LA PELL DE BRAU

El nom identifica per algunes persones un concret espai físic, val a dir que com en les històries clàssiques qualsevol semblança amb la realitat serà pura coincidència, quan als fets que tot seguit us explicaré :
En l’evangeli de Lc 19, trobem el relat en que s’explica la trobada entre Jesús i Zaqueu, el cap dels cobradors d’impostos de Jericó; no va agradar gaire a la concurrència de l’època aquesta relació, i segons l’evangelista sembla que “tots els que ho van veure murmuràvem contra Jesús “ ; no he sabut trobar en cap text de l’antic testament, una norma que qualifiqui com pecat i/o causa d’impuresa ritual, l’exercici de recaptar impostos; agrairé molt tenir-ne coneixement si existeix, perquè aleshores tindrem el fonament , de la pèssima fama d’aquest gremi particular.
Trobo molt interessant la confessió espontània de Zaqueu “ als que he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més “. La corrupció d’un subjecte concret, sovint degrada – com en aquest cas – la imatge col·lectiva, però certament és una tasca impossible eliminar si més no la possibilitat d’algun fet aïllat i puntual de corrupció en tots i cadascun dels col·lectius en que ens agrupem les persones. Atès aquest fet va sobtar no poc a la pell de brau, que en ocasió d’un escàndol de corrupció que va portar a la presó als caps dels cobradors d’impostos d’una molt important província, l’aprovació – segons sembla – d’un sistema d’incentius als cobradors, que participaven percentualment de les resultes del frau descobert, fins en el cas, que finalment els òrgans de justícia, amb un retard que superava de mitja els cinc anys, dictaminessin que la raó estava de part del contribuent.
Per evitar episodis de corrupció puntual, s’implantava un sistema que fomentava la corrupció generalitzada !
La pell de brau, més enllà del sol que hi lluïa de mitjana quasi 350 dies l’any, estava lluny de ser un paradís; les lluites interminables entre el centre i les perifèries; ara per raons econòmiques, ara per qüestions derivades de les diferents llengües i/o cultures; ara per la imposició matemàtica de la demografia del nacionalisme espanyol, enfront dels catalans , bascos, i en menor mesura dels gallecs, havia donat lloc a odis seculars quina raó inicial en algun cas ningú recordava de manera exacta; víctimes de l’anomenada Guerra Civil, les anteriors, les derivades pròpiament del conflicte bèl·lic i les posteriors fins al dia d’avui; els qui tenien comptes pendents dels enfrontaments entre Carlins i Isabelins;…. …, hi havia qui ho remuntava a la guerra de 1.714, i fins en el paroxisme, algú situava l’inici del conflicte en la disputa entre Cain i Abel !.
l’odi malgrat la sequera persistent continuava donant fruits, collites excepcionals – si em permeteu l’expressió- a la pell de brau.
L’any 2.008 hom trobava observadors internacionals per tot arreu !; quan a la corrupció econòmica Europa no podia fer-hi gaire res, però els “problemes” que havien sorgit durant l’any 2.007: els retards continus per avaries en la xarxa dels ferrocarrils de proximitat; el tall del subministrament elèctric a Barcelona, explicat en clau també d’avaria inevitable; els esfondraments a les obres de l’Ave, que van obligar a milers i milers d’usuaris a perdre entre 3 i 5 hores cada dia durant mesos i mesos ! ; tot això dut a terme sota el govern d’un nacionalisme espanyol pretèsament moderat, s’havia interpretat en algunes cancelleries com una provocació al poble català per tal de fer-lo aixecar en armes, i justificar així el seu genocidi definitiu !.
Una vegada més però, el fair play d’aquesta particular raça, havia aconseguit evitar la seva desaparició!.
La celebració d’eleccions generals en els primers mesos de l’any, i la possibilitat que fossin els guanyadors els nacionalistes espanyols radicals, era la raó ultima del desplegament d’observadors internacionals, que valoraven de forma diària la necessitat de situar sobre el terreny forces militars d’interposició.
La premsa dels primers dies del 2.008, era la darrera noticia que trobava quan a la situació per demés tensa a la pell de brau; l’ordinador no em donava cap raó per explicar aquesta manca d’informació, però atesa l’atracció pel foc dels pobles de la península, tot senyalava un greu enfrontament, un més entre el centre i la perifèria.
El llenguatge polític es reduïa a fer funcionar en un i altre sentit els ventiladors, i més enllà de l’anècdota del regal d’un sobre de de llavors oloroses, per part del nacionalisme espanyol moderat, presumiblement per tapar i/o per dissimular fins on fos possible la pudor intensa, l’ambient va assolir una densitat quasi física; vaig pensar un moment en aquella famosa frase de l’obra tràgica de Shakespeare; Hamlet, alguna cosa fa pudor de podrit a la pell de brau; potser la mateixa pell, eixuta, resseca, plegada i desplegada mil vegades, havia acabat desapareixent per consumpció i amb ella també, tots els odis i els odiadors, els corruptes i els corruptors, i dissortadament llevat de mi, també tots els catalans!
Em costava localitzar des de l’estació òrbital, el lloc concret on es trobava la pell de brau, abans de les conseqüències terribles del canvi climàtic.
(c) Antonio Mora Vergés

 

Valldelcorb.info

Aquest era un dels punts de l’ordre del dia que havíem de tractar en la reunió del dissabte 26 de gener de 2.008, els membres de http://www.guimera.info/ ; estàvem convocats a l’edifici de la Cort del Batlle, a la Plaça Major d’aquesta Vila medieval, qualificada com conjunt històric, artístic, i monumental.

Sortia de Castellar del Vallès, abans de les 8,00 del mati; l’informe meteorològic preveia boires intenses i duradores a les planes interiors; habitualment qualifico aquest lloc com a “forat negre” , per l’oblit ignominiós que vers ell practiquen les comarques litorals, i molt particularment els barcelonins, polítics o no, La boira durant alguns dies o setmanes, ho transforma dissortadament en un forat blanc”, cal afegir ara a l’oblit, el fred, l’aïllament, les gebrades i els inconvenients de l’hivern en aquestes terres oblidades !

A la sortida del túnel del Bruc, em trobava amb la boira, el meu projecte de recollir imatges d’alguns llocs de la Segarra, semblava frustrar-se; sortosament s’obria el cel, en superar el Coll de la Panadella, i assolia ben aviat el meu primer objectiu :
El poble de Sant Antolí, Altitud: 587 , és situat a la costa esquerra del riu Ondara. Està format per una sèrie de carrerons que en altres temps eren tancats per dos portals.Al cim del poble hi ha l’antiga església romànica, on dos o tres cops al any es fan activitats, la més important és el diumenge sobre Sant Isidre, que s’hi fa missa i benedicció del terme i un dinar de germanor. S’està restaurant l’església i l’entorn per a crear-hi una zona d’esbarjo.
Recollia imatges d’aquest llogaret encisador.
Continuava per l’antiga carretera Nacional II, fins a Sant Pere dels Arquells, Altitud: 528 :
El poble de és situat en un lloc ric en aigua, a la dreta del riu Ondara, al fons de la vall.Compta amb una vintena de cases, un grup de les quals forma una placeta interior, cosa que unida a l’origen monàstic del lloc ha fet suposar que el seu àmbit podia ser d’un antic claustre del priorat. El topònim, Arquells , podria també derivar-se d’aquest fet. L’església de Sant Pere dels Arquells, que avui no guarda cap vestigi del seu passat monàstic, és a la part més baixa del poble . Em va cridar l’atenció, el Pedró darrer vestigi possiblement del Comunidor, i l’escut Vaticà damunt la porta de l’església. La qualitat de Papa de Sant Pere, permet el lluïment d’aquest element; malgrat això, és una autentica raresa, que fotografio també amb delectança.
L’actual parròquia de Sant Pere dels Arquells era una canònica filial de la de Santa Maria de l’Estany. El 1084 hi consta l’existència d’una església que va ser dotada econòmicament, potser amb la intenció de fundar-hi un monestir. Més endavant, el 1100 el lloc fou donat a l’Estany perquè hi instaurés un priorat. En el decurs dels segles XII a XIV el lloc va tenir una vida relativament sòlida, però en caure en decadència la casa de l’Estany, aquesta també va perdre vitalitat
Es va secularitzar el 1592 i va passar a mans de Santa Maria de Montserrat, com a priorat, fins el 1835. Durant els segles XVII i XVIII va passar a ser més aviat una granja regida per un prior de Montserrat. Actualment és una parròquia

Feta la feina, segueixo el meu camí per arribar a l’hora prevista a Guimerà. Tinc temps encara per fer un talladet al Sant Jordi, i puntualment comencem la reunió de l’associació:

Més enllà de la posada en marxa de valldercorb.info, on ens convoquem i us convoquem a tots a una sessió de brainstorming [ tempesta d’idees ] que ens podeu fer arribar per correu electrònic, comprovem les noves aplicacions de vídeo instal·lades a la pàgina web de http://www.guimera.info/, que ens situen, o millor ens permeten continuar en el nivell superior, la champions league d’internet i no únicament de les pàgines en llengua catalana. Les estadístiques ens confirmen que superem llargament el miler d’entrades úniques diàries.

En el camí de tornada, prop d’Igualada en trobo novament amb la boira, que aprofitant les hores de la nit, embolcallarà amb la seva gèlida blancor aquestes terres, tant estimades per mi, de la Catalunya interior, del “forat Negre”.

© Antonio Mora Vergés

De la màquina a la màquia

Aquí trobareu la crònica d’un curt viatge en el que partint del present, hem tornat a l’alba d’una de les manifestacions primeres i diria que principals, de la vegetació en el nostre entorn. Les Garrigues, comarca de Lleida , quin nom deriva clarament de GARRIGA
GEOBOT. Comunitat vegetal constituïda per plantes de fulla endurida i persistent, entre les quals predomina el garric.. Procedeix de la degradació de l’alzinar o de la màquia , i es fa sobre sòls profunds . Es tractava de veure, i fotografiar, d’això bàsicament va la cosa amic lector, de guardar en imatges les restes d’un passat que en el cas de l’alzinar, la màquia o la Garriga, difícilment tornarem a veure en el seu esplendor inicial. Retratar i alhora senyalitzar adequadament ;també la natura es un atractiu turístic i ho serà més i més amb el pas del anys; a Catalunya hi ha més fagedes que la d’en Jordà, i cal que això es faci saber, i malgrat que en alguns casos la comunitat vegetal que es conserva sigui petita, serà justament aquesta petitesa, la que si cal la farà més valuosa. Penso en el entorn de Castellar del Vallès en el que visc, en una petitisima mostra de l’alzinar que es troba a la finca anomenada de Can Casamada, i que aixopluga encara tot un seguit espècies com els galcerans, i el boixgrevol, que de fet es conserven quasi únicament en aquell indret. Aquell tros de naturalesa, es un actiu del Vallès que s’ha de fer conèixer, i s’ha de defensar de qualsevol agressió.
Els autèntics actors d’aquesta història els podreu veure tot seguit :
garric :
BOT quercus coccifera , família de les fagàcies, arbust perennifoli de 50 a 200 cm d’alt, de fulles coràcies, de color verd clar lluent , sinuades i espinoses, i de fruit en gla. creix a la terra baixa mediterrània.
arçot:
BOT rhamnus lycioides , família de les rammnàcies, arbust molt espinós, de fulles estretes, lanceolades, i de pecíol gairebé indiferenciat; fa flors petites i axil·liars, i fruits negres. Viu a la terra baixa mediterrània, poc plujosa, sobretot a l’espinar alacantí de margalló i arçot, i a la màquia continental de garric i arçot.

Hi han d’altres espècies vegetals que acompanyen al garric i a l’arçot, i que conformen una Garriga avui, des d’aquí encoratjo a la gent de les Garrigues a recuperar-ne almenys una petita mostra, i ha fer-ne divulgació, al mateix nivell que ho fan del seu oli d’oliva, dels seus castells, de la seva cuina de caragols a la llauna i del seu passat àrab.

ANTONIO MORA VERGÉS (Castellar del Vallès)

El Negundo que s’enyora del mar.

Parlem amic lector d’un arbre, oriünd de l’Amèrica del Nord, en la zona oriental, i quina destinació principal és ornamental; el podeu trobar esmentant dins del catàleg d’arbres i arbredes d’interès general, com el Negundo de la Font.

L’arbre d’aquesta història el podreu veure a Talamanca, Valls del Montcau, Comarca del Bages, Catalunya profunda, terres del “forat negre”; ho podríem fer també a Talamanca del Jarama, ciutat castellana que alhora que manté les seves arrels i tradicions històriques, gaudeix d’un envejable desenvolupament econòmic ; i fins a la Regió de Talamanca a Costa Rica, lloc on podem presumir que va nàixer l’acer negundo quina observació era l’objectiu de la nostra sortida.

El Joan Antoni Blaze Archs , – l’amic historiador al que demanaven com sempre el seu parer sobre la qüestió – en la seva tesi contempla com a possible que l’arbre ens vingués d’Amèrica o per la via d’un Indiano retornat a Talamanca, o per la portada posterior al mal anomenat descobriment l’any 1.492 i que fos l’actual Negundo un rebrot d’aquell.

La tesi de la Silvia de Santa Mònica, val a dir que força més arriscada, planteja la possibilitat que fossin els víkings qui portessin les llavors recollides en el seu desembarcament en aquelles terres, i que l’arribada a les Vall del Montcau, fos conseqüència de la emigració dels pobles del Nord, que donarien també el nom de lloc TALAMANCA. En aquesta tesi, lloc sense mar.

En qualsevol cas, calia anar a veure aquest Negundo de la Font, que a l’abric de la riera de Talamanca trenca totes les previsions – sobretot quan a longevitat – per als exemplars de la seva espècie.

Ho fèiem el dissabte 19 de gener de 2.008, sota una intensa boira, que ens acompanyaria des del moment que superàvem el Coll d’Estenalles, prop de les 9,00 del mati , fins al moment en que retornàvem al nostre Vallès, passades llargament les 13,00 hores. Viatjàvem : El Joan Moliner i Manau, el llegendari sherpa de les Valls del Montcau, el Tomàs Irigaray i López , i el Feliu Añaños i Masllovet, ambdós fotògrafs de reconeguda vàlua en el món de l’excursionisme, la natura i la conservació del nostre patrimoni històric i monumental; em feien tots plegats l’honor – una vegada més – de confiar-me la tasca de cronista.

Trobàvem l’arbre sense fulles, a la font situada a la baga del castell, acompanyat per uns exemplars de plàtan, en la perpetua contemplació de la Mussarra, a la riba contraria, dins ja del terme de Monistrol de Calders. Del lloc n’era el propietari el senyor del castell, però consuetudinàriament la utilitzava tot el poble per recollir aigua i com a safareig comunal (actualment tapat per un enrajolat vermell al costat del brollador, l’obra del qual data del 1701).

Feta la feina principal, anem a fer un tom pel poble, curull de llocs d’interès; l’església de Santa Maria (segle XI), d’estil romànic, n’és un exemple. L’edifici actual mostra les ampliacions del segle XVIII que transformaren la planta original de creu llatina (una nau) en una planta basilical (tres naus). A la façana, destaca el rosetó, el campanar i la portalada amb dos arcs de mig punt dovellats, ornada amb arquivolta i capitells d’estil corinti. Darrera, l’absis és cobert amb volta de quart d’esfera i ornamentat amb arcuacions cegues i finestral de triple arcada. Dissortadament està tancada, com la majoria de temples en aquests temps.

Anem per carrers empedrats fins al casal senyorial amb la torre , que construïren al segle XVIII, els Castellbell; A Talamanca l’any 1717, les tropes borbòniques enderrocaren el castell, fatalitat que compartiren bona part dels castells de la Catalunya Vella.

La boira persistent , la humitat elevada, i la bona fama de Cal Ros, juntament amb la necessitat de recuperar-nos una mica, ens portaran a l’emblemàtic bar restaurant de Talamanca, on prendrem un cafè.

Ens arribarem encara fins a Santa Magdalena, per recollir les imatges esfereïdores de l’abandó absolut en que es troba aquesta ermita romànica.

© Antonio Mora Vergés

L’anunci.


El Frederic Estruch i Vidal, riquissim comerciant de Barcelona, on tenia oficina oberta, al carrer de Nàpols, 129 entresol; vivia habitualment a la seva torre de Castellar del Vallès, o de Sant Feliu del Reco, si així us agrada més, tot i que amb ell, aquesta disquisició entre la urbs i la seva pedania ,li semblava – com tantes i tantes coses – una pèrdua de temps, i per a ell, l’element temps, feia molts i molts anys que havia esdevingut l’autèntic valor.

Li faltaven pocs dies per arribar als seixanta anys, havia esmerçat tota la seva vida, en mantenir i àdhuc augmentar la fortuna familiar ,que s’havia consolidat a la Ciutat de Cardona, on els primers Estruch i Vidal, jueus , s’havien dedicat al préstec de diners, sota la protecció de l’aleshores Comte de Cardona ; no havia estat gent dificultós establir l’origen de la família, ja que juntament amb les dades de l’arxiu de Cardona, hi havia l’arxiu dels Estruch-Vidal, – que en aquell moment romania encara a l’estat de Ohio- tota vegada que a criteri d’altres membres de la família, les coses polítiques a Espanya, estaven lluny de poder-se considerar estables, en la mesura no tant que pervivien persones vinculades al període feixista – que n’hi havien – com que els partits d’àmbit estatal, mantenien estructures fortament antidemocràtiques i àdhuc en algun cas, fins i tot mafioses en el seu comportament.

S’havia oposat en el seu moment a eliminar la lletra h de la terminació del cognom, com aconsellava una part de la família, perquè tot i que certament era un element que posava de manifest la procedència jueva dels Estruch, com la major part dels que duien cognoms acabat en ch – cosa que no succeïa amb el Vidal, tot i tenir-ho comprovat documentalment – a ell, no li semblava que aquest tret s’hagués d’amagar, i menys encara en el món de comerç, on justament acreditar la pertinença a aquesta comunitat, constituïa una garantia de seriositat addicional, que donava tranquil·litat als mercats.

El Frederic arribada ja la seixantena, s’avorria !, durant els anys d’activitat laboral, no havia sentit mai aquesta sensació, però ara, sols ell i la dona a la casa de Castellar del Vallès, els dies se li feien eterns; i com de diners en tenia i molts, va pensar que podria comprar allò que li mancava, un amic ! ; i és va decidir a posar un anunci, i aquí comença realment aquesta història !

Va fer una llista de les coses que NECESSARIAMENT havia de tenir la persona que es buscava, i també un a llista, de les que NO HAVIA DE TENIR. Li va semblar que enllestiria ben aviat la feina, i dit i fet, va començar :

Li agradaven les persones cultes, agradables i conversadores; així doncs “l’amic” hauria de tenir aquestes característiques, però en realitat que volia dir, culta ?, havia de tenir un títol universitari ?, calia un determinat nivell de coneixements ?, com s’avaluava aquest ítem ?. Desprès vindria definir agradables, que era agradable ?, que et donin sempre la raó, és agradable ?, que mai discrepin dels teus punts de vista, és agradable ?. Conversador ?, que xerra sempre ?, que no es fa mai pesat ?, que et provoca les ganes de xerrar ?.

No semblava senzill definir els trets NECESSARIS, potser fora més senzill, fer-ho al revés, oi ?.

No li havien agradat mai les persones amb barba, li semblava que amagaven alguna cosa – com així és de fet -: Tenia doncs un tret clar, BARBA, NO !, desprès li va semblar que potser també hi havia qui duia barba, per raons estètiques, per amagar – si – alguna cosa, però en positiu, una cremada, una cicatriu; així doncs ?, BARBA SI, O , BARBA NO ?.

De sempre, els negocis amb els àrabs li havien semblat arriscats, a més de dur en ocasions barba, acostumaven a tapar-se exageradament – per un occidental – el cos, això li desagradava profundament, però recordava també, algunes trobades amb àrabs a Turquia, a Algèria, a Egipte o a Jordània ,… on s’havia sentit com a casa seva, on la sensació de protecció, d’amistat, havia estat perfecta; així doncs ?, ÀRABS SI, O ÀRABS NO ?

Els negres, xinesos, mongols, indis, i indis sud-americans, i algunes ètnies més ,li feien una certa por, se’n malfiava obertament !. No podia però oblidar el tracte cordial, amical, tendre quasi, de persones com el Konrad n’Mba, al que havia conegut a Guimerà, i que dir de Ghandi ? o de Confuci ? o de Neruda ? , o …. ; així doncs ?, tampoc aquí podia fer una afirmació apriorística !

Va voler definir el terreny polític ; no li agradaven els nacionalismes radicals, i això li feia desqualificar a qualsevol persona amb vinculacions amb els partits espanyols; que malgrat el que deien ser, tenien en el context europeu, fama de genocides i antidemocràtics !, tampoc però, podia admetre persones com el bocamoll català, que ofenien només a l’obrir la boca, i semblaven estar constantment disposats a encertar una guerra civil !. Millor no parlar de política, oi ?

De religió ?. Li va semblar que a un Estruch, jueu , de Cardona ; aquest era un tema, en el que de totes, totes, el millor que podia succeir, era que no se’n parles, ni poc ni gaire, oi ?

Al Frederic se li començava a fer evident, que la tasca de definir els trets bàsics, d’un amic, no era gens senzilla, i alhora, intel·ligent com era, veia que la major part dels atributs positius, o es donaven gràciablement o no és podien donar !. L’amistat de fet, era una relació gratuïta !, només des de la llibertat és podia ser amic d’algú !Va tenir la constatació d’això, un dissabte de juny, quan caminava sol, per la riera seca, a escassos metres de l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, i és va trobar amb un grup d’homes d’edat més que mitjana, que acompanyants d’un gos fox-terrier [ gossa ] de nom Bruna, caminaven tot i xerrant amicalment, sobre les qüestions típiques de la setmana, els esports, el temps, la política ,… i que el varen acollir obertament, quan els va demanar d’ajuntar-se amb ells, que anaven – sembla que de forma habitual – fins al Pi de les Quatre Besses, la Vall Deliciosa i alguns llocs mes de nom encisador, que no recorda ara.

Deseguida és va sentir part del grup !, i abans d’arribar al camí del Dalmau, ja era ell l’encarregat de llençar les pedres que la Bruna aniria a buscar de forma infatigable !. Li va semblar el mati més feliç de la seva vida !.

Va constatar però, que no sempre anaven junts, i que justament això, el fet d’atendre obligacions diverses, família, associacions, articles ,… feia que les trobades – quan és podien produir – fossin encara més agraïdes, això doncs era l’amistat !. Facilitar que els altres poguessin gaudir d’uns moments especials, quan també nosaltres tenien l’ocasió de fer-ho !. I sense compensació econòmica !

El grup no tenia jerarquia, així doncs no hi havia cap, ho va entendre quan el Jaume va comentar que el proper dissabte tenia un compromís familiar, i l’Antoni que aniria a una excursió amb la Fundació Caixa de Sabadell, i el Jordi, que marxàvem a l’apartament de Girona; únicament l’Antonio, el que tenia com a propietari de la Bruna [ que va comentar que únicament la treia a passejar però que la gossa era de la seva filla ] , va dir, que llevat d’obligacions de darrera hora, el podia trucar el divendres i possiblement podrien tornar a sortir, i li va comentar alguna cosa, d’anar fins a Castellcir a veure el Castell de la Popa.

La tarda d’aquell dissabte, El Frederic Estruch i Vidal, riquissim comerciant de Barcelona, va entendre, que depenen de les obligacions familiars de l’Antonio, de l’estat de salut de l’un i altre, i de tot un seguit de qüestions, respecte de les que no tenia ni coneixement ni possibilitat d’influir, podrien sortir novament a passejar en companya de la Bruna, i que això a les alçades de la vida en que és trobaven ambdós, era tot el que és podia demanar, i per descomptat, el mes semblant – sense ser-ho – a tenir un amic !

Amic lector, si ens tens algun d’amic/ga, cuida’l, perquè veritablement, qui te un amic te un tresor, i si com succeeix en aquesta història no fos així – som molts els casos – gaudeix al màxim de totes les ocasions de relacionar-te amb d’altres persones !

Ah! , no perdis el temps pensant en posar un anunci per a trobar amics, aquesta és una tasca, que només es pot fer de forma desinteressada; d’altra manera jo no parlaríem d’amistat, oi ?

© ANTONIO MORA VERGES

L’HIVERN 71

El Joan Moliner i Manau comptava des del seu naixement 71 hiverns; calia certament celebrar-ho de la forma adequada, i en la seva condició d’hostaler de Vallhonesta, i ermità de la romànica de Sant Jaume, ens va semblar a tots ; al Josep Simó Deu, al Joan Escoda i Prats, al Feliu Añaños i Masllovet, al Tomàs Irigaray i López, al Josep Maria Perarnau i Bover, a l’Antoni Ibáñez Olivares, al Santiago Moya Romero, i a l’Antonio Mora Vergés , que un esmorzar en aquell indret de tipus clàssic : amanida, pa torrat amb tomàquet, botifarra a la brasa [ blanca i negra, no som gens racistes ], regat amb un vinet que fa cantar als àngels; postres de músic amb “gotes diverses “ [ en aquestes terres interiors igual plou mistela, vi de missa, conyac o whisky ] , i els cafès com a cloenda gastronòmica ,fora per així dir-ho el més encertat; a vosaltres amics lectors us deixem el veredicte.

El dissabte 22 de desembre, el pronòstic meteorològic, era clar : pluges torrencials, ambient gèlid amb boires gebradores i risc de nevades a la cota zero; confiàvem que malgrat el descrèdit dels nostres meteoròlegs, no trobaríem – com així va ser – ningú per aquells verals. Ens citàvem al lloc habitual, la Plaça Granados de Sabadell a les 8,30, finalment per raons diverses únicament sortíem del Vallès Occidental, el Joan Moliner i Manau, el Josep Simó Deu, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigaray i López i l’Antonio Mora Vergés; ens havien de trobar amb el Joan Escoda i Prats, que venia des de Mura, la Capital de les Valls del Montcau, al Bages , al trencall de la carretera per on s’accedeix a Vallhonesta com més tard a les 9,15; amb puntualitat catalana [ els anglesos ho van aprendre aquí, mentre negociaven el lliurament del nostre país al rei castellà a canvi de Gibraltar, això de la puntualitat ]. L’equip logístic – el que s’ocupa del transport, i l’avituallament – el formàvem, el Joan Moliner i Manau, el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, que pujaríem amb els vehicles tot terreny fins a l’era de l’hostal de Vallhonesta; el Josep Simó Deu, el Feliu Añaños i Masllovet i el Tomás Irigaray i López, farien via per camins i corriols, lleugers d’equipatge i conciliant afecció i devoció.

Un cop executades les tasques elementals; preparar taules, cadires, plats i coberts, i deixant al Joan Moliner i Manau, atiant el foc per preparar les brases, anàvem a fer un tomb per les runes de l’antic hostal, conegut en algun temps per la seva magnificència com l’Hostal de la Glòria. Amb els anys havíem anat trobant i descrivint; el molí de l’Hostal que donava servei a les petites propietats que dedicades majoritàriament al conreu de la vinya, no disposaven de potencial econòmic per dotar-se d’aquest servei; el dipòsit on es recollien les aigües pluvials, situat prop de la cuina, amb tota l’aparença d’una terrassa – mirador, sobre la vall del Farell i les muntanyes de Montserrat, que també aquest mati, envoltades de boira, serien objectiu de les nostres màquines de retratar; els corrals del bestiar itinerant i les cavallerisses; les tines que la casa tenia per elaborar i guardar per al seu consum el vi; havíem constatat la quasi total absència de restes de teules entre les runes del primer pis, això confirmava el pillatge a que s’havia sotmès aquesta propietat d’ença del seu abandonament just a la meitat del segle XX. Aquell mati del 22 de desembre de 2.007, quan una vegada més l’ombra de la sospita s’alçava en tocar-li al govern el premi de la loteria Nacional, nosaltres descobriríem el rebost de l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta. El Joan Escoda i Prats i jo mateix faríem fotografies de les restes d’un antic armari encastat , dels ganxos on penjaven els embotits, i fins d’unes estances minúscules que servien com assecadors i/o llocs per a conservar els queviures.

Tornàvem a temps d’asseure’ns a la taula, i degustar les exquisiteses que el Joan Moliner i Manau havia cuinat per a tots nosaltres; el mati com estava previst fantàstic ! ; assolellat, serè, clar i plàcid. Fins l’acudit tant propi en un esmorzar només amb homes, s’esqueia com un guant: La teva donar fa l’amor amb tu per amor o per interès ?. segur que per amor, perquè d’interès no n’hi posa gaire !.

El temps però no s’atura, i menys encara en les hores de felicitat, i ens calia finalment ajudar en la recollida dels estris, i de les deixalles, calia retornar l’indret al seu estat natural, net i polit; de les tasques d’embrutar i destruir, se n’ocupen amb la màxima eficàcia, les tribus cada cop més nombroses dels vàndals i els brètols.

Joan; a banda dels regals “tradicionals “ per a tu i la teva família que sempre sigui certa la pregaria que llegíem a Sant Joan de Codolar :

Verge Bruna, dolç recer,
Feu sempre en aquesta casa,
Que no i hagi, poc ni massa
Només el que és menester.

I, que per molts, molts anys ,de part dels teus amics incondicionals !

© Antonio Mora Vergés

Feina de despatx.

Aprofitant el fred d’aquest diumenge 18 de novembre de 2.007, em vaig decidir a revisar algunes de les meves eines de consulta a l’hora de preparar sortides i/o excursions per aquestes terres properes del Moianes, Alt Vallès i Valls del Montcau.

No faig esment dels diccionaris, des del mal anomenat de Catalunya, que acostumo a citar com: Gran Enciclopèdia de Barcelona, fins als del Joan Coromines, Alcover-Moll, Fabra,……; la seva consulta pretén únicament dotar de rigor algunes afirmacions derivades de la observació.

Quan a la recerca de molins per les conques avui eixutes dels rius i barrancs que neixen a l’altiplà del Moianes , val a dir que amb sort desigual, car d’alguns no se’n troba cap resta, seguim les indicacions de :

Títol: Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes
Autors: Gener Aymamí Domingo i Joan Pallarès Personat
Editorial: Rafael Dalmau (Barcelona) Any edició: 1994 Pàgines: 120
Propietari : Feliu Añaños i Masllovet

Quan a la recerca de tombes, cistes i necròpolis, seguim :

Títol : Recorregut per les tombes Medievals de Sant Llorenç del Munt i els seus encontorns
Autor : Antoni Ferrando i Roig
Editorial : Ègara [ Terrassa ] Any edició : 1992 Pàgines: 63
Propietari : Tomás Irigaray i López

Com exemple de llocs puntuals i quan existeix – com en aquest cas – una monografia que més enllà de l’amor i l’entusiasme ,ens explica de forma científica allò que – com a mínim – s’ha de conèixer, seguim :

Títol : Sant Miquel del Fai/ Mil anys d’història
Autor : A. Pladevall Pbro.
Editorial : Tip Cat. Casals [ Barcelona ] Any edició ; 1970 Pàgines : 136
Propietari : Antonio Mora Vergés

En tot moment i exposades en relació al major grau d’informació que obtenim de la seva consulta, seguim :

Mapes : Editorial Alpina
Editorial Piolet
Dir. Gral. Del Inst. Geogràfic d’Espanya
Editorial Albada

Afegiu avui – per als qui en tenen – l’ús del G.P.S , de l’altímetre, i d’altres estris auxiliars, al sentit bàsic i primordial d’orientació en el espai, i un cop comprovat que les piles de la màquina de retratar funcionen; que porteu llanterna i binocles; que us plantegeu una sortida assolible sobre la base d’una velocitat mitjana de quatre quilometres hora; que quan al calçat i al vestit aneu guarnits de manera adequada, i ja sereu un més en aquesta família.

Amb tot i el que fins aquí s’exposa, quan podem trobar un bon sherpa local, ens deixem portar ,i val a dir que sovint son aquestes rares ocasions les que més ens plauen.

Amic lector, com llegeixes tot necessita i demana la seva preparació. De tota manera, en aquesta afecció nostra, hores de despatx les mínimes, eh !

© Antonio Mora Vergés

Elogi de l’uniforme.

Aquesta és una reflexió feta des de la talaia dels anys i l’experiència, situacions ambdues que no tenen avui cap valor. Ho és també des de la perspectiva d’una certa fòbia als uniformes i a la uniformitat.

En el meu cas, recordo l’ús – obligatori – de la bata de col·legi als Escolapis de Sabadell, més tard una bata de color blau en el despatx tèxtil, on vaig treballar des del 14 fins quasi als 18 anys; vindria desprès l’uniforme caqui amb coll de plàstic i pantalons amb gomes, en els llarguissims quinze mesos d’estada a l’exercit , que curiosament no em surten – ni a mi, ni a ningú – com a cotitzats a la Seguretat Social [ això també forma part de la memòria històrica, i no tinc coneixement que cap Partit ho reivindiqui ]; les togues – sense punyetes – formarien part del meu vestuari professional durant un grapat d’anys – enguany n’ha fet vint-i-cinc com a membre del Col·legi de Sabadell – i novament l’uniforme caqui – ara de la Brigada de Tropes de Socors de la Creu Roja -, que penjaria definitivament quan es va dissoldre aquesta unitat, sembla que ja innecessària en un món de serveis professionals d’assistència i atenció als més febles. Hi ha persones que troben a faltar aquell servei desinteressat, val a dir que avalant la tesis del govern progressista que patim, això és únicament nostàlgia dels temps passats, perquè en aquest país anomenat Espanya – tothom ho sap – no hi ha pobres. Insistir en la seva existència – la dels pobres – es considera altra vegada desafección al régimen.

Recordo molt vivament que malgrat les pressions – fortes i insistents – que se li van fer al meu pare, mai vaig haver de vestir l’uniforme de la Falange, dita aleshores Frente de Juventudes, tampoc i pel mateix motiu vaig formar part del moviment Escolta. Segur que això de la fòbia és hereditari, oi ?

Per què doncs l’elogi de l’uniforme ?; hi ha d’entrada un efecte positiu d’estalvi, l’uniforme que molts porten en el seu treball sovint s‘aprofita en la activitat privada i/o familiar, portar uniforme és més econòmic que vestir de marca – de fet un uniforme més, oi ? – ; l’hàbit certament no fa al monjo, però per a la resta del món l’identifica com a tal, l’uniforme ens permet reconèixer fàcilment al personal sanitari, als bombers, als toreros, als militars, als clergues, als jutges, a les moltissimes policies que haurien de fer d’aquest país un paradís ….. …… llàstima que no existeixi – encara – l’uniforme de bona persona, oi ?

Hi ha – recordar-ho és obvi – algun efecte negatiu, l’uniforme, implica uniformitat , i com li pertoca fer ,elimina la diversitat, la critica, la diferencia, i fomenta “l’esperit de cos”, l’abús de posició, la intolerància i ens pot portar novament , a fer i/o a patir bestieses per designi diví.

En alguna ocasió us heu aturat a pensar que hi ha peces de vestir que esdevén uniformes ?. Si, si , els pantalons texans, tant associats a la llibertat – també al tabac fins no fa gaire – , o els xandalls que s’associen avui a temps lliure, a vida “sana”, a salut fins i tot.

Venen temps durs, i de ben segur la tornada a l’uniforme ens ajudaria a portar-los millor. De nou les fàbriques tèxtils a plena marxa !. Uniformes grisos per als homes i blau marí per les dones, per a als menuts els clàssics blau i rosa.

Ah! Me’n oblidava, també caldria que la honestedat tornes a posar-se de moda.

© Antonio Mora Vergés

I. Cerdà, el gegant de la Garga

Feia temps que veníem posposant aquesta sortida a la casa natal de l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà i Sunyer; esperàvem – innocents de nosaltres – que l’allau d’accidents i d’incidents de tota mena que patia Barcelona i l’anomenada àrea metropolitana acabaria solucionant-se. Dissortadament semblava fer-se realitat la frase popular “a Barcelona, creixen els nans” [ dita sia la frase amb tot el respecte a les persones de talla menuda ].

L’anomenat pla de la Garga, és un replà d’erosió de la capçalera del Congost, de 640 a 800 metres d’altitud, constituït pel mateix material calcari que forma els cingles de Bertí. El Cerdà senyoreja des d’aquesta alçaria els límits de Centelles i Aiguafreda.

Ens trobàvem a les 8,00 a la Plaça Granados de Sabadell, queia una fina pluja que confiàvem no trobar-nos en els límits de l’Alt Vallès i l’Osona. Anàvem únicament l’Antoni Ibáñez i Olivares, i l’Antonio Mora Vergés [ la decisió de mantenir la O en el meu nom propi, lluny de voler facilitar les coses al món castellà, és com els números a la pell dels jueus que van sobreviure l’horror dels camps nazis; un record permanent d’aquells temps en que a Catalunya, ni tant sols tenies dret a decidir el teu nom, o el del teu fill].

Ambdós amb la millor intenció supliríem les absències dels nostres fotògrafs, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray López, i el Joan Escoda i Prats.

La boira ens faria companyia fins quasi les 12,00 hores, conformant per a nosaltres uns paisatges de somni; el castell de Sant Martí de Centelles parcialment embolcallat semblava recuperar el seu antic esplendor; l’esvoranc terrible del Congost vist des del mirador del cingle del Cerdà donava la sensació d’un espai infinit cobert de blancor; fins la visió apocalíptica de la planta de tractament de residus que a l’abric de la costa del Cerdà i sota el Puig Minyó empudega l’ambient – i qui si sap si les aigües – d’aquests indrets paradisíacs, ens va ser estalviada en un primer moment. El sol acabaria però descobrint-nos la crua realitat d’aquest paisatge; ignorat per molts, oblidat per altres , i conscientment malmès pels interessos mesquins d’una minoria que només mira la Catalunya interior, per col·locar-hi allò que –segons diuen – necessita la gran metròpoli, però quines conseqüències negatives i/o perjudicials no vol patir.

La contemplació de la casa Cerdà ens compensaria amb escreix; meravellats tant per les seves dimensions, com per l’harmonia amb el paisatge, al que més que integrar-se conforma; entenem millor les propostes – aleshores 1.867 , revolucionaries – de l’Ildefons Cerdà de fer créixer en quadrícula, amb uns carrers i espais públics extremament amplis la ciutat de Barcelona, que començava tot just a alliberar-se de les seves muralles. El pensament de l’enginyer recollit en la seva obra “ Teoria general de la urbanització “ , és veuria parcialment traslladat a la realitat en l’execució de l’anomenat pla Cerdà. Aleshores també creixien els nans a Barcelona ,sembla que el clima en facilita la reproducció.

Abans de tornar al nostre Vallès recorríem un bon tros del pla de la Garga , el Sunyer, el Montpart , can Tresquarts,… serien l’objectiu de les nostres cameres. Desistíem ràpidament en la recerca de les restes de Santa Magdalena de Vilarestau, quan un genet ens comentava, que malgrat ser un habitual de l’indret no havia aconseguit trobar-les.

Com acostuma a succeir tenim la sensació d’haver-nos deixat moltes coses per veure. Sou pregats des d’ara, amics lectors de fer-nos arribar els vostres suggeriments.

© Antonio Mora Vergés

Diploma de vol aerostàtic

Assentat davant l’ordinador llegia “ MARIA JESUS LORENTE RUIZ, s’ha enlairat al cel amb globus aerostàtic sense que la seva moral ni el seu coratge defallís en cap moment. Aquesta memorable ocasió ha tingut lloc a Vic el dia 21 d’octubre de 2.007”. Signa i certifica Francesc Vidal. Pilot. Al costat un segon document amb el meu nom, donava fe, que també jo, m’havia enlairat al cel sense que la meva moral i el meu coratge defallís en cap moment.

Tot havia començat en ocasió dels primers trenta anys de vida en comú; per magnificar aquesta circumstància les nostres filles Montserrat i Núria ,i les seves parelles, ens “regalaven” un vol en globus.

I com tot acaba arribant el diumenge 21 d’octubre estaven citats a les 8,30 davant l’hotel Can Pamplona, situat a l’antiga carretera N-152 a Vic, on ens trobaríem al Josep Lluís Punti , de l’empresa Aircat.cat, a quin e.mail aircat@aircat.cat enviarem també aquest relat. La nostra condició –excepcional – de poliglotes ens permetia dir Josep Lluís, sense ennuegar-nos com sembla que els succeeix dissortadament a alguns aborígens del centre d’Espanya.

Volar en globus demana alhora que una mínima dosis de valor, un considerable esperit de col·laboració, a terra participàvem en les tasques d’estendre i emplenar els globus, i un cop a l’aire, tots plegats, el pilot i els vuit passatgers, fèiem tasques d’observació; compte amb la línia d’alta tensió, amb l’arbre, amb …. un cop damunt la plana de Vic, gaudíem d’un mati assolellat i força clar que ens permetia contemplar des de una alçada màxima de 2.100 metres, tots i cadascun dels pobles dels voltants, i els límits en forma de muntanyes d’aquest pla habitualment curull de boira durant quasi tot l’hivern. Sembla que gràcies al canvi climàtic, els d’Osona gaudiran d’un clima sec, i Barcelona desapareixerà sota les aigües. Temps al temps.

Aterràvem prop de Santa Eugènia de Berga, no sense ensurts, tota vegada que ens calia pujar un parell d’ocasions per evitar línies d’alta i baixa tensió; malgrat la tècnica de flexionar les cames, ens donàvem un cop als genolls amb la cistella abans de l’aturada definitiva. Res que no pugui curar-se amb una – o més, si n’hi ha ocasió – carícies.

Ajudàvem també en la tasca de treure l’aire ,plegar el globus i carregar-ho tot plegat al vehicle de suport, abans d’emprendre el camí fins al Santuari de la Mare de Déu de Puig-l’Agulla, dins l’antic terme de Vilalleons, per quina raó és coneix també com Santa Maria de Vilalleons. Una tradició del segle XV explica que la imatge fou trobada per uns lleons prop de la font de Puig-l’agulla on és basti un pedró , convertit en capella l’any 1.661, i transformat en l’actual Santuari l’any 1.775. Esmorzàvem de forquilla i ganivet a l’hostal d’aquest nom, datat entre 1704-12. L’any 1.975, tot el conjunt fou restaurat i modernitzat.

Les nostres filles havien seguit les nostres evolucions des de terra, i juntament amb el vehicle de suport de aircat.cat havien recorregut quasi tota la plana. Teníem taula reservada per dinar al Cau, al carrer de la Riera, prop de la plaça Major de Vic, que havíem pogut veure al mati des del globus. Dinàvem en companyia de les filles, gendres , i nets, l’Oriol i la Júlia que trobàvem això de volar en globus, com el fet més natural.

No perdeu ocasió de rebre també el vostre Diploma de vol aerostàtic, és una experiència molt recomanable.

© Antonio Mora Vergés