La laïcitat, en la nostra societat, s’ha volgut vestir de neutralitat, massa sovint però , acaba essent una forma subtil de buidor. Hem après a prescindir del sagrat sense saber ben bé què posar al seu lloc, i així, en nom de la llibertat, hem anat desposseint els símbols fins a deixar-los muts. La laïcitat no s’hauria de reduir a ser l’absència de sagrat, sinó espai de trobada entre significats diversos, en lloc d’això però, en la nostra infinita estultícia, hem convertit el buit en norma i la indiferència en virtut.
Svileta diria que no és la fe el que hem perdut, sinó la capacitat de reconèixer el misteri. Tot allò que abans convocava silenci, respecte o transcendència ha estat reduït a opinió, consum o espectacle. I en aquest procés, la cultura s’ha anat empobrint: ja no crea vincles profunds, sinó impressions fugaces; ja no eleva, sinó que distreu.
Conclusió: Una societat que oblida el valor del símbol i del misteri corre el risc de perdre no només la fe, sinó també la profunditat cultural que la fe, o el seu equivalent simbòlic, havia sostingut.