Els claus rovellats

Tot sovint parles amb persones que pateixen afliccions greus, que no troben l’alegria, que han perdut tota esperança; en moltes ocasions l’efecte ens parla de la causa, aquella persona porta des de fa potser anys y anys, un clau profundament inserit dins la seva ànima, que s’ha anat rovellant, i que finalment ha provocat aquell estat quasi catàrtic en que la trobem avui.

Que podem fer per ajudar a aquestes persones ? .

Els nostres avis acostumaven a dir que un clau, treu un altre clau, en llenguatge senzill i planer, que un cop aclarida la causa, cal únicament cercar el remei, i intentar inserir-lo – no és feina fàcil, val a dir-ho – en el lloc que ocupa el clau rovellat.

I per damunt de tot, el que cal fer, és donar-li a aquesta persona, tot el nostre suport fins que aconsegueixi superar aquesta catarsi.

Aquí una breu relació de claus, potser per així dir-ho els que més habitualment trobem en el mercat, i els respectius remeis que cal aplicar en les dosis adequades, i per damunt de tot, amb molta paciència, perquè és del tot freqüent que els tractaments siguin de llarga durada, i fins en algun cas, que malgrat tot, no reeixim en el nostre intent de curar el malalt.

CLAU REMEI

la rancúnia amb el perdó
l’odi amb l’amor
La tristesa amb l’alegria
La inseguretat amb la confiança
La ira amb la serenitat
L ’autocompassió amb l’acceptació
la por amb la pau
l’enveja amb l’estimació
La desesperació amb la pregaria

N’ hi ha més oi ?,

dissortadament molts més !, i aquí amics lector ve la teva feina; identificar més claus rovellats i trobar – que de veritat no és tant difícil – el remei corresponen.

El que si que assumim que costa, és justament intentar aplicar el remi, i oblidar QUI o QUE ens va clavar el clau i perquè ho va fer.

Un pensament per animar-vos !, només aquelles coses que ens costa d’aconseguir, tenen i mantenen passats molts i molts anys, el reconeixement de coses valuoses !. Allò que no ens costa, tendim a desvaloritzar -ho, de forma que el que res costa, res val, oi ?

Ànims !

© Antonio Mora Vergés

Més enllà de l’odi.

La reunió a l’hostatgeria de Vallbona de les Monges, a la comarca de l’Urgell, tenia sens dubte el caràcter de novetat, i justament per això alhora que creava expectatives, deixava obert el dubte de la seva mateixa utilitat.

Els participants eren , o manifestaven ser, víctimes d’assajament moral, conducta que sens dubte tenia un creixement exponencial, i en la que s’estimava en més d’un milió el nombre de botxins [ per anomenar-los d’alguna manera ], i és desconeixia realment el nombre de víctimes, tota vegada que des d’algunes morts inexplicades, fins a la majoria de les depressions, tot és solia encabir dins del fenomen del mobbing.

Hi havia persones de tots els àmbits laborals, des de l’administració [ a priori podria semblar que aquest no era un món competitiu, oi ?], fins a la indústria en tasques de cadena de producció, on semblava també que la competència venia definida pel propi sistema, i no era fàcil afegir més pressió damunt dels treballadors; arreu però quedava clar, que el caràcter espanyol era particularment procliu a aquesta practica maliciosa ; de fet en un anàlisi històric, quedava clar que si no els primers, els espanyols podien lluitar sempre pels llocs d’honor, quan és tractava d’assolir nivells d’ineficàcia, de corrupció, de crueltat , de nepotisme,… i com a mostra, els anomenats països de l’Amèrica hispana, ens servien de prova fefaent, desprès de segles d’administració presumptament independent, però en base als models apresos i aplicats, en els períodes de control espanyol.

En la reunió va quedar clar que l’odi podia ser un motor de resistència, però a la vegada que era un sentiment que lligava per sempre més a la víctima amb el seu botxí, que impedia superar aquesta situació i minvava ostensiblement la qualitat “relacional” de vida de les víctimes de mobbing ; es van fer tota mena de propostes : confeccionar llistes de botxins [ això és va dir, implicava alhora, confeccionar llistes de víctimes ] , introduir en els Convenis Laborals, la obligació de les empreses de vetllar per evitar aquestes conductes, i la de solucionar de forma ràpida aquestes situacions, ni que fossin només presumptes [ de fet, en alguns convenis existia ja la menció del mobbing com a conducta objecte de sanció, però en la pràctica era molt i molt difícil aplicar aquesta normativa, tota vegada que els mateixos sindicats – i això era un fet constatat – patien també aquesta mena de conductes, i com tots sabem, en el nostre país la sindicació es baixa, la carn és dèbil, i el caràcter jugava en contra d’una aplicació rigorosa de qualsevol limitació del ius variandi , entès – com només aquí ho sabíem fer – de forma deliberadament equivoca.

De totes les aportacions, una expressada quasi en forma de paràbola, em va semblar d’allò més escaient, i em permeto ara d’explicar-la per si us sembla interessant : el ponent demanava a tothom – en la millor tradició catalana – que poséssim el nom del botxí o del qui teníem com l’ofensor, en una peça de fruita, en una poma, i desprès que carreguéssim, la poma o les pomes – si n’hi havia més d’una – dins d’una bossa arreu per on anéssim; aquell cap de setmana, al menjador, a la dutxa, quan sortíem a passejar, quan assistíem – qui ho volia fer- a les complertes, i també quan anàvem a dormir, en que ens havíem de posar al llit amb la bossa, que no valia deixar-la damunt de la tauleta, o en qualsevol altre lloc; en un primer moment la cosa va ser objecte de tota mena de comentaris graciosos, però ben aviat és va veure que portar la bossa al damunt era si més no molest, i dormir amb ella, implicava un constant despertar, quan per algun motiu, quedaves damunt de la peça de fruita; dutxar-se amb les pomes, excuso explicar com complicava la higiene personal; calia però arrossegar la bossa per un termini mínim d’una setmana.

La major part dels assistents van marxar el diumenge a la tarda, amb les seves bosses cap al seus domicilis; l’explicació de perquè duien la bossa ja va donar força de si, però en algun cas, quan van voler tenir un contacte íntim amb les seves parelles, la bossa va presentar la seva cara més molesta, com és podia abraçar algú que duia una bossa de pomes ?.

Abans d’acabar la setmana, un segon problema és va afegir als que ja presentava l’arrossegament constant de la bossa, les pomes, tocades, aquí i allà, començaven a desprendre un cert olor a putrefacció que ben aviat va esdevenir insuportable.

La majoria va entendre que el més sensat era desprendres de la bossa.

Calia aleshores també desprendres del sentiment d’odi que únicament havíem representat en les peces de fruita, i tothom va entendre que calia modificar el tenor literal del Pare Nostre ,de la pregaria que des de la infantesa ens havia acompanyat ; desprès de :

Perdona les nostres culpes
Havia de demanar-se :
i ajuda’ns senyor a saber perdonar als nostres deutors

De fet, del perdó ens sortien guanyant més les víctimes que els botxins, tota vegada que els segons potser ja ni recordaven als qui havien estat objecte de les seves malèvoles accions; els botxins quasi com les abelles, anàvem de víctima en víctima, i acabaven per oblidar no únicament els noms, sinó clarament la persona mateixa sobre la que havien exercit el dany.

Més enllà de l’odi, començava un altre cop la vida, calia agafar-se a aquesta realitat, i llençar ben lluny totes les bosses !.

Calia també enfrontar-se als problemes de cara, no permetre que tornessin a créixer les pomes podrides !

Abans de Nadal tothom tornava a estar convocat a una reunió, aquesta vegada la trobada seria a Bellpuig de les Avellanes, a la Noguera, i la propera al Miracle al Solsonès, i….. semblava clar que és començaven a plantejar polítiques pràctiques, contra aquesta pandemia, que havia superat ja l’àmbit laboral, tenia ja una llista de víctimes important en el món de l’estudi, i s’estenia com un càncer en la vida social de la Catalunya de principis del segle XXI !

Certament no s’albirava una solució a curt termini, però tothom començava a tenir consciència, que calia cercar solucions, que com espècie havíem d’anar més enllà de l’odi !

(c) Antonio Mora Vergés

Flors xineses.

Com cada any , havíem anat al cementiri per netejar el marbre que cobreix el nínxol on reposen les despulles del pare, i per renovar l’arranjament floral, ens agradava fer-ho també en ocasió del dia del seu naixement, lluny del brogit de tots sants.

A l’aparcament els vius presumien de la seva situació de bonança econòmica –real o imaginaria- i podies veure cotxes lluents, d’alt preu que transportaven avies o gent d’edat , que volien també com nosaltres, complir amb aquest ritus de la nostra cultura, manifestar socialment el nostre record per als qui ens han precedit en el viatge a la casa del Pare Celestial.

A l’interior l’aspecte de la majoria dels nínxols, adornats amb flors de plàstic de colors llampants , deixava palès que més enllà del compliment formal, calia esmerçar la mínima quantitat de recursos , en el tràmit de guarnir les tombes.

No calia apropar-se gaire per constatar que tot el material, era made in xina, adquirit a corre cuita, en un dels molts basars xinesos, que havien ajudar a precipitar la fugida – deslocalització en diuen ara – de les nostres indústries.

També en alguna de les tombes dels rics, el material plàstic, certament de millor qualitat era de procedència xinesa.

Els qui portàvem productes del país – del nostre, de Catalunya – érem una minoria, està clar que també tant a les tombes, com en la vida real, els catalans som una minoria que aviat s’haurà d’incloure dins les espècies en perill d’extinció.

La meva esposa, mestra artesà en art floral, havia confegit un preciós coixí, amb fulles de magnòlia i flors de sorayas, una espècie de cards blancs, el pare nascut a pagès, havia hagut d’emigrar des de les terres tarragonines de l’avellana, per fugir de la misèria.

Sempre però s’havia estimat aquesta terra, i ens havia transmès també a nosaltres aquest amor.

Guarnir la seva tomba amb qualsevol altra cosa, que no fos de procedència natural i catalana , a mi particularment m’hauria semblat un ultratge, i àdhuc una vexació a la seva memòria.

L’aire suau que des del Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac, acostuma a bufar en direcció a Sabadell, hem va fer “sentir” que aquesta percepció de desgrat, de rebuig , d’incomoditat, era molt general entre els esperits dels que allí descansaven; quasi tots ells havien esmerçat la vida en la tasca d’acompanyar i fer créixer com a persones, als qui presumien de vehicles d’alt preu, i alhora agraïen el desinterès dels seus ascendents, amb flors de plàstic, elaborades en molts casos, en situacions de quasi esclavatge, d’absolut menyspreu de qualsevol dret, i plenes fins a la darrera molècula, d’aquell dolor, odi , i ànim de revenja , que cobejava el cor de les pobres persones que les havien fet per sobreviure.

Les flors xineses no aporten cap element de pau, no asserenen l’esperit, sinó molt altrament agiten les consciències, enterboleixen el repòs dels morts , i son una befa indecent al record dels qui ens han precedit.

Almenys aquesta percepció hem portava el vent el mati del diumenge 29 d’octubre, desprès de recórrer el cementiri de Castellar del Vallès.

Prego perquè també a mi, quan m’arribi l’hora, algú hem vulgui recordar amb les plantes i/o flors, que durant els anys de la meva vida , tant i tant m’han fet fruir de l’existència.

Flors xineses ?, no gràcies !

© Antonio Mora Vergés

La cadira.

Aquesta és una història real [ de fet, qualsevol història ho és de real, oi ], succeí en un dels pobles del “Forat Negre “ on un sacerdot te encomanades entre tres i cinc parròquies, amb una distància mitjana entre les més oposades de fins a vint-i-cinc quilometres !.

Li direm Joan al nostre mossèn, que us sembla ?. Un vespre d’agost, quan tornava a la rectoria passades ja les 10 de la nit, rep una trucada en la que li demanem d’assistir a un malalt en una casa de turisme rural, la casa estava en un altre poble , a una distància de quinze quilometres, així que l’esperaven trenta quilometres, encara abans de poder descansar aquell dia !.

Devien ser les 11,00 quan trucava a la porta de la casa de turisme rural, i l’obria una senyora que li feia saber que el seu pare, s’havia trobat malament i que havia demanat d‘avisar un sacerdot, va entrar a l’habitació que era molt senzilla, un llit, un armari, una taula i una cadira, que justament estava situada al costat del llit, com esperant que ell arribes.

La filla els va deixar sols, i l’home de nom Cosme, li va dir que sentia que la seva fi estava pròxima i volia confessar-se; Mn. Joan li va demanar de xerrar una mica si això no el fatigava, i l’home li va explicar, que de tota la vida havia tingut molta devoció al Crist, que tenia formació religiosa i sabia prou be, que les imatges eren només mediacions, i que com més manca la fe a la gent, més es dedica a la pràctica de laborioses i complexes devocions; li va dir que d’ença que s’havia quedat vidu i vivia amb la filla, la cadira de l’habitació, substituïa la imatge de fusta del crucificat, i d’aquesta manera no li calia, discutir amb la seva família, que sens dubte eren bona gent, però que com tants i tants, s’havien instal•lat en una existència únicament consumista. Mn. Joan, li va comentar que si volia, podia estar-se dret i/o seure damunt del llit; el Cosme li va recordar, que coneixia prou be – com li havia explicat – el caràcter de mediació de les imatges, i de la mateixa manera que una imatge, era únicament fusta o guix, aquella cadira, era un estri per a seure, i que el feia molt feliç tenir-lo al seu costat, tot i que possiblement estaria cansat o tindria altres feines a fer; ;Mn. Joan , va mirar el rellotge faltaven minuts per a les 12 de la nit, i no sentia cap mena de cansament, les confidències del Cosme, lluny de cansar-lo havien resultat ser un bàlsam per a la seva sensació de permanent solitud, s’havia sentit acompanyat per aquell desconegut , en la tasca sovint desagraïda d’apropar Déu als homes !

La confessió – que com sabeu tots es secreta – va confirmar a Mn. Joan, que el Cosme, era una persona meravellosa, i únicament és va plànyer de no haver-lo conegut abans; passaven ja 10 minuts de la una, quan és van acomiadar, tot i apropant la cadira al llit Mn. Joan, tal i com estava quan ell havia arribat.

El Cosme en la solitud d’aquella habitació desconeguda, va fer el que havia fet durant tota la seva vida, parlar amb Déu, com ho feia amb els amics – quan els tenia -, i com ho havia fet amb Mn. Joan; li va demanar que la seva mort no trasbalses gaire els plans de vacances que s’havia fet la seva filla, que li tingues preparat el seu “racó” com els havia promès als lladres que estaven penjats al seu costat, i que fins a la fi, li dones consciència per agrair el do, que havia estat la seva vida; és va adormir pregant , Pare nostre ,…….

Mn. Joan va matinar, tenia urgència per anar a veure al Cosme, alguna cosa li deia, que malgrat les aparences, l’estat de salut del malalt era realment greu ! .

Quan va arribar a la casa, la filla, li va dir que encara no havia pujat a veure al seu Pare, però que aquest no havia demanat res, ni durant la nit, ni en les primeres hores del mati; Mn, Joan va pujar fins a l’habitació i va comprovar, com el Cosme , mort , tenia els braços i el cap, damunt de la cadira, a la seva filla li va estranyar aquella posició, alhora que també veure com Mn. Joan sanglotava; al cap i a la fi, s’havien conegut la nit anterior !.

Mn. Joan va interpretar rectament, que en el moment de la seva mort, en Cosme, s’havia abraçat tendrament, a la seva advocació del Crist , l’advocació que l’havia acompanyat durant tota la seva vida, l’havia rebut amorosament, com un Pare, a l’hora de la mort !

Mn. Joan, i nosaltres amics lectors, voldríem també que :

en aquella hora de temença,
quan se’ns tanquin aquests ulls humans,
ens n’obri el Senyor uns de més grans
per contemplar la seva faç immensa !

© Antonio Mora Vergés

Els sabis.

Els diaris n’anaven plens l’any 1950, ” a l’Illa Tower de arxipèlag de les Fidji s’hi havia trobat un grup humà que havia viscut aïllat des d’èpoques prehistòriques “; l’Illa Tower es va veure envaïda per tota mena d’experts científics, sociòlegs, antropòlegs, politolegs, metges, juristes, ..i com no, per un contingent de la policia amb la missió de ” mantenir l’ordre”.

Els habitants de l’Illa Tower es deien a si mateixos “sabis”, si veiem el sistema de vida que tenien, hem de pensar que certament ho eren; els sabis repartien el seu temps d’una manera ordenada, senzilla i racional; s’aixecaven al mati amb el sol, prenien un esmorzar en comunitat, compost bàsicament de fruites, i tothom començava desprès els seus afers.

La mainada , en aquells moments 7 menuts, 4 noies i 3 nois d’edats entre els 3 i els 12 anys, es reunia amb els més ancians , en aquells moments 10 ancians, 5 dones, i 5 homes, i d’una forma pràctica aprenien, sense cap distinció per edat o sexe, com es feien totes les tasques necessàries pel desenvolupament del grup humà; perquè es feien d’aquella manera, i la utilitat que representaven per a la comunitat.

La resta en funció de les habilitats que havien desenvolupat en la seva etapa de formació, es dedicaven a les tasques en que eren més eficients, i que alhora els plaïen més – els feien més feliços -; uns pescaven, altres conreaven la terra i recollien els seus fruits, altres controlaven el bestiar domèstic, hi havia una espècie genuïna de porcs, i un seguit d’animals de ploma que podríem situar entre les nostre gallines i els estruços africans, un altre grup s’ocupava de la preparació de l’àpat del migdia, on hi havia sempre, una mica de peix, una mica de carn i molta fruita i verdura, finalment hi havia un grup que s’ocupava de mantenir i reparar tots els elements materials del grup, estris, mobles, edificacions, camins i llocs de trobada.

Els àpats eren sempre comunitaris, i s’aprofitaven per posar en comú, els aconteixements del mati; que si el mar, que si els animals, que si …, la conversa era general, tothom parlava amb tothom.

A la tarda sempre plovia a l’Illa tower i tot el grup es reunia en una gran sala, a on de forma rotativa cada grup explicava a la resta com feia la seva tasca, i plantejava noves formules per a trobar solució als problemes més habituals; tothom en aquesta fase hi deia la seva, i els acords es prenien sempre per la majoria, que encomanava alhora tasques concretes a cada grup o persona.

Al capvespre tots sopaven plegats – normalment fruites – i en acabar cadascú feia el que li semblava més adequat, marxar a dormir, cada família tenia una llar, anar a passejar, fer petar la xerrada amb algú, preparar la feina pel mati següent, o més senzillament anar a veure la lluna en companya d’algú més, o sol.

No cal fer-ho explícit potser, però els sabis no feien servir els vestits, no tenien cap mena de pudor, i donat el clima en que es desenvolupava la seva vida quotidiana, era de fet la opció més lògica.

La vida de la comunitat es va veure molt alterada amb l’arribada del contingent d’experts, que com no podia ser d’altra manera van començar a introduir els elements de la vida moderna en les tasques dels sabis : La policia va començar a practicar la seva missió – els joves no podien trobar-se sols desprès del capvespre -, més endavant començaria a establir-se la obligació de portar vestits, diferenciats per cada sexe, i de format “occidental”.

Els politolegs van veure necessari instituir la figura del “Cap”, – un home -, que era designat per alguns membres de la comunitat- en funció de la edat i responsabilitats, només podien decidir els homes de més de 25 anys.

Els metges van imposar un calendari de vacunacions, i van establir el que anomenaven “mesures de profilaxis social” , les efusions habituals entre els sabis, van restar prohibides.

Finalment els juristes van establir un codi de drets i deures, i alhora van regular les aportacions que l’Illa Tower havia de fer al sistema general de les Fidji.

Només els antropòlegs i els historiadors es van mostrar crítics amb la imposició als sabis d’un nou sistema de vida, i a la imposició de nous valors. Crítics si, però sense posar en perill el seu “modus vivendi”, o sia que els sabis van haver d’acceptar tots els canvis de grat o per força.

Encara arribarien més elements estranys a l’Illa Tower, mestres , sacerdots – de totes les religions – soldats i com no podien faltar, els comerciants i els ” homes de negocis”.

A principis de 1951 la major part dels sabis treballaven de sol a sol, per una retribució de misèria, en alguna de les tasques d’interès per als nouvinguts, pesca industrial, explotacions pecuàries, fabricació d’artesania, .. L’any 1960 la major dels sabis havien adoptat el sistema occidental de vida, alguns fins i tot, tenien ja automòbil, la cervesa i la Coca-Cola eren la beguda habitual; el tabac va tenir un èxit espectacular, i ràdios i televisions eren aparells habituals a tota l’Illa.

El model de vida occidental feia necessari, cada vegada més, rebre matèries des de l’illa principal, i obligava a despeses importants en combustibles, pel funcionament de les màquines, la llum,.. Fins l’any 1970 una petita colònia de “sabis” es va poder mantenir separadament al vell mig de l’Illa Tower, però en nom de la ” civilització ” van ser finalment obligats a conviure amb la resta de la comunitat, i això desprès de penjar-ne 5 com a escarment.

L’any 1980 el Parlament de les Fidji es va cuestionar la utilitat de la ocupació de l’Illa Tower, vist que no tenia cap element diferenciador respecte d’altres illes que estaven deshabitades, i va argumentar que fora més rentable, endur-se tota la població a l’illa principal.

La Comunitat ” blanca” de l’Illa Tower es va oposar a la mesura, però val a dir-ho sense massa èxit, i finalment l’any 1985, l’Illa Tower va ser abandonada.

L’informe Oficial -que encara avui es conserva- diu ” que aquesta Illa , com es demostra en l’estudi econòmic, no es un lloc adequat pel desenvolupament de la vida humana; altrament és del tot evident que els recursos naturals, estant esgotats o en algun cas el seu nivell de contaminació recomana, la seva no utilització “.

Els sabis van marxar juntament amb la resta d’habitants, i a l’Illa principal es va perdre la memòria d’aquest grup.

Avui amic lector, l’Illa Tower esta plena a vessar de vida animal, la vegetació s’ha refet en la major part de la superfície, i falten només els ” sabis”, que d’una forma ordenada, senzilla i racional, gaudeixin d’aquell veritable paradís terrenal.

Si coneixes algun “savi”, explica-li que al arxipèlag de les Fidji, hi ha una Illa que ,…

(c) ANTONIO MORA VERGES

Ens falta el Rossinyol.

Aquesta era la resposta que el Feliu Añaños i Masllovet, donava a la meva pregunta referent a les masies que ens mancaven encara al terme de Monistrol de Calders; calia doncs preparar una sortida per corregir aquesta mancança , i per conèixer alhora una casa més, d’aquesta comarca natural del Moianes.

Tot just marcava les 9,00 hores el meu rellotge quan deixava el cotxe aparcat al voral de carretera B-124, i sota el cel gris del diumenge 18 de febrer començàvem a caminar el Joan Moliner i Manau, el Tomás Irigaray i Lopez i jo, obligacions familiars havien fet impossible la presència d’alguns “habituals” d’aquestes sortides.

El Rossinyol se’ns fa present molt abans d’arribar a la casa, l’edifici d’aspecte majestuós, amb alguna afegitó de caire modernista, senyoreja les terres altes de Monistrol de Calders, i observa amatent el castell de Granera, els edificis d’aquesta població i no poques de les seves pagesies, si calgués trobar un lloc de guaita, dubto que en trobéssim un de millor. Els gossos de la casa surten a saludar-nos, i un cop comprovada l’olor de bona gent que fem, ens permeten recollir en imatges, l’ermita situada enfront de la casa, dins d’un pati enrajolat, i una vista general de tot el conjunt.

Davallem en direcció a la riera de l’Om per terres ermes, en les que son ben visibles els més que mil•lenaris marges que havien suportar fa poc més de 100 anys, els ceps que des d’aquestes alçades i fins les terres oposades de Rellinars i Vacarisses, havien convertit el Bages i les comarques adjacents en els primers viticultors del país. El darrer incendi ha deixat al descobert aquest tresor, que amb una mínima inversió tornaria a generar una ingent riquesa; un dels grans mals que pateix aquesta nació nostra és que a Catalunya ens falten catalans ! , és a dir persones amb olfacte per als negocis, treballadors i honestos, i ens sobren tècnics, funcionaris, i polítics, i certament així està el país, oi ?

Esmorzem dins les restes del que sembla haver estat una pallissa, pel voltant veiem runes que identifiquem com tines de pedra seca, per la situació pensem trobar-nos a l’Om; remuntem desprès la riera de la Roca, fins arribar a la Bauma freda, les recents pluges i la intensa humitat, fan perillós, creuar el llit de la riera, i primer el Tomás i desprès jo mateix , comprovem a les nostres natges alhora que la fredor, la consistència de la roca dura; la bauma és extensa i en alguns llocs profunda; hi ha restes que delaten la utilització en èpoques recents; si algú troba un parell de piles recarregables, son del nostre fotògraf.

Tornem pel torrent de les Fraus de l’Otzet, on constatem la presència de més baumes, sota la propietat del Rossinyol a la nostra dreta en la direcció que caminen, i algunes en la part oposada que recull les aigües que baixen del Serrat de l’Otzetó. Acabem accedint a la carretera grimpant de marge en marge, sort que el cor és jove, oi Joan ?

Tenim temps per arribar-nos a Granera, i recollir novament algunes imatges, que en la nostra darrera visita, quedaven cobertes per l’espessa boira, per la vacarissana que seguint el curs del Llobregat i desprès el del Calders, estén un mantell blanc i humit, que amaga amorosament les moltes mancances d’aquestes terres altes.

Per tancar la crònica d’aquesta sortida matinal, un missatge per al notari gràfic del Moianes, el bon Feliu Añaños i Masllovet; el Rossinyol ja ho pots penjar a la Galeria Fotogràfica de www.moianes.net

© Antonio Mora Vergés

Salut animal.

Des de fa força temps, les noticies sobre la salut animal, son una constant en els mitjans de comunicació; la mal anomenada “ malaltia de les vaques boges”, la febre aftosa, que podem agafar per contacte directe , i/o per ingestió de la llet d’un animal malalt, i que en l’home només produeix trastorns gastrointestinals, febre intensa i aftes a la boca ; la pesta porcina clàssica, vella coneguda de tots, i algunes formes més rares avui, com ; la febre de Malta, típica del litoral Mediterrani fins a èpoques molt recents ; la febre de Queensland, descrita per primer vegada en aquell racó d’Austràlia, aquestes son només algunes de les moltes malalties que des de sempre compartim, amb els altres pobladors de la terra, els animals.

Darrera d’aquesta massiva informació, hi ha sens dubte amic lector, interessos inconfessables; de sempre i avui també per descomptat, el cicle d’explotació dels animals, ha estat en moltes mans ; els ramaders , els escorxadors, els carnissers, i controlant cada pas, sempre, sempre, el veterinari.

Que en alguna ocasió algú s’ha saltat el control ?, de ben segur !, però compartim la condició humana amb totes aquestes persones, i en molts casos el coneixement personal, i podríem en un gran nombre d’ocasions, posar la mà al foc, per la seva conducta, cosa que la raó ens diu que no hem de fer mai, ni amb els periodistes, ni amb els polítics, aplicacions pràctiques de prototipus ésser humà, que donen com a resultat ( en general ) un espècimen sense cap escrúpol , i per descomptat completament amoral.

I la salut humana ?, perquè se’n parla tant poc de la salut humana ?, oblidat completament Xernobil, oblidat amb només algunes setmanes, el Síndrome dels Balcans, tots amic lector podem constatar, en el nostre entorn la realitat amarga, d’una creixent incidència de les malalties malignes, i també malauradament quan el cas es dona, l’explicació pseudo-tècnica de que l’ambient està dins dels nivells tolerables de contaminació, es a dir, el reconeixement públic de que vivim en un medi contaminat, i alhora l’afirmació hipòcrita de que l’espècie humana pot tolerar els nivells de contaminació fins a uns límits arbitraris.

Tos els humans ?, lògicament no, clarament – en el millor dels casos – només aquells que tenen unes condicions naturals superiors a la mitjana.

Els animals comparteixen amb nosaltres el món, però no tenen cap paper en la decisió de contaminar o no, i tampoc ningú pensa, poc ni gaire, en els seus nivells de resistència davant la creixent contaminació de l’ambient.

No son els animals amic lector, els qui contaminen l’home, es l’home qui és contamina a si mateix, i a la resta d’espècies animals i vegetals.

La torna del proges mal entès, es que el mal que l’home fa al món, de manera conscient i/o inconscient, el món li retorna amb escreix.

Buscar els culpables fora de nosaltres mateixos, es una manera més de fer l’estruç per concloure amb un símil animal.

(c) Antonio Mora Vergés

Un badiu enfront del mar.

Badiu “eixida d’una casa, sense cobrir o formant una porxada” , així ho defineix la , la Reial i Militar ,Gran Enciclopèdia de Barcelona.

La bona gent de Badalona, els nascuts a Badal-ona antiga BAITOLO ibèrica , segons s’escriu en caràcters llatins, però desconeixent la forma en que es pronunciava, en aquella llengua de la llibertat; a la que els romans, anomenarien BAETULO, i que tindria durant molts i molts segles, preeminència sobre la veïna BARCINO ,en referir-se al badiu, certament pensen en una eixida, però també amb un pati i àdhuc amb un jardí, mai en un balcó o en una galeria, és un requisit indispensable del badiu, estar al damunt del sol, tot i que no hi ha cap inconvenient en enrajolar-lo.

També reben aquest nom, els espais que hi ha al davant de les cases dels pescadors, on aquests deixen i adoben les xarxes de pesca.

El mot badiu, te clares connotacions ibèriques, i en el sentit que el fan servir – avui encara – els badalonins ,un badiu enfront del mar, vindria a definir l’espai des del que de dalt vila, és desenvolupaven tasques de vigilància litoral; potser fins i tot, aquest nom de lloc, acabaria definit la funció, i segles més tard, parlaríem de BADAR i BADOC, paraules amb la mateixa arrel, i que indiquen certament l’acció de mirar i la qualifiquen alhora com no fer res, en la clara forma despectiva que el català fa servir per explicar conceptes relacionats d’alguna manera, amb la milícia i/o la vida militar.

Encara avui, tot i la publicitat constant i reiterada, la pertinença a un cos armat i/o policial, és veu per molts catalans com un fet indesitjat.

Fins aquí la tesi, que els meus amics, badalonins o no, hauran de qualificar. Un sembla com a mi una tesi versemblant ?

Deia de bon començament que la BAITOLO ibèrica, posteriorment dita BAETULO pels romans, va ser durant molts segles més important que la veïna BARCINO, i aquesta afirmació vista des d’avui, de ben segur us sobtarà força, però us donaré alguna informació addicional :
A) Als romans instal•lats a BAETULO, els ajudava molt la particular orografia d’aquesta ciutat, que els permetia encastillar-se de forma ràpida; val a dir però, que el mot castell, ens el portarien els àrabs, segles més tard ; això però, ja ho coneixes i és altrament una altra història, oi amic lector?
B) La importància actual de Barcelona, s’ha de buscar en la capacitat [ com la estrella de Miro ] de fagocitar altres viles i ciutats, que son avui, en el millor dels casos, barris de la ciutat.
Més endavant, aquesta funció d’engolir, que difícilment és por definir com “honorable”, és va reconvertit; parlem ara d’àrea metropolitana, això ens permet alhora, continuar engrandint el poder real de Barcelona, mantenint l’aparença [ i el cost ] d’administracions teòricament sobiranes i separades; aquesta tècnica ens ha permès , situar el nostre model polític en el més alt nivell de corrupció, ineficàcia i nepotisme, com no tenen cap inconvenient en reconèixer els millors tractadistes de dret polític, i la major dels polítics honrats – pocs – que resten encara dins i fora de les nostre fronteres.
Aquesta activitat, ha fet que avui, en molts llocs de Catalunya, quan és parla de les nostres institucions, se les adjectivi sempre com de Barcelona, així; la Generalitat de Barcelona i el Parlament de Barcelona. Això és i serà així, per la perversió evident del sistema democràtic, que fa que la majoria de ciutadans, pugui prendre les decisions de tots. I on viu la majoria de ciutadans ?
C) Avui Catalunya és només una marca, un nom per designar un espai.
El fet afegit de que la direcció dels afers catalans, estigui avui, en mans de partits i persones, que no tenen a Catalunya, en el centre dels seus interessos, ha facilitat i facilitarà molt més encara , el buidat del sentit de pàtria pel que fa a Catalunya.

Podem ser uns grans magatzems, som de fet més que un club, però està clar que costarà Déu i ajuda, arribar a ser algun dia una Nació !

A mi, i a molts altres, terres endins, ens tranquil•litzà i ens dona confiança, saber que avui encara a la antiga BAITOLO, hi ha badius, des dels que algunes persones, contemplen; el mar, entre admirats i previsors ; en la mateixa línia, ens preocupa saber, que a la veïna Barcelona, l’enemic no para de rumiar , per trobar la formula que li permeti acabar definitivament amb el “problema Catalán “

Que el bon Déu salvi a Catalunya, fins i tot de “l’amor” d’alguns dels seus fills !!!!

(c) Antonio Mora Vergés

Pels camins de la Vall del Corb.

De ben segur, existeix una o més publicacions, on de forma acurada es recullen les connexions entre els pobles , monestirs, ermites, fonts, molins, peixeres , . . que podem trobar al llarg de la Vall del Corb, i per extensió a la Comarca de l’Urgell i la Segarra.

La major part dels camins permeten el tràfic de vehicles de quatre rodes “normals “, es a dir que no cal que tinguem un 4 X 4 , només haurem de preguntar l’estat de la pista, a qualsevol veí, amb la certesa de rebre una resposta del tipus “no cal que pateixi, la pista està en molt bon estat, dissortadament no plou gaire a la Vall de Corb “ , pensem nosaltres que certament no plou, però lluny de pensar que la migradesa de les pluges es concentra a la Vall del Corb, constatem amb preocupació, que enlloc del país, plou com caldria , oi?“

Aquesta excepcional situació dels camins a la Vall del Corb, els fa especialment adequats per a practicar-hi el senderisme, les excursions en bicicleta i com ja fan en algun lloc ( els Omells de n’Gaia, Guimerà ), les excursions a cavall.

També i aquí caldrà ràpidament una regulació, i son possibles les sortides amb motos, quads i qualsevol estri a motor, susceptible d’aixecar polseguera, i el que els fa més indesitjables, d’allunyar d’aquest boci de país , els qui volen practicar les modalitats, més “naturals “ de conèixer la nostra terra.

La xarxa creixent de cases de turisme rural, mireu com a mostra la pàgina de novetats de www.guimera.info , ha d’ajudar en aquesta tasca de fer de la Vall del Corb una destinació turística de qualitat ; ens cal només a tots i cadascun, en primer lloc de creurens que efectivament es donen en aquesta Vall unes condicions ideals per a fer-ne una destinació turística de qualitat, hi ha una munió d’elements històrics d’interès, no hi manquen els edificis monumentals i fonts i tots els llocs i viles de bellesa encisadora, la natura manté encara paisatges naturals poc o gens coneguts, i per damunt de tot, malgrat ser cada cop menys, tenim encara pobladors de la Vall, que us podran explicar fets, històries i llegendes, a poc que endevinin el vostre interès ; en segon lloc també tots i cadascun em de ser proactius en la divulgació de les meravelles que es poden trobar en aquestes contrades, i en això cal que fem pressió tant als estament polítics, com als mitjans de comunicació.

Cal que tothom parli de la Vall del Corb, i a més millor que sempre se’n parli bé, oi ?

Tothom que tingui coneixement de la xarxa de camins existents a la Vall del Corb, es pregat de fer arribar aquest coneixement a mora.a@guimera.blog ; des d’ara adquireixo el ferm compromís de divulgar la seva existència, així com els llocs, monuments , viles o pobles que tenen quelcom de singular per a ensenyar als nostres visitants.

Aquesta es una tasca de tots, i espero l’entusiasta col·laboració per descomptat dels habitants de la Vall del Corb, però també la dels mitjans de Comunicació, dels Estaments polítics, dels Centres Culturals, Científics , Excursionistes ,.. d’arreu del país.

Gràcies per endavant.

(c) Antonio Mora Vergés

La gran estafa.

No fa gaire temps que des de la Seguretat Social se’ns envia els que s’anomena informe de vida laboral.

Tots els homes que vàrem servir OBLIGATORIAMENT a l’exercit, hi trobem a faltar les cotitzacions d’aquell període, el tema no es gens baladi, ja que ens alguns casos van ser força anys, i en el darrers temps la durada “habitual” va ser d’un any, es a dir que el volum de l’estafa adquireix proporcions monstruoses.

Els qui no anaven a servir, per la raó que fos, continuaven treballant en la seva tasca, cotitzant a la Seguretat Social, adquirint experiència i responsabilitat en la feina, mentre que els que estàvem servint a la Pàtria, patíem tota mena d’actituds hostils ( ser català era un estigma que calia purgar ), i a més a més, se’ns feia l’espoli – això amb igualtat de condicions que a la resta d’espanyols – del nostre temps, i de no poques de les opcions de futur que passaven a mans dels que tenien la dissort de no poder servir a la Pàtria; el fet de que l’Estat Espanyol d’aleshores no cotitzes pels seus soldats, ens sembla fins i tot normal, el que ja ens sembla d’allò més incomprensible, es que els successius governs post-feixistes ( parlar de democràcia encara en sembla exagerat pel que fa al Regne d’Espanya ) no esmenessin amb caràcter retroactiu aquesta colossal estafa que des del govern s’havia anat perpetrant des del mateix moment en que es va enderrocar el govern legítim de la República !.

Els partits democràtics han de reclamar la reparació d’aquest despropòsit. Es un deure de justícia que no poc quedar desatès.

(c) Antonio Mora Vergés