Quan arriba la tardor a la plana de Vic, la llum s’aprima com un fil de mel sobre els sembrats. Entre roures i pollancres, el cel es torna d’un blau esmorteït, i les boires del matí s’enrotllen als turons com si volguessin protegir els secrets antics dels masos.
Quan la tarda es va encendre amb els darrers reflexos del sol, ell comprengué que la tardor no era una fi, sinó un pacte: deixar anar el que pesa perquè el demà pugui créixer amb arrels netes.
Cita d’en Svileta de Tessàlia . La tardor, és l’única estació que no menteix. Ens mostra com tota bellesa acaba essent memòria. Mira els arbres: ells no ploren la pèrdua, sinó que celebren l’alliberament. “Tot el que cau ensenya a tornar.”
Francesc Estival Vilardell