VEURE LES ORELLES AL LLOP

Tothom al llarg de la vida ha vist en més d’una ocasió “  les orelles del llop” ,  l’observació és una obvietat, oi?.

Les orelles del llop sobresurten per damunt del seu cap, i les ensenya  sense voler, quan s’atura per observar.

En moltes ocasions, desprès d’observar – i valorar – decideix que els danys podrien ser superiors als guanys, i se’n va sense més.

Llegia :  Óscar Sánchez Gil, jefe de la Unidad de Delitos Económicos y Fiscal (UDEF) de la Jefatura Superior de Policía de Madrid, ha sido detenido junto a su pareja tras la incautación del mayor alijo de drogas en España.

https://www.lasexta.com/noticias/sociedad/asi-era-anodino-policia-udef-que-tenia-20-millones-euros-casa_20241109672f83af65664200019d1b5d.html

Algú al llegir la noticia, veia les “  orelles del llop “ , perquè com diuen els gallecs,  os amigos dos meus amigos son os meus amigos

DINS D’UN ATZUCAC

Sobtadament un polític se’n va adonar que no servia per res i el seu somni de ser útil es va trencar. Al dia següent havia d’anar a una reunió amb els de sempre, per parlar dels mateixos problema de sempre i estava segur que tampoc els resoldrien. Flagel•lat pels dubtes, aquella nit no podia dormir. Va sortir a passejar per la foscor. Pels racons trobava gent dormint en el carrer. Eren els rodamóns i captaires que la política havia abandonat. La passejada nocturna va seguir fins que va arribar a un atzucac. Al final del carreró hi havien dos pobres estirats dormint tranquil•lament. Com a capçalera hi havia una pintada a la paret. Deia – intel•ligent no és aquell que sap parlar, sinó el que sap amb qui ha de parlar per no perdre el temps -. Allà mateix va decidir no acudir a la reunió del dia següent. Va perdre la confiança del seu grup polític. Ara en el mateix atzucac hi han tres pobres dormint profundament. Un és el polític honrat.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: per tenir un somni has de poder dormir tranquil•lament. 

Francesc Estival Vilardell

PERSONES ENTRANYABLES

En un món on  hi ha massa tragèdies,  dolor absurd , fabricat per interessos dels executors de les forces de la foscor,  vull deixar la meva empremta de pau, esperançà harmonia i concòrdia.

Ho intent fer de moltes maneres, i ara ho faig,  amb les paraules que vos envio cada vespre.

Hi ha persones que has estimat molt en aquesta vida i d’altres que estimes ara.

Que has tingut una gran coincidència de sentiments semblants, malgrat hagin fet el viatge al cel abans que tu.

Tots tenim aquestes persones especials dins el nostre cor amb les que s’ha creat un vincle,  que mai podrà ser trencat. 

Un vincle d’ànimes.

Quan son vives,  creen un espai harmònic,  fantàstic .

A vegades són persones que han assolit els seus somnis i t’han transmès la seva il·lusió i ganes de viure.

Altres no els assoliren,  i et feren arribar uns sentiments,  en els que notares,  que és sentien certament fracassats i amb el què els quedava gaudien de les miques de la vida.

Veig, quan escric això,  al meu padrí de fons, en Gasparet.

Volia trobar una fotografia que està al meu record d’ara.

Tenia dos anys i em donava la mà.

No l’he trobada,   malgrat els àlbums fotogràfics després de tants anys de circular pel món,  la recerca d’imatges concretes sol ser impredictible.

Sols dir-vos,  que recercant he fet un viatge en el temps.

Tal volta no cal imatge pel poema, millor que el poema  us comporti imatges de vida.

 

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany.  5 de novembre de 2024

ESBERLES DE LLUNA

En el mes de novembre es trenca l’any. Una basca incontrolada omple tots els racons. Una angunia impertinent pentina el món. L’ànsia es consola buscant la llum per l’horitzó. I les hores caminen a poc a poc. Les nits són llargues. De dia n’hi ha poc. La lluna tremolosa s’esberla en petits bocins que cauen per tot arreu. Engrunes de lluna, flàccida llum que crea enyors pels records de joventut i pels que ja no hi són. Moments d’il•lusions que defalleixen, però… com el nadó que aprèn a parlar, fortaleses que no es rendeixen. Cors que no deixen de bategar. Esperances que s’aixequen vigoroses convençudes de que aviat la llum tornarà.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: cada mes de l’any té la seva personalitat, també les seves reflexions.

Bona castanyada

Francesc Estival Vilardell

TOTS SANTS I LA CASTANYERA!

Tots Sants ens invita, amb castanyes i moniatos torrats,

no oblidar la família que ja no hi és. Visitarem el cementiri,

i els portarem flors, o ens mirarem el columbari,

ple d’històries familiars.

El fred no acompanya, però l’ànima sí.

Amics i família comparteixen menges, rialles, records,

i llàgrimes que busquen consol.

De difunts, els cors en són plens.

La canalla pregunta tot menjant els panellets:

Per què en parlen si són morts?

“Perquè aquest dia és per recordar-los”,

respon la més gran de la casa.

La Rita, la castanyera, torra castanyes

i cou moniatos; en cada castanya recorda un petó,

i en cada moniato sent la veu de la mare.

A qui passarà el seu llegat?: el torrador de castanyes,

els molls per a donar-los volta i la cantarella: “”Calentes i grosses;

qui en vol, ara que fumen?”

La Rita ja és vella, qui seguirà la tradició?, ella no té família.

I la canalla, que ensenya la moneda, i espera amb il•lusió,

la paperina plena de castanyes calentes…, llavors, qui l’omplirà?

 

MARIA TERESA GALAN BUSCATÓ

OCUPAR-SE VERSUS PREOCUPAR-SE

“La preocupació,  és una mala utilització de la imaginació “

Quan ens preocupa’m,  ens situa’m en un futur, que desconeixem o vivim

en base  a suposicions de coses,  que és impossible saber si realment ocorreran.

Amb aquesta actitud,  la vida ens fuig de les mans,  a una velocitat vertiginosa.

Crea’m aclaparament  ,  ansietat,  mal estar…

Passa’m pena,  per alguna cosa inexistent.

Ens troba’m ben enfora de l’aquí I l’ara.

Res es pot modificar lluny del present.

El passat està viscut, és immodificable.

Quan et preocupes no hi ha una acció possible,  en el temps futur, no es possible actuar,  sols es pot fer en el present.

Crea’m una construcció mental desordenada,  deformada i falsa, d’algo  que no és en absolut una realitat  i es troba fonamentada amb un ego alterat i deformat, que ho crea a través de les pors, els dubtes i les inseguretats.

Hi ha tècniques per recuperar la presència i l’instant,  jo coneix: la respiració conscient i la meditació (activa i passiva) , i escoltar el silenci.

Llavors recupera’m la presència,  vius la pau, ets l’amo del teu espai de vida.

Això podria ser una definició de l’ocupar-se.

Josep Bonnín i Segura.Vilafranca de Bonany. 28 d’octubre de 2024

REFLEXIÓ PELS “ CAÏNITES” EN L’AFER DEL ÍNIGO ERREJÓN GALVÁN.

Els “ caïnites “   els que fan bromes amb acudits com “ las mujeres, como las guitarras, tocadas y colgadas “ , s’estripen metafòricament les vestidures amb l’afer del  Íñigo Errejón Galván (Madrid, 14 de diciembre de 1983) , això alhora els permet NO parlar de les seves accions habituals – la corrupció endèmica i sistèmica , tant en l’àmbit privat, com en el públic – , el sentit comú, a ells que son tant amants de  la paremiologia,  els hauria de fer veure que aquesta història és la punta d’un iceberg que tot just comença a albirar-se a l’horitzó.

Alguns dels “ bocamolls/bocamolles” oficials, recordaran en els dies, setmanes, mesos y ays proper aquella dita profètica de la llengua castellana:

No te metas a redentor, que puedes salir crucificado

TARDOR 2024

Retrobar-se amb la tardor fa basarda. Cada any és la mateixa, però mai estic preparat. Sé que ha arribat quan sento un discret silenci que acomiada a la llum els amors descansen i un tremolor d’oblit corre per totes les relacions. El desig resignat espera un sol més generós. La vida s’aletarga per descansar de tota agitació. Com cada any les melangies de la tardor provoca la nostàlgia dels colors.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: quan el sol se’n va l’esperit s’encongeix.

Francesc Estival Vilardell

NATURA I CONNEXIÓ DIVINA

Esponerosa Natura que em regales vida i esculpeixes roques per mostrar-nos la teva força creadora.

M’inunda un sentiment de gratitud,

 quan et contemplo,

sense jutjar res i soc capaç

d’un gran acte d’amor  cap a tu.

El flaire del bosc, l’olor de terra banyada,

 és una percepció tan entranyable i màgica,

que evoca i inspira,

unes paraules tendres d’un follet-poeta i trescador  que sap de fades i gnoms.

Una ovella, que no es fa externa,  segueix menjant l’herba, que ha fet créixer les darreres pluges.

Sent,  que la Divinitat,

es mostra a través  del què puc captar i copsar.

Em corprèn aquesta plenitud i unitat que sent dins mi.

Escolt el silenci,

sol trencat pel trinar,  d’una possible cadernera que no albiro

Sols, contemplant la bellesa,

arrib a una pau, que me agombola,  i

a un estat  de serenitat miraculós.

Raigs de sol, travessen  els brancams de les alzines  conferint  un espectacle de llum,

amb els reflexes  de les seves fulles,

humides per la rosassa.

El fred i la humitat,  s’ensenyoreix de mi,

 perquè gosat,  port roba d’estiu  per la Serra de Tramuntana.

Em resguard dins el cotxe,  notant una tebior i contemplo el bosc d’alzines gaudint l’obsequi del seu silenci.

 

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany. 23 d’octubre de 2024

POBLES OBLIDATS

En els pobles oblidats encara hi ha gent. Són pocs, però es saluden pel matí. Hi ha temps per parlar. Somriure és més fàcil. Els sorolls són discrets. Va passar que en aquests pobles el jovent va sentir la crida del mite de les grans ciutats. Els que hi van anar, avui els pots trobar en el metro de bon matí. Enmig del silenci d’una multitud on ningú s’atreveix a saludar. Els sorolls no deixen escoltar. Presoners de la presa surten del metro amb els segons comptats. El metro de les grans ciutats és l’únic lloc del món on et pots sentir sol rodejat de gent.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: mentre el mite està lluny ets tu qui crea la fantasia. Quan estàs enmig del mite la fantasia es desfà.

Francesc Estival Vilardell