Avui he vist la teva esquela al diari, ha sigut per casualitat, no acostumo a mirar les esqueles, a l’ambulatori però, hi havia un diari obert, precisament per la plana on apareixen , i he reconegut el teu nom, com no fer-ho?. Anàvem a l’escola plegades, que t’ha passat?
Tu eres de família benestant, a la botiga dels teus pares venien de tot, jo la filla d’un pagès que sols tenia una mula, mitja dotzena de porcs, algun conill i aviram, i les terres no eren nostres, sols parcers. No teníem res i la mare anava a la fàbrica, érem filles úniques ,potser per això ens férem amigues, ens ho explicàvem tot.
Tu deies de gran vull ser quelcom, marxar del poble, estudiar, jo assentia , el meu destí però, estava marcat , a la fàbrica, a teixir.
A l’escola jo dibuixava molt bé, els meus dibuixos la monja els solia penjar perquè tothom els veies , tenia traça. Tu em tenies una mica d´enveja. Malgrat això, érem amigues i així ho vàrem continuar essent fins que la vida ens va separar, tu cap a Barcelona a estudiar i jo als telers , que només de tocar-los ja em feien venir esgarrifances.
Desprès la ciutat et va engolir com un llop, ja no et recordaves de l’amiga del poble, venies amb amics i ni miraves a les “xinxes “ de la fàbrica
Varen passar els anys, em vaig casar, vaig tenir un fill i la meva vida va canviar. Treball , casa, nen, no tenia gaire temps per dibuixar, tenia massa feina. De llegir, tampoc ho feia.
Un dia per la ràdio vaig escoltar el teu nom, havies guanyat un premi literari, tenies el que tu havies volgut.
Vaig comprar el teu llibre, em va agradar, he comprat tots els que has escrit, De no llegir, he passat a ser una lectora compulsiva.
Al tanatori algú m’ha preguntat en veurem plorar si et coneixia?. Si, anàvem a l´escola juntes de petites, sempre l’he recordat.
La noia semblant a tu m’ha abraçat i m’ha dit gràcies, segur que hauria estat joiosa de tornar-la a trobar.
He preguntat, com ha sigut?. Un accident, ha dit plorosa, quasi no ens ho creiem.
He pensat que ens hem retrobat tard.