La combinació entre la Llei d’Hondt i un llindar mínim d’accés a l’escó fa que, en molts casos, ja no calgui una tupinada clàssica per distorsionar la representació: el mateix disseny del sistema fa una bona part de la feina bruta.
La gran perversió no és només la fórmula de repartiment, sinó el fet que el vot no val igual a tot arreu i que el sistema penalitza amb duresa les opcions petites o disperses. Quan una circumscripció és petita i, a sobre, hi ha un percentatge mínim o una barrera efectiva d’entrada, la desproporció deixa de ser un accident i es converteix en arquitectura política.
Això té una conseqüència molt clara: no cal manipular urnes ni papers per obtenir un resultat esbiaixat; n’hi ha prou d’haver dissenyat unes regles que filtren prèviament qui pot convertir vots en escons. Dit d’una altra manera, el sistema crea una aparença de neutralitat mentre introdueix un biaix estructural que fa gairebé supèrflues les antigues maniobres de tupinada.
D’Hondt, per si sola, no és necessàriament tan desproporcionada quan la circumscripció és gran; el problema fort apareix quan es combina amb circumscripcions petites i amb mínims d’entrada. En aquest escenari, el tall real no és només jurídic, sinó matemàtic: molts vots queden condemnats a no esdevenir representació.
Això és especialment criticable perquè es presenta com a sistema proporcional, però en la pràctica pot premiar de manera exagerada unes forces i fer desaparèixer-ne d’altres. El resultat és una democràcia amb forma representativa però amb una entrada molt restringida a la cambra.
Històricament, la tupinada era el frau visible: manipular censos, vots o escrutinis per alterar el resultat. Però en un sistema ja desequilibrat, la manipulació no sempre és necessària perquè l’efecte polític desitjat pot sortir directament de la norma. El mecanisme és més fi, més elegant i, justament per això, més perillós.
La crítica de fons és que el poder no sempre necessita falsejar el recompte si pot dissenyar el terreny de joc. Quan la desigualtat està incorporada a la regla, el frau ja no sembla frau; sembla administració, tècnica o legalitat.
Això erosiona la confiança democràtica perquè converteix la llei electoral en una mena de filtre de conveniència dels grans actors polítics. El ciutadà vota, sí, però el sistema decideix amb molta antelació quins vots mereixen ser traduïts en poder i quins quedaran diluïts.
Per això la crítica més severa no és només contra la Llei d’Hondt, sinó contra el conjunt de regles que, sumades, fan que la representació sigui menys lliure del que proclama. I quan el propi sistema ja redueix la pluralitat, les velles pràctiques de tupinada deixen de ser una necessitat: la injustícia queda institucionalitzada