Deú no fa pont.

Els diferents “responsables” dels accidents de tràfic, Alcaldes, Regidors i Policies Locals, pel que fa a les nostres Viles, Pobles i Ciutats, el President de la Generalitat, els Consellers, i els efectius de la Policia de carreteres de dependència catalana, i finalment el Cap del Govern d’Espanya, els Ministres i les diverses policies que tenen responsabilitat en el tema, ens recorden constantment que cal que ens cordem el cinturó, que no correm, que sortim a deshores o que no sortim, que, que, que … i malgrat això, i les campanyes de publicitat, i els cartells patètics [ 105 morts l’any 2005 , novament es va assolit i àdhuc superar aquesta fita l’any 2006, i potser la duplicarem aquest 2.007 ] el nombre de morts en accidents de tràfic és cada cop més elevat i raonablement no cal esperar capa reducció, sinó ben al contrari, un significatiu augment, i per que ?

Més enllà dels discursos, anuncis, recomanacions i consells, el control de tràfic és una tasca que absorbeix una part important dels recursos públics, i això justament en detriment de la millora efectiva de la red viària, en llenguatge planer, moltes despeses en personal que vigila, detecta, controla, sanciona, i poca o cap inversió , en ampliar la xarxa, eliminar corbes, punts de perill, interseccions i zones de risc.

Políticament capgirar la situació no sembla possible, així les properes accions aniran en el sentit d’argumentar els efectius personals; carnet per punts, criminalització de conductes al volant, centres de reeducació [ amb experts en el tema, clar ! ] , i més i més despeses fitxes en detriment de les necessàries inversions en modernitzar la xarxa de carreteres que el feixisme va heretar de la República, i que en la major part estan com fa 75 anys !

Les crides a la responsabilitat son únicament una mostra de la mala consciència dels nostres polítics, ells saben perfectament que reduir el nombre de morts i ferits, fora possible, tot i que clarament s’ha de dir, no fora senzill ,és tracta d’evitar potencials morts, desfent-nos d’una legió de “vius” que amb l’esquena dreta , consumeixen els recursos econòmics que permetrien actualitzar la xarxa de carreteres al nivell d’un país europeu.

En algun lloc tinc la sensació d’haver llegit que Espanya és Europa.

Les culpes en ultima instància sempre s’assignen a Déu; convindreu amb mi però, que no ha estat Ell, qui ha decidit com s’inverteixen els diners, oi ?.

Déu, al contrari que molts dels nostres polítics, no te germans, ni cosins, ni fills, ni cap altra família que calgui apropar a la menjadora pública.

En els diferents àmbits, local, autonòmic i espanyol , quants casos coneixeu ?, us recomano llapis i paper, perquè la llista és llarga.

Déu no fa pont, això està clar, però els qui entre nosaltres remenen les cireres no estableixen adequadament les prioritats, i malgrat la intervenció celestial, és molt i molt difícil, aconseguir que el nombre de morts disminueixi, alhora que augment el nombre de vehicles per les mateixes carreteres.

Qui tingui orelles per escoltar, que escolti.

© Antonio Mora Vergés

l’arbre caigut.

La frase més que coneguda per tothom diu “de l’arbre caigut, tothom en fa llenya”. S’acostuma a citar – erròniament – en ocasió d’algun canvi de tipus polític, laboral, o fins personal – quan la malaltia i/o la desgracia colpeja a alguna persona socialment rellevant -.

Està clar que quan cau un arbre al bosc això no suposa res d’excepcional, forma part de la “vida habitual “ del bosc; uns arbres cauen, altres broten, la vida en una més de les seves manifestacions.

El símil portat al terreny dels éssers humans, és encara – si cap – més imprecís, més injust; quan patim un canvi – en qualsevol sentit – a més o a menys; de vegades interpretem de forma equivocada que anem a més; la realitat – ben aviat, per cert – ens assabenta del nostre error.

El cert però, és que un canvi al llarg de la nostra existència, en el millor dels casos el podem assimilar a fer-nos una fotografia – retrata l’instant -.

Els canvis –de qualsevol classe – son una eina de millora, de creixement; la vida és dinàmica, implica moviment, canvis, daltabaixos, èxits, alegries, plors, amors, desenganys… Qui no ha estat en alguna ocasió un arbre caigut ?

Que hi ha de més trist, de menys motivador, que la perspectiva d’un llarg període d’immobilitat?

Algú recorda amb alegria els períodes d’internament hospitalari? o encara pitjor, de reclusió en un centre d’internament? Parlaríem aquí d’arbres caiguts? o millor d’arbres perduts?

Ens cal reivindicar el vell mètode científic, assaig/error; l’error, com sinònim de la caiguda, com acció indispensable per poder millorar.

Recordo que m’explicaven els vells carreters, els que havien fet del transport amb carros i cavalleries el seu mitjà de vida, que quan anaven a contractar-se, a les preguntes sobre la seva vida personal i familiar, s’afegia sempre, sempre, una interrogació especifica sobre una qüestió concreta i puntual:

Quantes vegades a tombat el carro?

Quina penses amic lector que és la resposta correcta?

Llogaries com a carreter una persona que no ha tombat mai un carro?

Pensa que acostumàvem a viatjar sols i per llocs poc freqüentats, que el telèfon mòbil encara estava per inventar, i el fix tot i estar inventat, per instal·lar en la major part del país.

Doncs està clar! els qui havíem tingut més accidents en la seva feina – i se’n havien sortit – eren els primers en ser llogats, i rebien un millor salari.

Fins fa quatre dies, qui no havia caigut mai ho tenia difícil.

Avui, ben contràriament es prima la inexperiència, l’estultícia, la insensatesa, i està clar, amb aquest material, l’única cosa que tenim garantida són desastres: ecològics, econòmics, socials…

Quina enyorança dels arbres caiguts!

(©) Antonio Mora Vergés

La grip de Barcelona.

Diumenge 18 de maig de 2.008, empleats de Parcs i Jardins, amb vehicles amb escales i cistella [ com els que fan servir els electricistes del manteniment i reparació de fanals ], recollien cotorres, papagais , lloros i altres espècies tropicals de les palmeres de la Plaça Reial, ningú ho va trobar estrany, – de fet a Barcelona, ningú trobava mai estranya cap cosa – , tot i que certament el fet de trobar en llibertat aus tropicals en una ciutat com Barcelona, ja és força estrany, oi ?, cap al migdia la tasca de recollida d’ocells es va donar per acabada, en total 50 persones i 25 vehicles, per recollir no més enllà d’una cinquantena d’aus de ploma !.

Al mateix moment al Parc Güell, una brigada d’empleats de Parcs i Jardins, caçava literalment amb ret, els coloms que de forma habitual acostumaven a trobar-se a la plaça que s’alçava damunt del mercat que mai va ser.

Més enllà encara al Jardí del laberint d’Horta, un estol de diligents empleats collien, caçaven o recollien de terra, totes les aus que trobaven, – vives o mortes – , en la seva majoria, coloms barcelonins.

L’escena és repetia en tots els llocs de la ciutat, on de forma habitual hom hi pot trobar ocells, fins i tot, en algunes terrasses els empleats municipals havien recollit les gavines i d’altres aus que hi sojornaven habitualment .

Ningú – permeteu-me que ho repeteixi – ho va trobar estrany.

Al Saló de Cent, hi havia una reunió dels màxims responsables de la política local, en la que bàsicament s’aportaven dades del sistema sanitari, de les que sense ser un expert, hom deduïa que en les darreres setmanes, el nombre de morts havia augmentat exponencialment, de quasi un 300% ! . També s’aportaven dades d’utilització dels diferents grans equipaments municipals, principalment de la Fira de Barcelona, i del complex d’edificis del Fòrum, per aportar finalment les dades de la presència de turistes estrangers i la valoració econòmica de tot plegat.

Hi havia veus que reclamaven la comunicació a la ciutadania d’una especial situació de risc, derivada de la presència confirmada en almenys 50 casos, del virus de la grip aviar en humans!.

També altres veus incidien en el fenomen de pànic general que una comunicació d’aquesta mena podria provocar, i justament l’efecte divulgador de l’epidèmia si aquest fos – que no tenia perquè ser-ho – el cas; el grup més nombrós – estem a Barcelona – insistia en les expectatives econòmiques i demanava als uns i altres que tinguessin la boca tancada, i que continuessin fent el seguiment de la situació.

En la votació a ma alçada – amb la dreta fent la salutació romana – van guanyar els del silenci i esperar.

Dilluns 23 de juny de 2008, el nombre de persones que presentaven símptomes de la grip aviaria s’apropava a les 500.000 persones , i les morts imputables a la grip, eren ja 342.512 !.

La reunió al Saló del Consell de Cent – en la que faltaven ja alguns representants polítics, víctimes també de la grip – va decidir que calia amb tota urgència declarar la quarantena de la ciutat !.

Un dels que havien votat per posar en coneixement de la ciutadania la situació, va posar de manifest, que el flux d’entrades i sortides de Barcelona, en tren, en autobús i en transport privat, era molt elevat, i que malgrat la manca de dades, de ben segur que aquest efecte, havia comportat la extensió de la epidèmia de grip per les poblacions – almenys de la rodalia – . La votació – amb la dreta fent la salutació romana – va prendre en consideració la proposta de declarar la quarantena a la ciutat.

Diumenge 29 de juny de 2.008, a l’edifici del Parlament de Catalunya, és celebrava una reunió extraordinària, en la que faltaven més de la meitat de diputats, i dos terços dels membres del govern !.

El tema únic del dia era la grip aviar, batejada ja com la grip de Barcelona, que s’havia estes per tota Catalunya, i començava a donar les primeres manifestacions en els territoris colindants de l’Aragó, França i el País València !.

El parlament va acordar en votació – amb la dreta fent la salutació romana –prendre en consideració la proposta de declarar la quarantena a tot Catalunya, certament érem una Nació, però una Nació ferida de mort !

18 de juliol de 2.008 , ningú va recordar l’efemèride històrica del dia, la noticia era que el nombre de morts per la grip aviaria dins del principat arribava ja als 4.037.245 !, fora de Barcelona ciutat, cap centre hospitalari tenia mitjans per atendre als malalts, i els serveis d’urgència van fer funcions de metges forenses, lliurant certificats de defunció a tort i a dret, sempre amb la mateixa causa, víctima de la grip de Barcelona !

L’estat espanyol , entretingut com estava en les conductes infantils del i jo més, dels partits d’àmbit estatal, no va elaborar cap política de prevenció i/o defensa, i la grip de Barcelona va causar estralls, tant en les files dels uns com en les dels altres.

A darreries del més d’agost, quan la grip és donava ja per acabada, el nombre d’habitants de l’estat espanyol – estrangers, legals i il•legals inclosos – era només de 3.000.000 de persones !

Arreu del món, la grip va provocar la mort a més de 2.000.000.000 de persones, !, la població de l’Àfrica pràcticament va desaparèixer, així com la de d’Amèrica del Sud, i algunes zones del sud-est asiàtic i la Índia.

El món sencer va fer un pas enrera de magnitud desconeguda fins aleshores !

Que cares havien resultat “ les expectatives econòmiques dels capitostos barcelonins que havien demanat i aconseguit dels uns i dels altres que tinguessin la boca tancada “

© Antonio Mora Vergés

In vinum veritas.

En llatí porta accents, però el meu ordinador no està preparat per escriure en llatí, ni en xinès, ni en cap llengua eslava; certament però amic lector, no cal traduir el títol, oi ?

Avui més que del vi pròpiament, us explicaré quelcom sobre una forma curiosa de emmagatzemar-lo de la que únicament a les Valls del Montcau, al vell mig del camp, allunyades dels pobles i de les masies, en resta alguna mostra; les tines, construccions així anomenades, en les que durant els segles XVIII i XIX, en els municipis bàsicament de Mura, Talamanca, Rocafort i el Pont de Vilomara, aleshores autèntiques deus de vi, es feien servir per fer en elles tot el procés d’elaboració del vi, des de trepitjar el raïm, el que es feia sobre una graella de fusta o brescat, que encaixava damunt les darreres filades de cairons de rajola vidriada que estaven enretirades un 15 cm, el vi emplenava la tina i desprès de la fermentació, podia transportar-se dins les bótes, on faria un període de repòs previ al seu consum.

L’existència de les tines, s’explica com a conseqüència d’una orografia accidentada, val a dir que estic totalment en desacord amb aquesta tesi formulada des del desconeixement tant del món agrícola, com de la mateixa Catalunya.

Al respecte em permeto fer-vos algunes reflexions :La orografia per exemple del Priorat es amb molt la més accidentada no únicament de Catalunya, sinó fins i tot d’espanya, i malgrat això en aquella comarca no s’ha sentit mai la necessitat de construir tines al costat de les vinyes.Llevat de la zona esmentada Mura, Talamanca, Rocafort i el Pont de Vilomara, el fenomen de les tines al vell mig del camp és absolutament desconegut.

La meva tesi, parteix de l’explotació de la vinya en aquell sector de forma “personal”, cada petit propietari i/o rabassaire la seva vinya i la subsegüent necessitat d’instal•lar tines en alguns lloc aïllats i/o de difícil accés; la fil•loxera que va acabar amb les vinyes del Bages, va fer-ho també amb les del Penedès, Priorat, Maresme ,…. i en aquells llocs, en estar consolidada una forma col•lectiva d’explotació, el Cooperativisme, va ser possible tornar a endegar la producció; altrament el fenomen d’explotacions “personals” va conduir a la desaparició definitiva de la vinya, no únicament en la zona esmentada, sinó en altres llocs del Bages, del Moianes , i altres zones de Catalunya.

En tot cas, i mentre sigui possible, aprofiteu per arribar-vos fins a les Valls del Montcau, i gaudiu d’una mostra de l’arquitectura aplicada a l’agricultura única al món.

La fil•loxera és va endur les vinyes però sortosament ens va deixar aquesta mostra en pedra, de la tossuderia que ha fet gran aquesta nació !

© Antonio Mora Vergés

El carrabiner i el ciclista.

Es una vella història, ara ja no n’hi han de carrabiners,ara son Guardia Civils, o Policies Nazionals, el cos de carrabiners va desaparèixer juntament amb la República, tampoc es que el planyem gaire, ja que els botxins ( sigui del color, nom o pais que siguin, mai,mai, mai desperten compassió en les víctimes o possibles víctimes, però amb aquesta disquisició ens allunyem del tema, tornem-hi ! )

El tema passava a la Jonquera, cada dia de dilluns a dissabte, al voltant de les 20,00 hores, estiu o hivern, compareixia des de la banda de França un ciclista amb un sac carregat al portapaquets de la bicicleta, i cada dia durant anys i anys la conversa era la mateixa :

carrabiner. alguna cosa per declarar ?

ciclista. Porto un sac de terra de França.

Carrabiner. I jo que m’ho creure això !

Ciclista. Doncs es el que porto.!

Indefectiblement el sac acabava obert, i la terra, per terra ( valgui la redundància ), per constatar que efectivament hi havia només terra, i desprès de recollir-la el ciclista entrava al país.

Molts anys desprès, ja tots dos jubilats, carrabiner i ciclista, varen coincidir a Girona, i el carrabiner, li va preguntar :

carrabiner . Ara que ja estem tots dos jubilats, i no puc fer-te res, oi que m’amagaves alguna cosa dins del sac ?.

Ciclista. No, sempre duia terra i només terra, el que cada dia portava nou, era la bicicleta. Al mati passava la frontera en tren i al vespre tornava des de Perpinya amb la bicicleta nova, la venda de bicicletes en va permetre tenir un bon passar i donar estudis a la canalla.

QUANTES VEGADES, ENS OBSTINEM EN BUSCAR DINS EL SAC, I NO VOLEM VEURE L’EVIDENCIA DE LA BICICLETA, OI ?

(c) Antonio Mora Vergés

La patacada

En el moment de tocar a terra – de fet és tractava d’una formació rocosa primària – em va semblar que potser s’havia de qualificar com ” la gran patacada ” , i potser a nivell subjectiu fora correcte, però en els quasi 10 dies de cures diàries, la visió d’altres lesionats em va fer conscient de la realitat, i tot la descripció ; “lesió produïda en una caiguda, s’aprecien abrasions profundes al braç i genoll esquerre, esclafament de costelles i mà esquerra, i trencament d’almenys una costella, s’administra vacuna antitetànica” , únicament el dolor de les costelles em recorda hores d’ara la caiguda que va tenir lloc quan fèiem el camí que mena al Pi de les Quatres Besses, amb un company de Montcada i Reixac ; de primer li vaig ensenyar l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes i en la baixada fins a la riera pel GR que ve des del Matagalls i va fins a Montserrat, diria jo que per excés de confiança , tot i que porto les ulleres des de que m’aixeco fins que me’n torno al llit, en passar de la zona de pins a les alzines, que son més denses i deixen passar menys llum, vaig confiar en que la distància entre el meu peu i el terra era una i va resultar que estava errat en no menys d’un pam, la caiguda en pendent d’una massa corporal de 90 quilos, podia perfectament amb una mica de mala sort haver estat la darrera, però per algun motiu que ara tracto d’esbrinar, estic encara entre els vius.

En incorporar-me de la caiguda, ja tenia clar el diagnòstic que desprès confirmarien al CAP de Castellar del Vallès, i encara desprès les radiografies de Trauma Salut a Sabadell ; el que començava a fer-se un espai en el meu cervell, era la possibilitat de que la caiguda, com aquella que es és recull als Fets dels Apòstols 9,3 , fos una comunicació , i en tot cas la qüestió era , que en volien dir ?.

Vaig girar els palmells de les mans enlaire i des del meu cervell, li vaig demanar al bon Déu, que em fes evident si es tractava d’un missatge el seu contingut, i altrament ara també des del font del meu cor dolorit per la pressió de les costelles, li vaig demanar que els missatges successius fossin a cau d’orella ; no se’m va passar per alt però que potser ja n’havia rebut algun de missatge , i que atrafegats com vivim en aquests temps no n’havia fet cas.

Els dies de recuperació van anar-se succeint lentament , la major part de la família i dels amics eren fora gaudint de les vacances, i per culpa d’aquesta lesió, ens calia quedar-nos a casa a la dona i a mi , em va saber i em sap encara, molt de greu per la meva esposa que portava molt de temps preparant les vacances amb il·lusió, espero poder-la compensar d’alguna manera.

Quan algú ens trucava sempre dèiem que estaven bé, perquè fer patir als altres innecessàriament, oi ?

L’informe final recomana evitar durant algun temps l’execució d’esforços físics, i alhora també evitar en el que sigui possible la conducció de vehicles de motor, una cosa i l’altra no estan gaire en la meva mà, i haurem de fer allò que puguem.

Un cop així si no et deixa res més, et fa adonar de l’extrema fragilitat de la nostra existència, i això amb total independència de l’edat de cadascú, ni abans ni ara em sento “gran” , està clar que de ben segur als ulls dels altres, amb 53 anys i un borrissol en el lloc en que hi havia hagut una cabellera impressionant, ets una persona gran, però les valoracions subjectives no les podem canviar, oi ?

Espero poder tornar a refer ben aviat el camí vers el Pi de les quatre Besses, i us encoratjo a tots a anar a veure aquest magnífic exemplar de pi; per alguns a més un símbol del nostre país.

© ANTONIO MORA VERGES

Catalunya és més que un club.

Iniciem un nou mil·leni, el català ,la nostra llengua encara es parla i s’escriu en alguns àmbits de la vida pública, va sortir viva de la cambra de tortura feixista i post-feixista, però encara està lluny de rebre un tracte just; de discriminació positiva, els nacionalistes espanyols, no volen ni sentir-ne parlar, així que plantejar-se la restitució plena i sense restriccions dels espais comunicatius arrabassats, en paraules de Jesús Tuson ( Històries naturals de la paraula, Ed. Empúries 1998 ), sembla tota una provocació, però amics lectors cal fer-ho, i amb tota urgència , perquè la torna d’aquesta displicència, serà l’extinció de la llengua catalana, una de les aproximadament 2000 que els lingüistes creuen que desapareixeran durant aquest segle XXI.

Ens cal cercar l’ajut d’Europa, hem de fer arribar la nostra veu a tots els europeus; adreçant cartes a tots els diaris d’Europa, a tots els governs d’Europa, fent-los saber la situació en que es troba la llengua catalana, i d’on ve, i finalment interposar una demanda davant del Tribunal Penal Internacional, contra el govern del Regne d’Espanya, per instigació a l’assassinat de la llengua catalana; nom propis vinculats a l’espanyolisme més ranci i radical, tothom en recorda, oi ?.

Aquesta torna ens pot costar un pa, però si realment pensem que Catalunya, més enllà del F.C, Barcelona i de la mateixa ciutat de Barcelona, es una nació, tenim el deure de lluitar en defensa de la nostra llengua, de la nostra cultura, en defensa en ultima instància d’una concepció del món, diferent – ni millor ni pitjor – de la que tenen amb tot el dret, els nacionalistes espanyols, francesos, anglesos, italians, alemanys ,..

L’arma d’aquesta guerra serà únicament la lletra impresa, la comunicació urbi et orbi, de la situació de la llengua catalana, s’entén que això per part catalana; de l’actitud d’Espanya en podem esperar qualsevol cosa, i cap de bona per cert.

Ah !, us recomano la lectura d’Històries Naturals de la Paraula, d’en Jesús Tuson, editat per Empúries, la seva es una visió fresca, simpàtica i engrescadora alhora, del panorama actual del català i d’altres llengües minoritàries del món d’avui.

© ANTONIO MORA VERGES

Saltar al buit.

Havia sortit molt d’hora de casa, a la part alta de Barcelona, era – tothom ho deia – un noi de casa bona, anava molt abrigat, feia molt de fred aquell mati d’hivern, els carrers estaven buits de gent, i plens de llum , per l’efecte de la il•luminació nadalenca, que en aquell barri de gent benestant era fins i tot excessiva, de ben segur que la vinguda recent dels nous ocupants del govern, en devia ser la causa.

Fins a l’estació del tren no es va trobar a ningú, i un cop dins, malgrat tractar-se del dia de Nadal, a ningú li va semblar estrany que portes roba de muntanya i una motxilla, esperant per comprar el bitllet, va veure un mostrari de persones per les que el Nadal, en el millors dels casos, seria únicament un dia de més feina, asiàtics, musulmans blancs i negres, sud-americans i algun europeu del nord, clarament despistat, sinó perdut en aquell lloc i dia.

El tren va sortir cap a Manresa a l’hora prevista.A l’estació de Monistrol de Montserrat, va fer una curta espera, fins al començament del servei del carrilet, i el mateix a l’estació del funicular de Sant Joan, el sol ben just començava a il•luminar la placa del monestir quan va enfilar el camí de Sant Jeroni.

En tot el camí no va trobar ningú, al mirador del moro 1.193 m. Alt , va fer una mirada al seu davant, i va veure al fons el Monestir de Sant Benet, davant per davant de l’antiga Colònia Puig, Monistrol i l’estació del carrilet, el riu Llobregat, i més lluny encara, clapes i clapes de cases, que palesaven clarament que a Catalunya s’havia fet un mal us del territori, a la seva dreta, la línia de l’horitzó i el mar blau, sempre li havien dit, que ens dies clars des de Sant Jeroni es podia veure Mallorca.

Va continuar el camí fins al mirador de Sant Jeroni 1.224 m. Alt, la màxima alçada del massís de Montserrat, i de la regió coneguda com de Sant Jeroni o el Tabor.

La seva intenció des de feia temps, setmanes, mesos, era la de treure’s la vida, i li va semblar que fer-ho el dia de Nadal i a Sant Jeroni, tindria una especial repercussió en la vida de les persones que segons ell, l’havien ferit, principalment la seva esposa Blanca, i el seu company i soci del despatx Eduard.

Sospitava d’ambdós des de que es varen conèixer, sempre feien confidències a les seves esquenes, i s’enriolaven per qualsevol cosa; no se li va passar mai pel cap, que això és més que normal, quan es tenen 30 anys, perquè ell, en tenia ja 52 !

Els negocis li havien anat bé; s’havia fet càrrec del despatx del pare, que a la vegada, havia succeït a l’avi, i encara algunes generacions més, la seva era una família amb relacions, i sense ser una persona brillant, tenia encomanada la gestió d’una bona part de les fortunes de Catalunya.

En el terreny personal, malgrat no tenir fills, també es podia considerar afortunat, havia viscut una llarga joventut, sense estar-se de res, i quan rondava ja els 50 anys, es va enamorar com un cadell de la Blanca, una jove advocada que havia començat a treballat al bufet. Es van casar dos mesos desprès.

La Blanca i l’Eduard, tenien una edat semblant, ambdós tenien a més de la llicenciatura en dret, un parells de masters, i enraonaven l’anglès, i l’alemany de forma fluida; ell tenia també la llicenciatura en dret, i l’experiència que donen els anys, però pel que fa als idiomes anava fluix, i quan a masters, en la seva època no se’n feien, i desprès li va fer mandra perdre uns quants mesos únicament per engrandir el currículum.

Des del primer moment ambdós la Blanca i l’Eduard es van entendre a les mil meravelles, i per més que ella es va casar amb ell, li va quedar aquella sensació de portar una mosca a l’orella, que el pas del temps només va fer que créixer.

Els darrers dos mesos, n’estava convençut, ambdós s’entenien !, les rialles anaven en augment, i els xiu-xiu-eijos eren quasi constants !.

Havia pres doncs la decisió de treure’s la vida i per això és trobava al mirador de Sant Jeroni, el dia de Nadal !

Es va treure la motxilla, i la va deixar contra una de les parets del mirador, dins entre la roba i alguna peça de fruita, hi havia una carta al jutge en la que explicava els motius que l’havien dut a prendre aquella decisió.

Anava a saltar quan va tenir el pensament d’acomiadar-se justament de Sant Jeroni, tot i pregant-li que li fes avinent al bon Déu, que d’alguna manera l’havien impel•lit a fer aquella acció que sabia abominable per la fe cristiana !.

Quan un dels seus peus penjava ja damunt del buit, es va sentir una veu que clarament deia “ Manel atura’t! “, es va girar per veure si hi havia alguna persona per aquells voltants, però no va veure a ningú, per segona vegada i encara amb més força es va sentir, “ Manel atura’t! “, i aleshores va aixecar els ulls i va veure la imatge de Sant Jeroni, tal i com la recordava de la pintura de Colantonio, al Museu de Capodimonte a Napols.

El Sant de llarga barba blanca, li va demanar que tornes a posar ambdós peus damunt del mirador – com així ho va fer – i li expliques, fil per randa, els motius que l’havien portat a pensar en dur a terme aquell acte horrible. Al sant com abans ho ha fet amb nosaltres, li va explicar que tenia la impressió de que tant la seva dona Blanca – a la que estimava amb bogeria – com el seu soci i amic Eduard , el traïen, i que això ell no ho podia suportar !

Recordes com en aquell quadro que tant et va impressionar, estic traient una espina a un lleó ?, el Manel ho recordava molt bé; doncs no pensis que això va ser cosa senzilla, la bèstia dolorida no pensava sinó en defensar-se, i només amb paciència i amb algun petit dany, vaig aconseguir treure-li l’espina; espero que en el teu cas, la cosa sigui més simple, oi ?.

El Manel li va dir que li semblava difícil , que la seva particular “espina” , no es treia només amb paciència.

Sant Jeroni, li va demanar al Manel que s’agafes de la seva ma, i en un moment, tornaven a ser a Barcelona, a la casa d’on havia sortir a trenc d’alba, per executar aquell pla tant forassenyat ! .

La Blanca estava telefonant, i ho feia justament a l’Eduard !, li va caldre molta, molta paciència a Sant Jeroni, per subjectar al Manel !; finalment però van poder sentir la conversa, la Blanca, insistia en que l’Eduard vingués a dinar, i tant, al Manel li agradarà molt que estiguis amb nosaltres !, el Manel estava lívid, convidar a dinar a l’Eduard per Nadal !, i encara se’n va tornar més en sentir a l’Eduard, però avui li ho diràs, oi ?, i la contesta d’ella, si, si, en tinc unes ganes !!!, li va caldre a Sant Jeroni, tota la força que tenen els Sant per subjectar al Manel, ara si que en mato!, però abans els mataré a ells dos !.

Quan el cervell del Manel va deixar d’ordir plans terribles, va sentir les darreres paraules de la Blanca, no saps com m’ha costat captenir-me perquè dir-li que estic en estat de bona esperança, sigui per a ell un regal de Nadal !. Ara però estic preocupada, no l’he sentit sortir, no trobo cap nota d’ell, i començo a passar ànsia !

El Manel va quedar-se sense esma !, els xiu-xiu-eijos, les rialles, les converses a la seva esquena, amagaven només la intenció de fer-li un regal extraordinari, fer-li saber que seria pare !

Sense ni adornar-se tornaven a ser al Mirador de Sant Jeroni, el Manel li va demanar al Sant que l’ajudes a desgrat de l’acció que moments abans tenia intenció de dur a terme, Sant Jeroni li va demanar la carta al jutge i se la va amagar a la butxaca de la sotana, acte seguit novament el va agafar de la ma, i el va portar fins a Barcelona, deixant-lo davant d’una botiga d’estris per a la quitxalla i les dones embarassades, i li va dir que podia comprar la canastreta i tot el que volgués de color blau. Acte seguit va desaparèixer !

El Manel va comprar, la canestreta de color blau, i una mica més lluny, un collaret de diamants per a la Blanca, i un rellotge d’or per a l’Eduard, finalment és va comprar per a ell, una camisa, corbata, un vestit i un abric, i va demanar que la roba de muntanya que duia, li enviessin a casa seva desprès de reis; el de la botiga va pensar que estava una mica passat de voltes, però davant d’una venda de més de 600 € , va acceptat encantat !

El dinar va ser molt i molt cordial, el Manel va veure clarament que ambdós la Blanca i l’Eduard, l’estimaven sincerament, va fer cara de sorpresa quan la Blanca li va dir que serien pares, però certament de menys sorpresa que la de la Blanca, quan desprès del rellotge d’or de l’Eduard, ella va rebre el collaret de diamants, i una canastreta de color blau, ah! Va dir com aquell que no vol el Manel, al nen li posarem de nom Jeroni , que et sembla ?

© Antonio Mora Vergés mora.a@guimera.blog

Recuperar el Retaule de Guimerà, escriure un llibre, …..

Les fites que ens fan persones, aquelles que cal assumir per donar sentit a l’existència, tradicionalment son : tenir un fill, plantar un arbre, escriure un llibre; està clar que únicament una molt petita part dels humans poden ventar-se d’haver assolit les tres fites mínimes.

I en el cas de les persones jurídiques constituïdes sense voluntat depredadora, quines foren les exigències més elementals ?.

Aquesta pregunta no està contestada en l’explicació que pel que fa les nostres finalitats des de l’associació guimera.info donem al món. Des de ahir dissabte 28 d’abril de 2.007, sumem a la tasca de fer conèixer Guimerà, la Vall del Corb i la Catalunya interior; l’edició d’un llibre que ja està en fase de revisió per la segona edició, Guimerà i el Mercat Medieval; treballem en posar en funcionament, com a Museu i centre d’Informació de la Vila i de la Vall del Corb , l’edifici anomenat la Cort del Batlle, seu de l’antic Ajuntament , i que constitueix un eix bàsic de la Plaça Major de Guimerà; gaudim amb el retorn desprès de sis-cents anys de la seva execució, del Retaule de Ramon de Mur, màxim exponent del gòtic català, anomenat també gòtic internacional, a l’església parroquial de Guimerà; treballem encara en l’edició d’un llibre que expliqui el procés d’aquesta recuperació, i no deixem de banda el projecte de fer també el llibre de la Vall del Corb, si més no, del seu curs alt. I desprès ?

La pregunta ens desassossega, d’ença de la seva constitució encara no en fa un lustre, guimera.info, s’ha convertit en una pàgina web de referència mundial; qui vol saber dades de Ramon de Mur, acaba a www.guimera.info, qui te interès en el modernisme en general, i en la obra de Josep Maria Jujol en particular, acaba a www.guimera.info, qui te inquietuds literàries acostuma a visitar-nos si més no un cop a la setmana, qui vol saber d’aquest racó de món, de la seva història, de les seves possibilitats per la cultura i el lleure, acaba també a www.guimera.info , estem , lluny de tota vanitat per damunt de les 1.000 visites diàries. Que més podem fer ?

Ens prendrem unes setmanes sabàtiques, s’ha d’assaborir l’èxit del retorn del Retaule del Mestre de Guimerà, tant com el de l’aposta que es va fer per la seva reproducció per mitjans d’absoluta novetat tècnica, i desprès ens torrarem a trobar per parlar de nous projectes, d’enfilar altra vegada l’agulla de la il•lusió, i tornar a crear els vestits meravellosos, que dormen dins la nostra imaginació.

Sou tots convidats, els qui coneixen i estimem la Vall del Corb particularment , a una tempesta d’idees, que doni resposta a preguntes com : Que s’ha de fer des de http://www.guimera.info/ d’ara en endavant ?, Que cal fer en aquesta terra oblidada ?. Que reeixirà en aquesta paisatge de comellades ? . I a qualsevol altra que en aquesta línia se us pugui ocórrer.

Deixeu –me felicitar a tots els meus companys de www.guimera.info , per l’assoliment de la tasca que el temps confirmarà com gegantina, de tornar la replica del Retaule de Ramon de Mur, a Guimerà i a la Vall del Corb.

Malgrat ser únicament qui toca els platets dins l’orquestra de www.guimera.info em sento joiós de formar-ne part, i d’haver conegut i treballat amb tots i cadascun dels seus membres.

Hi ha un temps per a cada cosa, i tocava avui fer el reconeixement a www.guimera.info per la seva feina ben feta. Gràcies a tots !

© Antonio Mora Vergés

Nostàlgia.

Diumenge 24 de febrer de 2002 . Acaben de passar els darrers carros, els que expliquen a qui ho vol mirar així, com era el transport fa menys de 50 anys; el sentiment de nostàlgia que dona títol a la columna, és sobretot a la manera de viure en aquells anys, ajustat a la velocitat dels mitjans de que disposàvem, la vida avançava lentament; el dies començaven amb un esmorzar amb tota la família, desprès els homes anirien a les seves tasques del camp, les dones a les tasques de la casa – que eren moltes i més pesades de fer que avui -, i la quitxalla aniria al col•legi, al migdia ens retrobarien tots per dinar novament, i els motius de conversa – sempre parlàvem a la taula – versarien sobre les tasques que uns i altres havíem desenvolupat durant el mati; les històries de la quitxalla, que descobrien dia a dia com n’era del gran el món, tenien sempre un paper central a la conversa, i els pares escoltaven complaguts, com sabíem els noms dels rius d’Espanya, de les capitals d’Europa, dels oceans del món; el sopar, desprès d’una estona – llarga – de jocs pel carrer, era un tràmit curt per la mainada que marxava a dormir, i els grans ho aprofitaven per fer la xerrada a la vora de la llar de foc.

L’estiu canviava una mica aquesta distribució dels temps, en funció sobretot de les tasques de recollida de les collites, en les que participàvem gran i petits, encara que val a dir-ho, amb un baix nivell d’eficàcia pel que fa a la nostra col•laboració.

Avui, el tràfic ha estat interromput uns breus moments, amb notable enuig per part d’alguns automobilistes, que com sempre corrien molt, per a no anar enlloc, i que un any més s’han perdut tancats al seu vehicle la Passada.

Avui no n’hi ha  expectació per festes com aquesta , perquè sempre és festa a la televisió de casa.

Avui no hi ha temps per perdre’l en xerrades amb els fills i/o els pares, perquè sempre hi ha alguna cosa a veure, a la televisió de casa, en algun lloc de la Vila, a Sabadell, o a Barcelona, o…

Aquesta es la nostàlgia que em fa evocar la Passada, la del temps viscut intensament dels anys anteriors a les tecnologies modernes, enfront del estrès actual, que ens deixa exhaustes i insatisfets alhora.

També recordo els viatges en carro per anar a la verema ,l’habilitat per a mantenir-se drets, un grapat d’homes i nens, mentre el carro trontollava pels camins de terra de Bràfim, i mil i una anècdotes relacionades amb aquest mitja de transport.

Però m’ha semblant més interessant enfocar aquesta columna des de l’òptica d’una manera de viure que m’ha recordat un any més la Passada.

I, com no, felicitar a tothom que esmerça una part dels seu temps, per que grans i petits, puguem contemplar – , encara – com era la vida en aquestes contrades nostres fa menys de cinquanta anys.

ANTONIO MORA VERGÉS