Ma de Sant.

Aquesta història necessita quatre elements bàsics : un lloc on discorre l’acció, en el meu cas serà l’espai del llit del riu Corb, que separa les poblacions de Sant Martí de Maldà i Maldà, cadascun dels lectors pot situar l’acció on tingui per convenient, ens cal també un animal de carrega, jo donaré aquest paper a l’ase català – fins en aquestes coses menudes hem de fer país – , un carreter , tot i que certament també hi cap assignar un personatge femení a mi m’agrada més la imatge de l’home de braços peluts, amb pantaló de pana i amb la camisa oberta que sua pels descosits mentre brama, i finalment un Sant, el que més us agradi, en el meu cas, i en atenció al lloc donarem aquest paper a Sant Martí.

El dia és calorós, el sol en aquella immensitat deserta del llit del riu Corb que separa les poblacions de Sant Martí de Maldà i Maldà, fa bullir les pedres, lentament, quasi d’esma, venint de Maldà avança un ase català que porta damunt del bast fins a 6 sacs que deuen pesar no menys de 50 quilograms cada un, al seu darrera suant el qui sembla l’amo de la bèstia.

Tot d’una, quan ja son quasi a la meitat del pont, la bèstia es detura, dona senyals d’inestabilitat i sense donar temps a reaccionar al carreter, s’agenolla damunt del paviment i renilla amb tota la seva desesperació, el carreter comença a bramar i amenaça al bon ase català amb escridassar-lo amb tots els noms de les Pitjors Persones, i dit i fet !, amb l’ A, Acebes, Astarloa , Aznar, ….. amb la R, Rajoy, amb la Z, Zaplana ; el pobre animal reacciona aixecant les orelles i diries que posant cara d’espant – costa d’identificar la cara d’espant d’un ase català -, amb tot no aconsegueix aixecar-se de terra, i l’amenaça s’exten a la relació de Persones Sense Consciència ,….. al conglomerat d’ERC i les JONS, als antisistema del Partit Comunista del Nen Jesús ; el dolor de l’animal és tant i tant evident que Sant Martí, no pot sinó fer-se present i mirar de fer raonar al carreter indignat.

El primer retret del Sant fa referència a que tradicionalment en els renecs de sempre, es blasmava a Déu o alguns membres de l’estol celestial, i ara – segons sembla – s’invoca al mateix dimoni o alguna de les seves representacions més evidents.

El segon retret va en la línia de que de la forma que sigui, amb paraules blasfemes no s’aconsegueix res, i com no podia deixar de fer, li dona al carreter un consell. “ carrega damunt la bèstia cinc pedres ben grosses “, el nostre carreter no pot estar-se de pensar en veu alta, i li diu, si ja no pot amb els 6 sacs, com vols que pugui amb les cinc pedres grosses ? .

Sant Martí havia estat, soldat, abans que bisbe, i tenia una veu forta , de “mando” , t’he dit que li poses les pedres !, al final aquí el Sant qui és, tu, o jo ?.

El carreter va posant una darrera l’altra les cinc pedres, i un cop ho ha fet, el Sant li diu, que s’esperi uns minuts, l’ase mentrestant te dificultats per a respirar, i comença a tenir la percepció que aquella serà la seva darrera aventura.

Tot i el seu silenci, l’amo de la bèstia, pensa el mateix. Passats cinc minuts que a tothom li han semblat hores, el Sant li demana que lentament tregui les pedres d’una en una; treu la primera i l’ase no fa res, la segona i tampoc cap moviment, en treure la tercera però, la bèstia s’alça !.

Com és possible que suporti ara els sacs i dues pedres, i abans ha caigut només amb els sacs ?.

Sant Martí, li explica que quan sentim que ja no podem més, estem tot just a l’inici, i com l’ase també nosaltres, podem suportar habitualment una mica més de sobrecarrega.

Amb sornegueria afegeix, això però els catalans ja fa temps que ho sabeu, oi ?

© Antonio Mora Vergés

Ecologisme estètic.

Tornen els incendis estivals que van substituir a darreries del feixisme a la ”serpiente multicolor“ com a noticia d’aquestes calendes.

També de nou, Ministres, Consellers, Alcaldes, i càrrecs Alts i Baixos, ens expliquen històries truculentes, d’incendiaris folls, que com esperits malignes, calen foc per arreu.

Els comentaris de no pocs ciutadans, insisteixen però en intencionalitats econòmiques, de grups i persones concretes, que semblen tenir con únic anhel, sepultar aquesta Nació, sota l’edificació intensiva, unifamililiar, plurifamiliar, aïllada, adossada ,…Uns i altres defugen de manera conscient, que el bosc al llarg de la història de la humanitat, ha estat una forma més d’explotació econòmica de la natura, i en aquesta explotació justament s’hi trobava també – per pura lògica – la necessitat de conservar el medi natural.

Avui, fins els comunistes se’ns confessen ecologistes i verds ; sobta i molt que aquesta força política , a la que li podem adjudicar malvestats irreparables pel que fa a la natura, estigui avui, entre els qui diuen defensar [ només ho diuen ] el medi natural.

El bosc demana a crits, que novament s’explotin els seus recursos, s’eliminin els arbres que no tindran cap o poca utilitat, i que de forma sistemàtica es mantinguin netes i accessibles, tots les vies i camins d’accés.

Avui únicament interessa “aparentar”, que som ecologistes, o feministes, o demòcrates, o que no som, racistes, o violents, o …….. , el cert però, és que en el col·lectiu dels polítics professionals, hi ha força gent ,amb estudis superiors, als que aquesta percepció de l’ecologisme estètic els fa tenir mala consciència.

De tota manera aquí del que es tracta bàsicament és de viure el millor possible !! només a tall d’exemple : tenim un govern, que tot i saber-se provisional, no per això renuncia a les vacances pagades ; mentre els sindicats denuncien que alguns empresaris fan un mal us, dels contractes temporals !.

Certament si algú s’entretingues a comptar els recursos que s’han destinat al llarg dels darrers anys a evitar i/o combatre el foc, i si ho fes amb més gràcia i encert que amb els famosos estalvis d’avançar i retardar l’hora , comprovaríem com al despoblament del medi rural, – i el cost que això sol ja representa – , i hem d’afegir la pèrdua de força matèries primeres, fusta, resina ,… i per descomptat, caldrà sumar el cost brutal de la desocupació en aquest sector primari.

Hem aconseguit allò que semblava impossible, fer realitat el negoci del Roberto i les cabres; ho recordeu ?, canviava dos cabres negres per una de blanca, fins que va perdre tot el ramat.

El bosc ha de tenir un espai, però no TOT L’ESPAI ; i certament s’ha de retornar a l’explotació RACIONAL d’aquest recurs natural.

De fer-ho no caldran de ben segur tants avions, camions cisternes, i tots els recursos humans, que fem servir únicament tres mesos a l’any !.

Potser que recordem allò que deien els nostres avis, els estalvis es mengen les estovalles !.

(©) Antonio Mora Vergés

La hora de la mort.

En el nostre món occidental, sembla que cada cop s’allunya més i més, aquesta hora de la mort; avui amic lector, em permetre fer algunes reflexions, de les que com sempre, m’agradarà rebre – si hi son- les discrepàncies o desacords que us puguin suscitar.

La primera reflexió va justament en el sentit de matisar molt, aquesta qüestió de la mort; en el nostre món occidental, en que ja certament l’esperança de vida és incomparable a d’altres llocs del món on és força més curta, en aquesta percepció imagino que hi ha consens general., oi ?

L’altra precisió vindria quan al moment històric [ ara, en el present ], fa menys de 100 anys, viure més enllà dels 50 anys era extraordinari, i la presència de malalties específicament relacionades amb l’edat quasi inexistent.

Fins la menopausa era considerada una raresa. Més endarrera, 200, 300 …. està clar que bàsicament un cop assegurada la continuïtat de l’espècie, els nostres avantpassats lliuraven la seva ànima al senyor.

El fet cert avui per avui d’una major longevitat de les dones, està relacionat amb les tasques que tradicionalment han vingut desenvolupant, i que les mantenen actives fins quasi al moment de la mort; semblant situació trobem pel que fa als homes que viuen un major nombre d’anys, i que habitualment treballen a la agricultura, també fins quasi al moment de la mort; la continuïtat en la pràctica d’una tasca coneguda i controlable sembla que allarga l’existència.

Al mateix temps, la mort sobtada desprès de la jubilació laboral, us sona familiar, oi ?.

El futur ens portarà – molt a curt termini -, un canvi de papers, les dones treballadores, obreres, executives, polítiques, empresàries, artistes ,… .. veuran reduïdes les seves expectatives vitals, entre 10 o 15 anys, en relació als seus companys/competidors barons més preparats per assimilar l’estrès i la tensió laboral, cap cop més creixent.

Les malalties pròpies de l’edat, tindran en el centre les de caràcter mental, i entre totes sense cap dubte la depressió severa, com a conseqüència justament de la major durada de la vida, que en aquest tram final, hom viu amb un sentit d’inutilitat pràctica.

Negat qualsevol valor a l’experiència, oblidades les antigues regles del respecte als ancians, no queda altra sortida que l’agrupació com a tècnica defensiva, que practiquen ja els nostres majors, des dels clubs d’avis, fins a les noves construccions pensades exclusivament per a ells.

Més enllà de l’especulació econòmica, que per altra banda es avui el motor del món, cal assajar models que permetin adequar les noves expectatives vitals, als models d’explotació econòmica, pensar únicament en allargar la vida laboral dels obrers que treballen des dels 14 anys o fins en algun cas abans, es únicament un estirabot en la línia de la raça superior, que tant maldecaps va generar en la primera meitat del segle XX.

La societat actual no te eines per tractar aquest veritable problema, i cada cop més obertament es senten veus, que reclamen un límit a l’existència humana, ja sigui per la via de la voluntat particular, eutanàsia, ja sigui per una decisió col•lectiva, genocidi.

El tema mereix una reflexió i àdhuc començar a cercar propostes que des del coneixement d’aquesta realitat, ens permetin donar-li una solució.

Que us sembla ?

© Antonio Mora Vergés

El color de Déu.

Imagino que tothom recorda l’afirmació del Gènesi 1,27 “ Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona “ , Això està molt clar pel que fa a la forma; tots els éssers humans som iguals, altrament però, quan a la coloració de la nostra pell, hi ha marcades diferencies, quin fora doncs el color de Deu ?

Farem un exercici senzill aprofitant aquells colors que encara conserves de la teva època d’estudiant, o aquells retoladors que en un impuls vas comprar en una botiga de tot a un euro, i que certament no necessitaves per a res.

Els colors de l’espectre solar són set : vermell, ataronjat, groc , verd , blau , indi, i violat. Aquests colors són agrupats en tres de primaris o principals [ també anomenats additius-llum , puix que sumant-los hom obté el blanc ] i els secundaris, formats per la barreja de dos colors primaris [ per exemple , vermell + verd = groc ] seguirem pel que fa als colors bàsics, la decisió que en aquest sentit, va prendre l’anomenada Commission Internationale de l’Eclairage (CIE), vermell, verd, blau. I tot seguit començarem el nostre experiment :

Pas primer : posarem damunt del paper els colors bàsics ; seguidament immediatament a sota, farem una primera combinació, vermell i verd, vermell i blau; verd i blau , novament farem noves provatures amb els colors resultants del nivell segon, i els bàsics, i així una bona estona, fins que aconseguim no tants sols els colors de l’espectre solar, sinó també algunes de les combinacions de colors que l’home a desenvolupat al llarg dels segles. Val a dir que l’exercici alhora que distret , ens retorna als moments de la nostra infantesa , en que anaven descobrint el funcionament del món , i les tècniques que els humans havien desenvolupat – aleshores dèiem – per sotmetre la natura.

Pas segon, un cop ens donem per satisfets quan a l’evolució dels colors en el nostre exercici, podrem comprovar com d’una hipotètica addicció de colors, el resultat sempre, sempre, ens donarà el negre.

Pas tercer, el negre en la nostra societat, – encara avui – està associat a la representació del respecte [ els nostres jutges imparteixen justícia, sota togues negres, val a adir que com l’hàbit no fa al monjo, tampoc la toga és sinònim de justícia ], l’associem també a la veneració, tot i que en aquests temps d’agnosticisme pràctic, la qüestió es relativitza molt, oi ?, molts encara avui, l’associen a la representació alhora del dolor i la gravetat, i així hom es vesteix de negre, en ocasió d’una mort, o en ocasió d’un casament, bateig o festa important per a la família.

Conclusió, si la suma de colors, ens porta sempre, sempre al color negre. Si en la vida diària observem també que el color negre, es el color dominant quan es formen parelles de raça diferent. Si malgrat això, avui encara son els negres els que més pateixen les aberrants contradiccions del món capitalista, us queda encara una mínima dubte de quin es el color de Déu?

Des del fons del meu cor i la meva intel•ligència tinc la certesa absoluta del color de Déu.

També tu amic lector ?

© Antonio Mora Vergés

El torrent Mal.

M’havia topat amb aquest nom, val a dir que molt singular per referir-se a un torrent, en ocasió de recollir informació i/o documentació pels articles sobre Marfà, El Secret de Marfà, i Sant Pere de Marfà, avui de les gallines, publicats tots dos entre d’altres llocs a la pàgina web http://www.moianes.net/ que a més m’ha fet l’honor de considerar-me’n col•laborador.

Aquest país nostre te costums molts estranys, tant aviat s’emporten els documents a llocs tant exòtics com Salamanca, com els calen foc, sempre amb l’excusa en ambdós casos, de salvar la pàtria !.

Aquesta costum bàrbara fa difícil, molt difícil, la tasca d’acreditar de manera fefaent , la certesa de tots els fets que hom troba descrits i/o li son explicats de viva veu.

Aquest és el cas del torrent Mal.Cal remuntar-se al període de màxim esplendor del Monestir de l’Estany, quan aquest senyorejava, la Vila de Moia, i els termes de Castellterçol, Castellcir i Muntanyola, entre molts d’altres; en aquest període era freqüent que els monjos, habitualment en parella, anessin d’un lloc a l’altre, i tot i celebrant el culte, aprofitessin per controlar els seus territoris.

Sembla que anaven de tornada, un parell de monjos, l’un alt, fort i xerraire, i l’altre prim, fràgil i murmurador; un cop havien creuat la riera de Marfa que anava molt crescuda , venint del Sailoic [ avui quasi enrunat ], es van trobar que el torrent que ve de Moia, també baixava molt fort. Al costat de la riba, hi havia una dona extremadament bella [ al Moianes, el fet és molt corrent i aleshores i ara, no crida l’atenció de ningú, oi ? ], la mossa els va manifestar que tenia por de creuar tota sola, i els va demanar ajut.

Es sabut que els monjos – que fan vot de castedat – s’han d’abstenir de relacionar-se tant com sigui possible amb dones, i si son joves i boniques més, però el monjo alt i fort, va pensar que també, tenen la obligació cristiana d’ajudar als més febles, i sense pensar-s’ho dues vegades , amb una embranzida, va agafar a la dona, i la va portar fins a l’altra riba, on la va deixar fora de perill.

En el camí de tornada el monjo prim i fràgil, no va parar de fer comentaris :Com havia estat tant negligent en l’observança de la regla monàstica ?Com s’havia atrevit a tocar una dona, i transportar-la a col fins a l’altre costat del torrent ?Què dirien al Monestir ?.

Tant bon punt van arribar a l’Estany, el monjo murmurador va explicar fil per randa, els fets al Pare Abat, tot i afirmant que amb la seva conducta, el seu company de camí, havia desacreditat la religió, havia fet una cosa que estava prohibida, havia oblidat que era un monjo, i havia faltat greument la Regla de vida del Monestir.

L’Abad un cop escoltada pacientment la història, li va contestar “ Germà, pel que tu dius, el teu company ha deixat aquella dona a l’altre costat del torrent. Ara ets tu encara però, el que la portes en la teva imaginació i en el teu pensament, i aquí és on veritablement està el Mal “ . Li va manar que tornes fins al torrent, i que hi restes en pregaria fins aconseguir el perdo de Déu.

D’aquella història el nom del torrent va ser endavant, torrent Mal, i així fins al dia d’avui.

© Antonio Mora Vergés

Distanciar-se

Durant molts anys vaig exercir com advocat d’Ofici al Partit judicial de Sabadell, tants com em va permetre el “dolorimetre” interior, que jo com vosaltres portava incorporat des de l’origen sense saber-ho.

L’advocat veu sempre – i només – la manifestació d’una societat malalta; els metges tracten als individus de forma personal, i els advocats malgrat fer-ho de un en un, tracten al cos social, que emmalalteix alhora.

Quan toca separacions i divorcis, doncs només desastres de família, i quan s’arriba al cim de l’embogiment, doncs violència de gènere habemus !

Pensava jo, que m’agrada llegir, que quan hom s’enamora, quasi ni enraona amb la persona estimada, només amb la mirada, o si cal únicament amb veu molt baixa, oi ?. En aquesta fase ambdós persones “estan aprop” , diríem que els dos cors bategen quasi al uníson.

De gent que s’estima, en la feina d’advocat no n’acostumes a veure gaires.De gent que no s’estima, d’aquesta si que ens veus, i sobretot la sents !, acostumem a cridar-se entre si, i també, amb la resta de persones, i jo em preguntava aleshores, per què criden ?.

Deia que en el període inicial de l’amor, els cors dels amants bategen al uníson; doncs quan apareix la irritació i desprès l’odi, els cors s’allunyen, cada un comença a bategar a un ritme diferent i sense cap harmonia !.

Per fer-se sentir, cal cridar cada vegada més, i al ensems, com més és crida, la distància entre el cor de l’un i el cor de l’altre, és va fent més i més gran, i cal cridar encara més fort ! .

Finalment la distancia és tant enorme, que no saben ja els cors, com trobar el camí de tornada, i resten per sempre més separats l’un de l’altre !

Altres companys han continuat exercint la seva feina, però en el meu cas, va arribar un dia en que la impotència davant aquests episodis de dolor, se’m va fer insuportable !.

D’aleshores ença, fins i tot quan estic irritat, quan tindria tota la raó del món per escridassar a algú, miro de contenir-me, de parlar amb un to baix i amical, i per damunt de tot, procuro sempre demanar disculpes quan penso que la meva resposta, potser ha estat inadequada i/o impròpia.

També de vegades quan escric, puc produir irritació en algun lector – segur que en més d’un – i des d’ara, i tant pel que fa a les històries passades, com a les futures, et prego amic lector, que tu també em perdonis si algun dels meus punts de vista t’ha molestat.

Gràcies.

© Antonio Mora Vergés

El regal.

Tenim el costum – el mal costum – , d’associar regal únicament a coses o situacions plaents, així tothom troba que es un regal – un bon regal – el rebre un cotxe, encara que sigui de segona ma, i per contra està clar que estem davant d’un fet desgraciat, quan amb aquell mateix cotxe, tenim una topada sense conseqüències, més enllà de l’estropici lògic en els moderns vehicles de fireta. La lliçó pràctica de conducció, el recordatori de la nostra naturalesa feble, la modificació d’algun mal hàbit, no son un regal ?. Un immillorable regal ?

L’anterior únicament com un exemple, ja que el fet que m’ha mogut a escriure aquestes ratlles és la mort el proppassat dilluns 3 d’octubre de la Bruna, la gosseta fox-terrier, companya de tantes i tantes sortides, i personatge fins i tot en alguna de les subsegüents històries [ El Pou de Glaç, L’Anunci ,….]; havíem arribat a assolir quasi la plena compenetració, la gossa m’entenia de forma inversament proporcional al meu to de veu, millor o perfecte, en un to baix o normal, i gens o malament, en un to alt o a crits, quasi, quasi, com ens passa als humans “normals” que acostumem a funcionar de forma correcta quan el tracte és humà, o s’apropa força a aquesta definició ( avui costa trobar persones que recordin encara com era això del tracte humà, oi ?).

Deia que teníem una quasi plena compenetració, i això és manifestava en la mirada de la Bruna, que únicament en comptades ocasions, manifestava sorpresa davant d’alguna de les meves accions ( de tant que em coneixia ), i per dir-ho també planerament, perquè costava força sorprendre la seva intel•ligència pràctica ( les bèsties en general, contra la opinió general – la mala opinió – no acostumem a fer bestieses, però les persones si ,i diria que de forma quasi habitual ); potser en un parell d’ocasions, tres si ,m’apureu una mica, vaig aconseguir rebre una mirada d’admiració, o potser només de complicitat ?.

En qualsevol cas, tots els dies que la Bruna va passar amb nosaltres, els vàrem viure com un regal.

També el moment del comiat, malgrat el dolor, el patiment i la tristesa, varen ser un regal. Entenc la vostra sorpresa, i tot seguit m’explicaré : ens costa molt admetre que tots ,del primer a l’últim estem destinats a fer el mateix camí de la Bruna, però està clar per a tothom que això és del tot inevitable, oi ?.

Algú sortirà amb la història de que només els humans sabem que ens morim, però us puc dir, que malgrat que com espècie “ els humans” som una minoria, no som ximples, i sabem veure i entendre, la Bruna va tenir consciència de que el dilluns dia 3 d’octubre, era el seu darrer dia entre nosaltres, o millor encara, el darrer dia amb nosaltres, i generosa com era, no va voler, no és va permetre, convertir aquell dia, en el pitjor dia de la nostra vida; ben altrament, en la línia de la seva ascendència anglesa, quasi ens va demanar perdó per deixar-nos, per així dir-ho d’una manera tant desairada.Una lliçó més de les moltes que ens havia impartir en el període en que va compartir la vida amb nosaltres.

La Bruna, com tot el que estimem, no morirà mentre la mantinguem en la nostra memòria, de fet, de ben segur que ja està donant alegries, en aquell altre món en el que Plató situava els models ideals.

En algun moment s’ha fet esment del gos, com a model de vida indesitjada, viure com un gos, en el cas de la Bruna, podem dir que va viure donant alegries, i va morir donant-nos a tots una lliçó !

Sabem que retrobarem l’esperit de la Bruna arreu, per boscos, per muntanyes, per rius i per valls , i que com va fer sempre, ens farà companya, fins a la fi de la nostra existència.

Des d’ara, agraïm aquest regal.

(c) Antonio Mora Vergés

“No tenia cap obligació de fer-ho”


El Joan Llort i Badies, que va néixer el 21 de gener de 1932 a Guimerà, que va seguir la carrera eclesiàstica i va ser ordenat sacerdot a l’església de santa Maria de Guimerà el 9 de setembre de 1962, que va desenvolupar a plena satisfacció dels feligresos, la seva tasca primer a Constantí, a la terra baixa on creixent les avellanes i les persones han de marxar per “buscar-se la vida”, desprès fou Santa Coloma de Queralt que gaudirà a cor que vols del total lliurament de Mn. Joan , i finalment des de l’any 1968 son la bona gent de l’Espluga Calba, els que tindran quasi a plena dedicació al Mn., els Omellons i més tard els Omells de n’Gaia, sabran també del seu bon fer, no únicament en qüestions relacionades amb l’esperit, sinó també en les tasques més terrenals; d’aquí el títol, “no tenia cap obligació de fer-ho”, tot el que ha fet i que ara explicarem, ho ha fet de forma voluntària, com una manifestació més del seu compromís amb les persones de les seves parròquies, i sense emplenar-se’n la boca, de compromís amb el seu país.

Demanarem dades de l’evolució demogràfica de l’Espluga Calba a l’Ajuntament, però us podeu imaginar la situació l’any 1968, quan Mn. Joan arriba al poble; comença aquí un rosari de contactes, que guiats en més d’una ocasió per l’esperit sant, culminaran amb la constitució de la Cooperativa John Fils de generes de punt.

Ens calen aquí dades de les persones que des d’Igualada, des de Terrassa, “els senyors de Terrassa”, l’any 1969 i següents confiarien en Mn. Joan Llot i Badies, i també – això s’ha de dir – en la bona tasca dels primers empleats de la Cooperativa, desprès i aquí també caldrà fer-ne una crònica en el seu moment, començarà una aventura meravellosa que esdevindrà el esplendorós present de l’Espluga Calba i de la Cooperativa de Generes de punt John Fils, impossibles de dissociar l’un de l’altra en aquesta hora pressent.

Insistim de nou, “no tenia cap obligació de fer-ho”, d’ell s’esperava atenció espiritual i no ha decebut a ningú, però a més Mn. Joan Llort i Badies, va sentir que havia d’anar una mica més enllà, que calia esmerçar tots els esforços per deturar – fins on fos possible – la riuada que s’enduia als millors fills d’aquestes terres, cap a Barcelona i les ciutats de les planes de vora mar, i que amb els anys deixaria erma potser per sempre més, aquesta Catalunya interior on el sentit de país és perceptible quasi de forma física.

L’any 1968 començava una deslocalització que va permetre a no poques famílies, poder viure amb dignitat damunt la terra que havien vist a l’hora de néixer, i en la que esperaven – ells també – rebre el darrer consol.

Mn. Joan Llort i Badies, no tenia cap obligació de fer la tasca gegantina que representa crear i mantenir un complex industrial dins d’una zona agrícola, però nosaltres, els que coneixem al Mn. i a l’home, i els que no el coneixen, tenim tots l’obligació moral de reclamar de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, el reconeixement d’aquesta activitat; pensem en la Creu d’Or, recentment atorgada a un altre lleidatà il·lustre que en les seves paraules es ja “pols d’estrella “ Joan Oro, i ho fem en la convicció que la Creu de Sant Jordi s’ha d’atorgar a persones que pels seu fets no mereixen el reconeixement per part de Catalunya.

Agrairem la tramesa d’un e.mail a Presidència de la Generalitat, en el que també vosaltres, demaneu amb plena convicció la Creu d’Or per a Mn. Joan Llort i Badies, Rector de l’Espluga Calba, els Omells de n’Gaia i els Omellons, i President de la Cooperativa de generes de punt John Fils amb seu a l’Espluga Calba (Garrigues)

(c) Antonio Mora Vergés

El gos pataner

Diumenge 26 de juny; el dia havia estat curull d’emocions, quan al sortir de la Cooperativa de generes de Punt, John Fil, l’autèntica joia de la corona de l’Espluga Calba; el Joan Llort i Badies, sacerdot, membre fundador de la Cooperativa , i guia nostre en aquell dia singular, em va fer notar, que un gos havia entrat en el terreny de la fàbrica, i s’enjogassava sota el monument a la dona treballadora, tot i donat tombs pel damunt de l’herba, segurament més fresca que el ciment o l’asfalt, tot i fruint de l’ombra de l’edifici.

El gos pertany a una treballadora de John Fil, i te el costum d’anar-la a esperar, i en trobar-se la porta oberta [ els gossos no tenen dies festius assenyalats ] va entrar, com cada dia , per al gos i per a molts dels qui treballen a la Cooperativa, fàbrica no és un sinònim de lloc de patiment.

Començava el dia a l’Espluga Calba, amb la missa del diumenge, en la que, casualment? , és llegia Mt 10,37-42, on entre d’altres coses se‘ns diu “ tothom que doni un vas d’aigua fresca a un d’aquests petits,…us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa”, desprès dinaríem plegats als Omellons, al Drac, esplèndid restaurant, al que desitgem llarga vida; el dinar i la sobretaula – llarga – varen estar plens de records lligats a la creació de la Cooperativa; com fora de necessari recollir aquesta informació ! ; com explicar l’anècdota de l’home de Terrassa, preguntat pel carrer , que, casualment? facilita una llista de fins a quatre empreses de generes de punt – per a mi almenys – és tracta d’un àngel [ en aquestes poblacions del Vallès, el més habitual, és trobar-se amb gent que et diu ;LO SIENTO NO SOY DE AQUI !].

Avui dissortadament ,també per les terres interiors, aquesta és la cantarella més habitual!

Avui hi ha Cooperativistes estrangers, romanesos, que desprès de viure en la misèria, sota el socialisme, troben a l’Espluga Calba, un model d’economia social, que dona vida! ; marroquins que amb les limitacions que implica el treball modern, poden seguir els seus ritmes religiosos, i,i,,,, els exemples esgotarien llargament l’espai d’aquesta columna, i de fet aquí Joan, el que volíem era recollir aquesta singular experiència que vàrem compartir el darrer diumenge de juny.

Insistiria més en la necessitat de recollir de forma exhaustiva tots i cadascun dels passos, que portarien a la fundació de la Cooperativa, però està clar, que Mn. Joan llort i Badies; Joan, per a tothom que se’l estima, no te aquesta percepció, i a mi no em toca altra cosa que respectar la seva decisió, oi ?

Joan, gràcies per la teva atenció amb nosaltres, gràcies també per haver estat conseqüent amb allò que creus, i haver donat un vas d’aigua als teus germans; tu i jo sabem, que això , no quedarà sense recompensa, oi ?

Si us plau, torna a posar-nos a la llista , i quan toqui, estarem joiosos de tornar a compartir un dia en la teva companya; fins aleshores, gràcies una vegada més, i torna a repensar-te això de recollir totes les dades, que varen fer possible en el seu moment, la creació de la Cooperativa John Fil, i les que fan que avui ,quasi 40 anys desprès sigui encara un projecte jove i engrescador, i s’encomanen de forma tant evident, fins i tot, als gossos pataners !!!!

(c) Antonio Mora Vergés

Vida d’ocell.

El sol lluïa amb tota la seva força, el cel era clar i net, únicament algun núvol lleuger trencava la blavor immaculada; des de la seva finestra l’Octavi veia els arbres quiets, amb les seves flors que cridaven a qui volia sentir-ho que l’hivern s’havia acabat.

Ell també volia sortir del seu particular hivern, d’un període en que la salut, ara per una cosa, ara per un altra, li havia recordat amb insistència la seva naturalesa feble.

L’Octavi pensava que aquell període tenia un sentit, que de ben segur li calia reflexionar sobre alguns temes de la seva existència, que potser – contra el mal anomenat sentit comú – tot era qüestionable, i que en cap edat ho tenim tot fet o tot decidit.

Ara amb la mirada perduda finestra enllà, demanava una vegada més, poder entendre aquest sentit ocult i posar mans a l’obra de transformar el que fos necessari en la seva vida diària.

S’havia sentit el centre del món , algun moment en el passat, i recordava haver patit força , quan aquella situació – com tot en aquesta vida – va arribar a la seva fi.

Van ser anys difícils; haver d’acceptar, no que ja no tenia cap poder de decisió, sinó clarament que qualsevol aportació, pel fet de ser seva, s’analitzaria d’una forma més critica, i fins i tot es bandejaria sense cap explicació.

Li va costar acceptar que el món no s’acabava en la feina, que fins i tot – en un sentit estricte- a la feina era a l’únic lloc on no es podia trobar el món.

Va entendre que la mansuetud era la conducta més adequada; no es tractava de donar ni treure la raó a ningú, sinó d’entendre que en el seu cas, només havia de contestar quan li fessin una pregunta, i que tampoc tenia cap especial obligació de tenir totes les respostes, l’acceptació intima d’aquesta percepció, i la seva posada en pràctica, haurien de ser per a ell, una font constant de serenitat.

Existien molt llocs en els que podria esplaiar les seves ànsies de recerca, el seu desig d’aportar alguna cosa; aquí també hauria però d’entendre , que no era en els llocs capdavanters on faltaven mans, sinó clarament on la llum dels reflectors començava a fer ombra; els papers principals estaven ocupats, però com recordava molt be, sense uns bons secundaris, les millors funcions no tindrien cap èxit.

L’Octavi sentint per la finestra els cants dels ocells, va esmerçar un somriure; tots els seus pensaments, justament s’havien fent presents en aquell cant ; qui millor que els ocells per tenir una imatge de funció secundària d’importància cabdal ?

Es va fer el ferm propòsit d’assolir fins on fos capaç , aquesta filosofia de vida, com els ocells intentaria alhora d’alegrar la vida dels altres, però també i al mateix temps, miraria de fer-ho des de fora, sense interferir, sense considerar aquesta activitat més que com a secundària de qualsevol altra.

I com els ocells miraria de fruir personalment de cada minut de l’existència , malgrat que la facultat de fer-se preguntes en si mateixa era una pertorbació constant.

Com l’Octavi, amics lectors, hauríem d’intentar viure com els ocells, oi ?

© ANTONIO MORA VERGES