LA PADRINA D’ANTIST

Els autors del llibre “Animal spirits, cómo influye la psicología humana en la economía”, George Akerlof i Robert J. Shiller, diuen que solem oblidar les histories que no expliquem als altres. I aquesta és la meva intenció, explicar histories per a que quedin per sempre formant part de l’aire de la muntanya. Començo pel poble d’Antist (Pallars Jussà) on vaig venir al món. Malgrat vaig ser la penúltima persona en néixer-hi, mai hi vaig viure, però sí que hi passava, junt amb la meva germana, totes les vacances de l’escola.

Puc dir que la padrina d’Antist em va cuidar tant o més que la mare, i d’ella en tinc un retrat tan viu al cap com d’especial al cor. La seva vida monòtona, senzilla i dura era el paradigma de la gent de muntanya d’aleshores. No la puc imaginar si no és velleta, desdentegada, vestida de negre i amb un mocador al cap que rarament es treia. Potser no ho era tan de gran, però ja se sap que als ulls d’un infant l’edat és relativa. Qui podia anar al dentista i a on quan l’espardenya o la mula eren els únics transports a l’abast i tot estava a més de mig dia de camí? El vestir de negre tenia les seves raons: eren cases amb molta gent i la mort hi estava present, si no a la pròpia a la del poble o pobles del costat on s’hi tenia família. El dol era rigorós i llarg, aquest color era més sofert i ho amagava tot, i desenganyem-nos, amb què –si de diners en circulaven ben pocs- i a on podien anar a comprar-se vestits? Li recordo no més un abric negre, fi, que es posava per anar a missa els diumenges o festes especials.

Era la pubilla i tot l’any s’aixecava a punta de dia. Començava a recussirar per a preparar l’esmorzà dels homes, al que ens hi afegíem poc a poc la resta de gent, els mossos, la chinalla, els forasters… En temps després de la guerra hi vivia la mestra del poble a casa; i si per algun motiu especial havia de pujar el capellà, també s’hi quedava. Aquell dia, però, es treien les millors estovalles i els llençols més florits.

Tan aviat com podia penjava l’olla als cremalls del foc per començar a fer el dinar, i hi anava afegint els ingredients de la vianda, que era plat diari, espès i energètic. Durant el matí s’arreglava la casa i l’era: gallines, porcs i conills. Menjaven fullat i sobralles perquè no es llençava res, tot s’aprofitava! A la tarda tocava aviar el bestiar gran que hi havia al corral, normalment les vaques, perquè mules, matxos i bous ajudaven als homes a fer la seva feina. I al tornar del camp havia de fer el sopar corrents i parar taula per a que ens hi poguéssim seure tots els que alternativament anàvem arribant.

No sabia llegir ni escriure. Com que la seva mare va morir jove, va cuidar dels padrins, els pares, els fills i els nets. Al terrat cosia i apedaçava, moltes tardes, la roba desgastada per l’ús posant tarna sobre tarna. Val a dir que aquest terrat era una peça única a la contrada per la seva envejable orientació sud. Cuidava els horts i per rentar havia d’anar a la bassa o safareig, tot un luxe al costat mateix del poble! Només hi havia, en una casa de 5 plantes, aigua corrent a la cuina, i una precària llum a la nit, així que aquesta era l’hora de  planxar en temps ja avançats perquè pels anys 50 la planxa era una peça de ferro que s’havia d’escalfar al costat del foc i agafar-la amb un drap per a no cremar-se.

De tant en tant cantava aquesta tonada:

Pageseta moreneta vull cantar-te una cançó,

per dir-te una altra vegada, que també t’estimo jo…

Mai li vaig preguntar d’on l’havia tret, però encara la sento!

Va deixar el poble als anys 60 per convertir-se, fins que va morir, en una “pedra de tartera” com moltes altres persones.

Guillermina Subirà Jordana . Senterada, Abril 2017

Feu un comentari