En Cesc Trompeta era un jove desorientat, despistat i solitari. Tanmateix va aprovar l’entrada a un club d’altes capacitats o superdotació. Estava tan content que ho va voler compartir amb els seus distants amics. Des d’aquell dia la relació va ser encara més difícil. Trist, el jove va assistir a la primera reunió del club de superdotats. La gran part dels assistents explicaven el mateix, la relació amb l’entorn era difícil. Per aixecar els ànims, un membre vell del grup i per vell de gran experiència, va arengar-los i va dir – la nostra diferència és un valor, alhora una provocació. La nostra capacitat no és absoluta, ens equivoquem com tots, però hem perdut el dret a equivocar-nos. Cal no desesperar ni deixar de creure que podem ser útils, però sota condicions. La nostra aportació sempre ha de ser amb permís dels altres ja que entre ajudar i humiliar hi ha una petita frontera que ningú sap on està. La nostra capacitat ha de ser un secret, la nostra intervenció anònima, la nostra presència discreta -. Per sort la intel·ligència dels amics d’en Cesc Trompeta sols era emocional i aviat van tornar encuriosits. Aquelles amistats retrobades acudien quan tenien algun dubte per demanar la seva opinió. En Cesc Trompeta ja no estava sol, s’havia convertit en un líder emocional secret, anònim, discret.
Cita d’en Svileta de Tessàlia: saber callar quan ningú necessita escoltar-te, és de superdotats.