LA PARÀBOLA DEL NOTARI I LA CASA DEL DOLOR

Pedro José Ynaraja Díaz (Pozaldez (Valladolid) el dia 16 de març de 1933 + Granollers el dia 2 de novembre de 2024 )  escrivia “Si el Senyor tornés, potser…”, del que me’n obsequiava un exemplar.

A la semblança d’aquell llibre , tenia coneixement d’una situació que considero clarament delictiva, i que de ben segur  es podria  titular  la  Paràbola del notari i la casa del dolor

Parla d’una dona gran  que feia poc havia enterrat la seva única filla, morta als 56 anys,  a la que li quedava nomes  un germà, ara estirat en un llit d’hospital després d’una operació que li havia deixat el cos ple de cicatrius i la vida en un fil.

Un matí, aquesta persona va arribar a la notaria acompanyada d’un home que es feia dir “el taxista”. “Vull donar-lo la casa i la plaça d’aparcament”, va dir la persona gran, amb veu trencada. Però els seus ulls no miraven el notari; miraven el terra, com si busqués alguna cosa que ja no hi era.

El notari, home de lleis i de silencis, va notar les vacil·lacions. Va veure com la mà tremolava abans de tocar la ploma. Va escoltar com les respostes esquivaven el sentit, com si la ment fos un ocell espantat que no troba el niu. I llavors va recordar el seu deure de cura —aquell principi que no és només paper, sinó protecció viva: el deber de cuidado.

No va signar. No va autoritzar. En lloc d’això, va dir: “Necessito saber si aquest desig és realment teu. Necessito un informe mèdic que em digui si la teva voluntat és lliure, si la teva ment entén el que estàs donant. I si no puc estar-ne segur, hauré d’ajornar, o fins i tot negar-me a atorgar l’escriptura de donació,  i posar-ho en coneixement de l’Autoritat.”

El taxista va fer un   posat de cara agre,  de mala maror, i va al·legar molta  pressa.

La persona gran, però, va aixecar la mirada. I en aquell instant, potser va entendre que algú —finalment— la protegia, no de la pèrdua, sinó de la manipulació.

Fins aquí la paràbola,  en la que el notari era un home recte ,  just, i temorós de Déu;  el notari real, signava la donació, que s’havia preparat de forma precipitada, i ho feia  quan la dona gran es trobava sota una medicació intensíssima per  suportar el dolors , i quan les cendres de la filla desprenien encara escalfor, i el germà maldava per sobreviure.

De la història real en tenen coneixement a la Fiscalia, al Col·legi de Notaris ,… ,  tot està en mans de justícia

La dona de la història afectada d’un mal estrany –  podria ser però, el resultat d’un emmetzinament–  es troba en una residència on intentaran  recuperar-la en un termini màxim de 2 o 3 mesos, desprès només Déu sap que li succeirà.

Feu un comentari