atalaiant l’horitzó amb els prismàtics, i seguint les instruccions de la fulla, va dir:
—Veig l’arbre!, el veig. És l’únic que queda!
Tot seguit, la formiga va baixar saltant les fulles per arribar al costat de la seva amiga i li va dir:
—He vist l’arbre. Ara anirem cap allà. Vens amb nosaltres?
—No. Jo em quedo aquí amb les meves companyes fins que ens marcim i facin adob de nosaltres.
—Llavors, d’acord. Gràcies per la teva ajuda. No ho oblidaré mai. Adéu.
Es van acomiadar i la colònia de formigues es va disposar a iniciar la marxa cap al seu nou destí.
Les formigues havien de creuar una rambla on passejaven un munt de persones. El cap de la família de formigues es posà al mig de la rambla i els digué:
—Endavant formigues! Seguiu-me!
I la llarga fila de formigues vermelles va obeir:
—Un, dos; un, dos; un dos…
La fila de formigues desfilava segons les ordres del seu cap, i, quan a la llunyania, aquest veia gent els deia:
—Pareu! Espereu ben quietes fins que hagin passat totes aquestes persones!
I de nou:
—Endavant!
I una altra vegada les formigues a obeir:
—Un, dos; un, dos, un, dos…
I així, infinitat de vegades, fins que van aconseguir creuar la rambla sanes i estalvies. Allà, al peu de l’arbre, es van disposar a proveir el seu cau de tot el que els fes falta.
La formiga vermella, va voler veure, per última vegada, a la seva amiga fulla. Va mirar per als prismàtics la fullaraca que es veia a la llunyania, però n’hi havia tanta, que no va poder veure la seva amiga. Amb el cap cot i disgustat, es va disposar a ajudar en les tasques de construcció del cau.
Heus aquí, que, la fulla, ja mig marcida pensava si les formigues haurien arribat bé a l’arbre d’on ella havia caigut. La fulla s’enyorava. Enyorava la seva vida a l’arbre. Tot d’una, va passar un fet misteriós. La fulla es va veure empesa per una ratxa de vent i de nou transportada al seu arbre. La formiga vermella en sentir el soroll es va girar i va veure a la seva amiga.
—Quina alegria! Com has arribat fins aquí?
La fulla va contestar:
—Creu-me, no ho sé. Tot d’una m’he vist aquí.
Tot seguit, la formiga vermella veient l’estat en què estava la fulla, va fer formar la fila de formigues dient:
—Heus aquí la fulla a la qual devem la vida. Hem d’ajudar-la. Farem el següent:
—Cadascuna de nosaltres agafarem la fulla i entre totes, sigui com sigui, l’entrarem en el cau.
Així ho van fer. Van trigar un munt d’hores, però ho van aconseguir. Si alguna cosa tenien les formigues, era la seva afició a la feina. Eren incansables.
Un cop dins, la formiga vermella es va posar a pensar: Com salvaré la vida de la meva amiga fulla?
Va estar pensant molta estona i finalment, va trobar la solució. Va dir a la colònia de formigues:
—Formiguetes, formarem una altra vegada la fila i anirem a buscar aigua. En lloc de beure-la, la portarem dins el forat per fer un llit per a la fulla.
Una formiga va preguntar:
-Un llit?
-Sí. En el cau tenim un petit sot. L’omplirem d’aigua, i, hi col·locarem la fulla. Reviurà al moment i així, sempre estarà amb nosaltres.
Després d’haver dit això, la formiga vermella va anar a explicar a la fulla —que estava molt debilitada— el que pensaven fer.
—Amiga meva, no heu de fer res per mi. He de marcir-me com totes les altres fulles —va dir a la formiga.
—Mira fulleta, tu ens has salvat i nosaltres som molt agraïdes.
—És impossible el que dius —va contestar la fulla.
—És el que tu creus. Tu espera i ja ho veuràs.
I la formiga vermella va marxar deixant a la fulla molt intrigada amb les seves paraules.
—Què planejarà la formiga?, pensava la fulla.
La fulla es va quedar amb el dubte.
D’una en una anaven xuclant l’aigua de la petita bassa que havia deixat la pluja. S’omplien d’aigua i quan arribaven al cau la dipositaven en el petit forat exprés per al llit. Quan va estar tot a punt, van col·locar la fulla amb suavitat sobre el llit. Aquesta, de seguida, va dir:
-He reviscut! Quina frescor! Gràcies amigues per donar-me uns dies més de vida.
La formiga vermella va aclarir a la fulla:
-T’equivoques amiga. No seran uns dies, seran anys, perquè nosaltres procurarem que no et falti mai un llit per poder estar humida. Cada vegada que s’eixugui el sot, el tornarem a omplir. Així serà sempre durant segles, va sentenciar la formiga vermella.
I així va ser. Va passar de generació en generació. Totes les generacions de formiguetes, sabedores de la història de la fulla, van anar cuidant-la, però va arribar el moment en què la fulla es va assecar per sempre allà on havia viscut. En el seu estimat arbre, que ja tenia molts anys.
Rosa Ventura Cutrina
