La situació lluny del que puguis pensar amic lector, va començar no amb la Guerra del 36-39, també coneguda com Civil, sinó clarament en els anys de l’anomenat DESARROLLO, aleshores Catalunya se’ns va omplenar de gent vinguda d’arreu de les Espanyes, a la que li va semblar – i en molts casos, li sembla encara – que això d’aprendre una llengua diferent, quan ni els agents econòmics, ni els poders públics, ho demanaven, era una total i absoluta pèrdua de temps !.

Mal que mal, anaven trampejant la situació, en molts llocs, el desconeixement del castellà, feia difícil, quan no impossible desenvolupar una vida normal, poblacions com : Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Montcada i Reixach, Ripollet, Cerdanyola, fins i tot Sabadell, s’expressaven normalment en llengua castellana – espanyola en diuen ells, com si el català [ molt a contracor nostre] no fos també una llengua espanyola!! -. Exemples no en falten, oi ?, m’explicava una estudiant universitària que viu a Cerdanyola del Vallès [ la petita Cerdanya ] malgrat ser natural d’Organyà, que en demanar una barra de pa de quart, li varen demanar d’expressar-se en espanyol, la seva resposta – és una persona jove – una barra de pa de quart, no necessita cap mena de traducció, però ja l’aniré a buscar en un altre forn !. Aviat li caldrà anar fins a Organyà – el seu poble – per poder trobar alguna persona que parli la llengua catalana com a primera opció.

Deia que mal que mal, anàvem fent ,però avui s’ha de constatar que la cosa empitjora per segons; ens arriben ara emigrants no ja de les Espanyes, sinó de les Ameriques Espanyoles, i malgrat el seu color de pell ens explica que es tracta d’aborígens d’aquelles terres, els tractaments que els conqueridors van aplicar als seus avis i pares, encara els bloquegen el cervell, i assimilen l’ús de qualsevol llengua que no sigui el español, en el millor dels casos, a una pallissa brutal, i con a norma tradicional a lesions greus, violacions infamants i l’assassinat.

Em direu que aquestes coses avui ja no passen, però digueu-ne el síndrome d’Estocolm, l’efecte o el defecte “Paco Loco”, o allò que us sembli més assenyat, però justament es aquesta emigració la que presenta més resistència a l’ús habitual de la llengua catalana.

Deia en el títol que nosaltres – els pocs catalans que quedem ja – ens sentim vençuts – perquè ells son més, presumeixen de 300 milions ! – , però no convençuts, pensem que la nostra llengua és una eina perfecta, tant per a la comunicació, com per a la investigació, com per a qualsevol us present o futur, en la mateixa proporció, sinó més que la llengua castellana.

Els emigrants que ens arriben de l’Amèrica del Sud, sobrevivents de les pitjors masacres que la ment humana pugui arribar a imaginar, son a desgrat seu uns convençuts de la inutilitat de mantenir la llengua catalana, l’euskera, el gallec,…

Sobreviurà una vegada més la llengua catalana ?

(c) Antonio Mora Vergés

Aquí però, del que volem parlar es d’uns catalans que estan aquí – alguns almenys – des d’abans de la creació formal de Catalunya, quan encara es parlaven algunes llengües avui oblidades.

Catalunya és un país amb una superfície forestal considerable.

Avui molt més de la meitat del seu territori, uns 19.000 km2, [ malgrat els incendies de cada estiu ] és ocupada per més d’un centenar d’espècies diferents d’arbres.

Entre ells hi ha alguns exemplars que destaquen de la resta: es tracta d’arbres que per un motiu o un altre han cridat l’atenció.

Molts d’aquests arbres han estat fins i tot batejats i hom els coneix amb un nom propi: són els arbres monumentals.

Bàsicament, aquests arbres es caracteritzen per les seves grans dimensions, bellesa o edat considerable i sovint per les tres coses alhora.

Alguns han estat testimoni de fets històrics rellevants o bé són protagonistes de llegendes i tradicions.

D’altres estan associats a personatges famosos com poetes, bandolers, etc. N’hi ha, però, que assoleixen una nova dimensió més enllà de la condició vegetal i esdevenen símbols.

Símbols d’una família, d’un poble, d’un país, d’una idea …. D’una manera o una altra tots ells formen part del nostre patrimoni natural, cultural i històric i com a tals són mereixedors de protecció.

És per això que respecte d’aquests altres catalans, més enllà de les declaracions polítiques ,(Decret 214/1987 de declaració d’arbres monumentals i Decret 47/1988 sobre la declaració d’arbres d’interés Comarcal i Local), estimo que s’han de fer accions concretes
A) Divulgar-ne la seva existència [ fins i tot, si cal en un o més espais de la televisió pública ]
B) Recollir allà on existeixen llegendes i tradicions, relatives als arbres.
I fomentar allò on encara no les tenen la formulació d’històries relatives a aquests catalans.

Tots aquests arbres ens podrien explicar, des dels moments de màxima glòria, fins als episodis més vergonyosos de la nostra història, i penso que tant en un cas, com en el altre, els fets [ acompanyants sempre d’imatges ] seran sens dubte de bon conèixer, no únicament per als catalans, sinó també per a la resta de persones del món.

Alguna informació la trobareu amb el www.google.com , amb la pregunta ARBRES MONUMENTALS, i la llengua de recerca, català; veure com aquí s’explica, que hi ha una minsa informació, que en algun cas és complementa per interessats particulars d’aquí i d’allà,. Catalunya des de sempre s’ha fet CONTRA els interessos dels polítics, i també en aquesta qüestió estimo que s’ha de seguir aquesta via de seny; qualsevol tema que sigui bo per als interessos d’un partit polítics, d’entrada és sospitós de contraria els interessos de Catalunya!

D’aquesta divulgació [ que pot ajudar a corregir algun desequilibri econòmic ] , a més dels arbres monumentals, n’han de gaudir les comunitats vegetals, les fagedes, els alzinars, les rouredes, les garrigues ,….

Fora bonic, que poc a poc, juntament amb la història del Pi de les Quatre Besses del Dalmau, [ El Vell Guerrer ], acabéssim tenint una història de Catalunya, amb el suport vegetal, dels més antics i honorables habitants d’aquesta terra : els arbres monumentals

(c) Antonio Mora Vergés

Comença aquesta història amb un augment inusitat de morts en la connurbació barcelonina , amb caràcter de pandémia segons reconeixien les autoritats, però sense cap agent identificat com a causant d’aquest augment de la mortalitat en aquesta zona privilegiada del primer món.

La situació es manté per un període de quasi un any, i d’una forma sobtada torna a la normalitat ; entenguis aquí que es produeixen un nombre de morts normal dins de les previsions estadístiques.

Poc a poc, el tema va deixant d’interessar als mitjans de comunicació, per l’opinió publica s’assumeix que es millor no parlar gaire de tema, finalment només s’interessen per cercar una explicació les persones que han perdut algun familiar, o amic, aquest darrer es el cas d’en Serafí.

El Serafí particularment s’entrevista amb la major part de les 350.000 famílies, i intenta trobar alguna relació que vinculi totes les morts; llocs d’esbarjo, llocs de menjar , llocs on vivien ; segueix amb les activitats que feien uns i altres, tant en la vida privada com en la professional i acaba descartant que l’agent contaminant així estat l’aire i/o l’aigua; comença a descartar també els diferents aliments que consumien, el pa, la carn, les fruites i verdures, els làctics, les begudes, cervesa, vi, coles ,….i acaba per rendir-se també a l’evidència de que no sembla existir cap vinculació entre totes les morts.

Guarda tota la documentació a l’espera de que per algun motiu ara desconegut es produeixi alguna circumstància que permeti avançar en la recerca de la causa ultima de totes aquelles morts.

Passats quasi set mesos, rep una trucada en la que una família en la que varen morir tres dels seus membres, creu haver trobat la causa ultima ; el Serafí desprès d’entrevistar-se amb ells, es mostra escèptic respecte a l’agent identificat , els bolets !.

De tota manera en la comprovació que practica sobre la documentació, comprova que els bolets es mencionen de forma quasi general, com una menja molt del gust dels difunts.

El següent pas es conèixer el circuit de distribució dels bolets i les seves garanties sanitàries.

El Serafí acaba a Mercabarna a les parades dels assentadors de bolets, on comprova estorat que n’arriben de tot arreu, i que la pràctica habitual es no donar informació de la seva procedència; desprès de no poques peripècies l’autoritzen a comprovar la procedència de les partides arribades en un període anterior a l’any en que comencen a sovintejar les morts inexplicades; Amèrica , Europa Occidental i Oriental, son els proveïdors més habituals, i destaca d’una forma extraordinària Rumania que en un període anterior en sis mesos i fins a l’inici de les morts, augmenta de 1.000 tones a 100.000 tones, per continuar novament en 1.000 tones fins al moment present.

Aquella excepcional floració no te cap explicació per als majoristes amb qui parla, ni tampoc en troba cap referència en els mitjans de comunicació de la pròpia Rumania, el Serafí decideix seguir aquesta pista i comença a preparar el seu viatge.

A Rumania parla amb el majorista que canalitza les trameses amb destinació a Barcelona, i malgrat el seu posat de sorpresa, el Serafí intueix que el Nicolai sap alguna cosa més de les que diu.

Al vespre mentre passejant per Bucarest es troba de forma inesperada amb un dels empleats del Nicolai, i desprès de creuar unes paraules dedueix que per una petita quantitat de diners, tindrà la informació que el majorista li ha volgut amagar.

El Serafí paga els 100 € i l’home li explica que en aquell període a més dels bolets de Rumania en venien també d’algunes de les antigues Repúbliques Soviètiques, i que concretament ell recorda haver vist algun albarà que parlava d’Ucraïna.

El Serafí troba que aquesta explicació no sembla tenir res de secret, i li pregunta a l’home si te alguna dada addicional, l’home demana més diners, es fa pregar i finalment li explica que la població Ucraïnesa de sortida es Xernobil !

El Serafí torna al mati següent a Barcelona, i en arribar es presenta directament a la facultat de Botànica, tot demanant veure un expert en micologia ; el Doctor Balaguer , catedràtic de micologia i expert en matèria de bolets, resta perplex en tenir coneixement de que poden ser justament els bolets la causa ultima ,que vindria a explicar totes les morts; diu que te els seus dubtes de que la radiació no elimines totalment els bolets, i que farà proves de laboratori que duraran un mes i li prega al Serafí que mentrestant no comenti el tema a ningú.

Passat el període de proves el Doctor Balaguer li comunica al Serafí que per la seva sorpresa fins a un determinat nivell de radiació els bolets augment exponencialment el seu cicle reproductor i que passat aquest nivell desapareixen com tothom s’imaginava; l’explicació doncs es que efectivament eren els bolets la causa ultima, tota vegada que els nivells de radiació actuals i els que tenia Xernobil en aquelles dates estaven en la gamma que afavoreix el creixement exponencial, i que desprès de les morts de Barcelona, es va procedir per les autoritats Ucraïneses a analitzar els bolets, i van constatar que tenien uns nivells de radioactivitat letals a mig termini per als humans, i que es van donar ordres per tal d’evitar el tràfic exterior – no pas el consum interior – de bolets, alhora que es feien tota mena de manipulacions per evitar que ningú pugues relacionar les morts de Barcelona amb el govern d’Ucraïna.

Tot el muntatge s’havia acabat coneixent per l’extrema misèria de Rumania on 100 € son una fortuna.Quan el tema es va posar en coneixement de la premsa, tothom va dir que s’havien de prendre mesures, que calia modificar les lleis, que l’Estat Espanyol empararia a les famílies de les víctimes, que, que, que, que ,…………… el cert però amic lector, es que a aquestes alçades quasi ningú recorda ja Xernobil, la crisis de les “ vaques Boixes “ es només un record llunya per a la majoria, i tot i que no hi volem pensar ; avui alimentar-se es tant perillós com jugar a la ruleta russa !

(©) ANTONIO MORA VERGES

I, que te de particular us preguntareu de ben segur des de la perifèria barcelonina, on les festes sempre, sempre, sempre, és paguen amb diners de tothom ?. Doncs que el Mercat Medieval de Guimerà, es el resultat del treball d’un poble, mesos i mesos de preparació d’assaig, de feina en el disseny i creació dels vestits – senzills – que és lluiran únicament durant dos dies, ja sigui per atendre delicadament als visitants, ja per regalar-los amb l’espectacle de recreació història, en el que no falten els efectes piromusicals.

Aquí no serà possible fer-vos una relació de persones, perquè de ben segur, ens deixaríem , tot i la bona voluntat, força noms sense relacionar, ja que fins i tot, hi ha persones que no viuen a Guimerà habitualment, i malgrat això, des de fa onze anys, esmercen també hores i dies de lleure per recolzar aquesta acció de recuperació de Guimerà, de la Vall del Corb, i de les terres interiors de Catalunya !

Em reivindico com a boig, en els termes que encapçalen aquest article, i demano des d’ara a la bona gent de Guimerà, que m’admeti dins de la seva confraria, amb el rang mes menut que tinguin. Alhora li demano al bon Déu, que no permeti que torni el seny a la major part de la gent catalana, perquè el país està entrant – des de fa temps en la paràlisi, per un evident excés d’anàlisis – ; ens convenen mes BOJOS com els de Guimerà, i sortosament la terra en dona, i de veritat, estem sobrats de gent de “seny”, que tot el que sap dir, és que tenim “problemes i dificultats”, que “ el país passà per moments delicats”, i ens parla de fer “pinya”, però no per cercar les solucions, sinó clarament per fer de “coro”.

A Catalunya ens manquen mecanismes de comunicació que permetessin, que la veu del poble, en una formidable tempesta d’idees, avances en el camí vers una major llibertat i justícia.

Demaneu també vosaltres, que el bon Déu, us encomani aquesta BOGERIA especial, que permet que des del vell mig del “forat negre “ , cada cop amb més força, és senti en la llengua catalana, una remor que ens diu clarament, que la gent del camp vol viure al camp i del camp, i fer-ho d’una manera digna.

A la gent de Barcelona, als que remenen les cireres i s’unten els dits d’oli, els demanem solucions; hi son per a d’altres llocs de l‘estat i també hi han de ser per a Catalunya; altrament escoltar la veu del poble, és una magnifica costum democràtica, que convé recuperar no us ho sembla ?

© Antonio Mora Vergés

Es comú als monestirs de les ordes esmentades, la tradició que dona títol a aquestes notes, i que seguidament explicarem : Sant Benet, com el perfecte Abat – com el Crist – estimava a totes les criatures, i en la seva condició de fundador d’un orde, a tots i cadascun dels seus monjos i monges, i en arribar al cel desprès de la seva mort, va obtenir de Déu, al qui plaïa i plaeix molt la tasca silenciosa, però tenaç i valerosa dels contemplatius, la gràcia de poder-los avisar amb anticipació de l’arribada de la mort, i evitar així que es perdessin per cel, per una relaxació en la disciplina i observança de les normes i costum monacals.

Diu la tradició que amb anticipació a la mort d’un religiós o religiosa , i també per als benefactors de l’orde que hagin menjat en la taula de l’hostatgeria de qualsevol monestir, se senten uns cops fondos, com d’una maça misteriosa, que ressonen en un dels indrets del monestir.

Pensa amic lector, en les amples parets que acostumen a tenir aquests edificis, i imaginat l’efecte d’una maça gegantina colpejant al seu damunt.

Hi han d’això molts testimonis, i si teniu ocasió de parlar-ho amb les Monges de Vallbona, o amb el Monjos de Poblet o Montserrat, us respondran sens dubte, que d’una faisó invariable, s’ha realitzat aquest prodigi en llur monestir.

M’interessa però molt especialment, recollir aquí de forma integra, el relat del Prevere, Francesc Bergadà i Solà, capella que fou del monestir de Vallbona de les Monges, respecte d’un fet ocorregut l’any 1914, del qual dona testimoni personal d’haver sentit aquest senyal, en ocasió de prestar els auxilis espirituals a una religiosa que malaltejava en una cel·la de la infermeria, i que moria santament pocs dies desprès.

Diu en les seves anotacions Francesc Bergadà i Solà:

“ que tant de bo que el pare Sant Benet, mirant-me com a un dels benefactors de l’orde del Cister, i en especial del Monestir de Vallbona de les Monges, em faci sentir el seu cop de maça, quan la mort sia a la meva vorera, per tal que , ben preparat, sia digne de presentar-me davant el Jutge suprem i pugui donar-li bon compte de l’administració de la meva anima “

Avui , sembla que aquestes coses només passen al cine, i els herois d’ara, acostumen a emprar la violència per solucionar qualsevol petit conflicte, i he pensat amic lector, que calia explicar també, altres fets, i altres formes de vida que complauen i molt al Creador.

(c) ANTONIO MORA VERGES