Les notes de la cançó,
em porten a transitar,
per un bosc de melangia i nostàlgia.
També, un enyor un tant insolent
em rapinya el cor sense fer sang.
Una absència feta tardor,
de fulles que cauen mansa,
entapissant el sota bosc,
d’una catifa color ocre i
daurats d’or vell.
Yves Montand, el seu compositor,
fa estona partir a recercar el seu somni amagat davall les fulles.
Edit Piaff, el descobrí com a cantant i
com a amant.
Una cançó, que m’evoca un passat que no s’oblida mai i que la ferida ha anat cicatritzant, tot i que alguns records encara punyen dins.
Hi havia una persona, que li encantava, l’embadalia i deixava tot el que estàs fent, fins acabar d’escoltar-la.
D’aquella ràdio, que no record la marca,
Telefunken pot ser,
sorgia
aquella preciosa i lànguida veu.
Veritat mamà que era així i no em falla la memòria.
La tenies com a preferida, tot i que mai et vaig sentir cantar-la.
Avui i segur, que des del cel, l’hauràs sentida en el teu cor i l’hauràs transmès un missatge, mitjan ella.
Sou una mica entremaliats els esperits. És broma.
Et recordo sovint i avui la cançó m’ha fet una jugada polissona.
I mentre l’escolto, penso tranquil·lament amb tu,
sense dolor ni patiment.
Mentiria si afirmés, que l’enyor
no hi era ben present.
