Un nen que aprenia a viure estava molt preocupat. S’havia enfadat amb els pares, els cosins, amics, veïns, etc. Les relacions s’havien distanciat. Així que es va fer amic de la lluna i un nou diàleg va començar. El gran satèl•lit escoltava al petit pacientment. El nen es queixava que ningú l’escoltava. Cada vegada que la lluna volia intervenir, el nen i la seva passió no la deixava. Enfadada la lluna es va eclipsar. El nen es va quedar sense amiga. Un altre vegada estava sol. De sobte una veu va sortir de l’espai fosc i li va dir – si no em deixes parlar, faré com tothom i et deixaré sol -. El nen tremolós li va pregar que tornés i que li expliques en que s’equivocava. La lluna va tornar i va dir – de petit t’han ensenyar a parlar. Ara hauràs d’aprendre a callar per deixar espai a les opinions dels altres, sinó sempre estaràs sol -.
Cita de Svileta de Tessàlia: de petits a tots ens ensenyen a caminar. Nosaltres sols hem d’aprendre cap on ens convé anar.
Francesc Estival Vilardell