Un any més la Maria va pujar a les golfes per treure del bagul un petit caixó, on hi havia la seva joia nadalenca; acuradament l’hi va treure l’embolcall ( un vell llençol de Can Tolrà, que alhora que els seus records, perdurava resistint-se a desaparèixer). L’espolsà i com si d’un ritual es tractés, segué al vell balancí, que ja hi era a la casa quan en Pep, el seu marit encara solter, la va llogar a en Marcel·lí de cal Pinyol, i en silenci, es disposar a escorcollar el seu valuós contingut. Complaguda en veure el seu interior sa i estalvi, va alçar el cap, i mirant a en lloc, va recordar el moment, més commovedor i prodigiós la seva vida, i les hores que envoltaren l’esdeveniment:
Era la matinada de la vigília del Nadal del 1971; quan sonà el despertador, ella ja feia estona que voltava per la casa. Encara li faltaven dues setmanes de gestació ( d’això n’estava prou segura, per que ho ratllava a l’almanac setmana rera setmana ), però feia dues nits, que al llit no s’hi podia estar.
Quan en Pep es va llevar li va dir: – << Saps què Maria? Vaig a trucar a la fàbrica, per dir que hi aniré més tard; tot seguit, en un tres i no res, anirem a Santa Fe ( avui Hospital Taulí ), així sortirem de dubtes .>>
A l’hospital, la llevadora, més vella en anys que en saviesa els va dir:- <<Ah, joventut, pa tou !, aquesta criatura pel que veig, encara no s’ha girat, i pel que em diu l’experiència, tampoc en te ganes, – i continuà amb el seu diagnòstic -. Ja podeu anar cap a casa i menjar-vos tranquils es torrons, per què el nen arribaria per Reis, o ? >>.
En Pep, gens convençut, no va voler que aquell dia, ella anés a la fàbrica, ell però, es va haver de quedar més hores, per que hi havia més d’una baixa, fent-se-li aquell dia etern. Quan arribà a casa, ella d’allò més eixerida, ja tenia el sopar a taula. En Pep, durant el sopar no va parlar i gairebé no va sopar. Ella però, ho va fer per tots dos. Ell era un home molt observador i de poca conversa. En canvi ella, era tot el contrari; però es deixava embolcallar pels seus silencis i les caricies d’aquella serena mirada que ho deia tot, havent de fer alguna vegada l’esforç per dissimular la seva felicitat. I malgrat la seva joventut, era d’allò més conscient, de l’estimació i de l’evident preocupació d’en Pep, envers ella i el fill que esperaven. En Pep era gaire bé vint anys més gran que ella, i el que per altres hauria estat si més no un inconvenient, a ella, li donava l’emparament i la calma que sempre havia desitjat.
Aquella nit, mentre ella desparava la taula, ell s’alçà i segué un munt de vegades, fins que aparentment convençut li va dir: – <<El sents, com xiula aquesta nit?. Si a tu et sembla, dons no sortim!; amb el teu estat, el més prudent fora quedar-nos a casa. Què me’n dius? Ja saps que a mí,- continuà ell dient mentre no sabia que fer amb el tovalló, – això del Nadal, la Missa del Gall i totes aquestes històries, no m’han dit mai res!.
En lo del temps, ell tenia tota la raó; per que segons avançava la nit, el vent s’anava tornant més fred i virulent, però en la resta, ella sabia del cert que no era pas veritat. La Maria segué al seu costat, i com aquell que res, amb l’abric , els guants, la bufanda i la mantellina a sobre, de la què feia dies, havia deixat de ser la falda, l’escoltà pacientment fins que el cor li va dir prou. I entre petons i moixaines, quan en Pep va voler-se’n adonar, es va veure tapat fins les orelles i assegut al primer banc de l’Església, mentre ella feliç, es posava a la cua, per adorar al nou Nat. A la sortida del temple, l’absència del violent i gèlid vent, havia donat pas a una boirina, que no deixava que l’espès fum que sortia per les xemeneies, s’enlaires per damunt de les teulades, donant-li a la nit, la preuada fragància d’un poble en pau. Ell l’agafà del bracet i en silenci, sense dar-se’n conte van arribar a casa. A l’endemà, la despertà el cant del gall de can Bogunyà; l’hi va semblat, que havia dormit quinze hores. Saltà del llit per vestir-se i mentre ho feia, li va semblar que l’immens globus, que no parava de créixer, li havia baixat, o si més no, se’l sentia diferent. Aquell revelador dia, tot i que amb prou feina podia calçar-se, el tornà a persuadir i a mitja tarda, en Pep, treia “el dos cavalls”, per fer un tomb pels anomenats pessebres. La Maria era de Granada, i seria la primera vegada que els veuria; i ell, malgrat el que volia fer-li veure, en tenia tant o més desig que ella. Això, ho sabia per la veïna, la Lluïsa de cal Clavell, que en Pep, l’última vegada que els va veure, va estar el Nadal de 1950 ( el primer any que per iniciativa dels seus fundadors, l’Antoni Maria Castells i en Vicens Girbau es feien a la capella de Montserrat ), per que fins a les hores, s’havien fet als baixos de la parròquia.
Aquell Nadal de l’any 1.950, per en Pep i la seva mare, l’Estel , va estar assossegat i feliç. Havien sortit d’un infern ,en Pep, durant els seus deu anys de vida, havia suportat el pes de la feixuga llosa de la por. I la seva mare, a més de l’endèmica temença, un braç trencat i tres punts a la nuca. No era aquesta la primera vegada, que el fill fou testimoni, d’aquesta violència, com tampoc la primera assistència mèdica, portada a terme, pel malaurat i enyorat doctor Puigdueta; deixant- li ( com era d’allò més freqüent, i amb la discreció de la que només ell era capaç ), uns diners a sota del cobretaula.
L’ Estel, havia patit en silenci , i als ulls de gairebé tot l’indiferent veïnat, la humiliació i el maltractament d’un marit gelós, què quan a ell li rotava, manifestava sense mida, el seu “legal poder; ´´ creient-se fins hi tot, l’amo i senyor, de l’aire que ella i el seu fill respiraven. Aquell Nadal, per fi el destí, la lliurà d’un home sense suc ni bruc, que tenia la cara de tres déus i que per acabar-ho d’adobar, era de la confraria del puny. Per fi era la mestressa del seu sou, del seu temps i del seu pensar, ( efímera fortuna, que gaudí amb l’única il·lusió de la seva vida, i la diada de Sant Esteve, l’Estel i el seu fill, van dinar a ca la veïna, i cap el tard, tan si com no, la veïna, l’hi va posar un mocador al cap, per dissimular els punts, i van portar en Pep a la veure els pessebres a la capella de Montserrat; estan aquella novetat, el regal del seu desè aniversari.
Aquesta felicitat però durà ben poc, per què a l’any, pocs dies abans de les festes, en Pep perdia a la seva mare d’un mal dolent.
Després de l’enterro, en Pep contemplà passiu, com el seu pare regirava tota la casa, sense poder trobar els pocs diners que hi havia, (i que la veïna, coneixent la peça del teler, – la mala peça – va tenir prou cura d’amagar ), i al no trobar el que volia, sense dir ni ase ni bestia, se’n anar, deixant al seu fill, a la mercè de Déu. La seva veïna però, no fiant-se’n gens ni mica d’aquella mala bèstia, amagà a en Pep durant vuit dies al soterrani de casa seva, i quan va saber que el seu pare ja era a fora de Castellar, el portà cap a França, deixant-lo amb l’avi Blai, l’únic parent que tenia. Allà amb l’avi, va créixer i aprendre l’ofici de mecànic; un ofici que l’hi obrí les portes de la Renault, i on hi treballà durant molts anys, fins l’estiu que es va fitxar en la Maria.
El calorós estiu del 1970,en Pep, va perdre a l’avi Blai. A les hores, el seu bon amic en Pol Petidier l’obligà ( com havia fet altres estius ) a passar uns dies a les vinyes que posseïa la família al sud de França. En Pep va fer cas al seu amic, i el capritxós destí, va fer la resta: l’arribada d’ell a la finca, coincidir amb l’autocar d’espanyols que venien per treballar en la verema. Ell s’acostà a saludar al caporal, i a la mateixa colla d’altres anys, quedant voluntàriament atrapat, pels verds ulls de la Maria. Només havia passat un any, i la noia de les trenes pel roig i la cara pigada, s’havia fet un dona. En veure-la baixar de l’autocar amb la trena mig desfeta, descalça i amb les sabates a la mà, va saber que ella, seria la seva dona. I la Maria al veure’l, també li va fe un tomb l’estómac, però aquella retrobada, per ella no va estar cap revelació, per que ja feia tres estius que l’estimava, i vivia amb l’esperança que un dia, seria la seva esposa.
Sense pensar-ho dos cops, en Pep demanà feina a la Seat, i a primers d’any es casaven a Granada. Van decidir venir a viure a Castellar del Vallès, per que en Pep tenia la feina a Barcelona, i per que aquí, a més de la Lluïsa la veïna, hi tenia quelcom, que mai havia pogut oblidar; i a ella, li va semblar bé, per que aquí hi vivien i treballaven dues germanes del seu pare. Malgrat tot i tenint família tant a la vora, amb qui de veritat va trobar el sincer caliu i el recolzament, va ser amb la Lluïsa de cal Clavell. Ella li havia donat confiança i la corregia sense riure-se’n, quan aprenia a parlar el català, i en deia alguna de grossa; l’ensenyà a buscar bolets, a confitar-los i a guisar-los, però el que de debò a la Maria l’omplí, va ser saber la infantesa d’en Pep al costat de la seva mare. Ella n’hauria volgut saber més, i preguntar-li a en Pep, però per res, va voler revifar el turment, aparentment oblidat d’algú a qui tant estimava. Per la Lluïsa també va saber què l’Estel, era filla d’en Blai Boig; un pastor vidu de la Serra del Cadí, que poc abans d’acabar la Guerra Civil, va haver de fugir amb la seva filla al país veí. El seu crim havia estat, donar menjar i ensenyar un estratègic sender, a les dones vells i nens, que volien passar cap França. En Blai, l’avi d’en Pep es refugià a París, on un parent li va trobar feina de jardiner, en una luxosa mansió i on la filla, després d’unes proves, també va passar a formar part del servei de la casa d’on arribar a ser l’encarregada de la planxa i la costura. En aquesta casa, de la “ Place du Teatre”, i a l’ombra del “ Sacré Coure,´´ s’hi feien festes i reunions, on sempre hi havia hostes, i on s’aplegava tot sovint gent de l’aristocràcia. Aquí a la ciutat de la llum, l’Estel va conèixer de manera accidentada, a dues persones d’allò més importants, per la indústria, l’econòmica i la història de la nostra vila: Feia uns dies, que a la casa, hi havia més moviment, més convidats, més entrades i sortides, i més feina per tot el servei que no donava a l’abast. Una tarda d’aquells dies de tanta feina, a l’Estel li van manar que deixés la costura i la planxa, per que la noia que servia el té, estava malalta. En un batre d’ull, ja es va veure vestida amb l’uniforme negre, còfia, coll, punys i davantal emmidonats, al centre d’una luxosa estança, plena de gent molt ben vestida i enjoiada. Aquella gent tant important, parlava visiblement preocupada, per la immediata invasió de París, per l’exèrcit alemany, i l’incert destí que els esperava. L’Estel entenia i parlava correctament el francès i sense voler la incertesa d’aquella gent, la torbar mentre pensava com s’ho farien si els feien tornar cap a Espanya; no va voler pensar-hi més, i es concentrà en el que li havien manat. Tot anava bé, només li quedava per servir al, marquès i la marquesa de Sant Esteve de Castellar, però quan l’Estel, sense voler, va escoltar a la marquesa, parlar al seu marit en la llengua que ella tan enyorava, sense poder-ho evitar, va perdre el control del rajolí, vessant-li el té al damunt de la prisada i blanca faldilla a la marquesa. En aquell moment, s’hauria volgut morir! No sabia que era pitjor, si la mirada de “ madame Odille ´´, o la faldilla tacada de la marquesa.
A l’endemà, ben d’hora, l’Estel trucava a la cambra de la marquesa, amb la faldilla prisada, neta i planxada, a les mans. La marquesa es mirà detingudament la faldilla, i ella envermellí pensant que no ho havia fet prou bé. Aquest d’humil gest, agradà a la marquesa, com li agradà encara més, que fos catalana. Van passar uns dies d’aquesta anècdota, i va saber que els marquesos tornaven a ser a la casa, per la “madame Àngels Bofill ; la marquesa reclamà la seva presència, i quan la va tenir al davant li va dir: – Estel, la família Odille, demà mateix marxen cap a Amèrica, i nosaltres, passarem per la casa de Perpinyà i tot seguit retornarem a Catalunya. Jo he parlat amb la madame Odille, i si tu ho vols, em faig càrrec de tu. Què me’n dius? L’Estel va acceptar d’allò més agraïda, per que el seu pare i el parent, s’havien allistat a l’exercit francès.
Els marquesos van tornar a Barcelona, i en una de les estades aquí al palau Tolrà ( avui l’Ajuntament), l’Estel coneix a en Pep Tort ( el xofer d’una família benestant amiga dels Tolrà ), de qui s’enamora i s’hi casa, i d’aquesta dissortada unió, neix en Pep.
La Maria, encara no li havia dit al seu marit, que sabia per la veïna la trista història de la seva mare, ni tenia intenció de parlar fins que ell ho volgués. Així que per trencar el llarg silenci d’aquell capvespre, nadalenc, li demanar a en Pep que treies el dos cavalls ( un Citroen), i sense pensar ni l’un ni l’altre les conseqüències d’aquella atrevida sortida, es van plantar a l’exposició Pessebrista. Allà no hi cabia una agulla, i mentre en Pep s’aturà, a saludar al pessebristes, ella va quedar captivada, per la sobrietat d’unes cases que s’ha semblaven a les de l’Albaizín, (el barri on ella va néixer i créixer) ,la seva clara i humida mirada, es va fixar en l’interior d’una humil estança, on per una escletxa, s’escolava un tímid raig de llum de lluna, il·luminant només un racó, on la Mare de Déu, gronxava al seu fill en un bressol.
Ella s’estremí, i el fill que duia al ventre, també, i posant-se les mans al ventre, va pensar, que el seu fill tindria més abric que el fill de Déu. Per que ells tenien un bon sostre, una bona llar, i una flonja manta de mil i un colors, que els havia fet l’àvia.
La involuntària empenta d’una criatura, va tornar a la Maria a la sala, adonant-se que havia plorat, per que una dona li va dir: no cal que ploris nena, aquestes coses avui ja no passen!
De sobte, es va trobar estranya i quelcom mullada. Va voler sortir d’allà, però la multitud, havia fet un tap; alhora tampoc no gosava donar una passa, no fos què…, però va passar! En un batre d’ulls, sabates mullades, un bassal al terra, i en Pep que no es veia per enlloc. Va voler cridar l’atenció d’algú, però ni tant sols podia respirar, i quan va creure que les cames li feien figa, en Llorenç de cal Gatiu l’agafà per l’espatlla, ajudant-la a sortir al pati. La va fer seure, i li va posar a la butxaca de l’abric el tiquet de l’entrada tot dient-li: – guarda’t l’entrada, que et pot tocar l’altre naixement no aneu a ball, que no hi sereu a temps! -. en Pep, fen cas als precs de la Maria, la va pujar als “dos cavall ´´, i es van dirigir a Sabadell. La humitat del capvespre, feia lliscós l’asfalt i em Pep va afluixar la velocitat, a l’alçada del camp d’aviació, es creuà un porc senglar amb la camada; per no atropellar-los, girà bruscament el volant, amb la mala fortuna d’acabar perdent el control del vehicle. Quan en Pep va tornar en si, la Maria ja tenia a la seva criatura als braços. Ell, mut, commogut i paralitzat per l’emoció, contemplà com una dona jove, espolsava la neu del seu abric, per cobrir a la Maria i a la seva filla. Tot seguit, amb el seu tot terreny, va treure del bosc el “ dos cavall ´´. Quan en Pep va poder reaccionar, ja no hi havia rastre, de la dona, ni de les roderes del tot terreny. Va engegat el seu vehicle, i sense parlar, van arribar a casa seva. La Maria, va posar el seu nadó al bressol, i amb ulls negats, s’acostà tremolosa a la calaixera, i besà el marc de vori, on hi havia la foto de la mare d’en Pep.
Els Reis havien passat pel davant de casa seva, encara es podien sentir en la llunyania els darrers sons de la Banda de música, al seu darrera, algú que trucava: era el pessebrista en Llorenç Ferrer, que venia a conèixer a l’Estel, li portava també un paquet . Era el premi de l’exposició de pessebres , un caixó amb una establia,- obra del desaparegut artesà, en Vicenç Ferrer –
Maria Jesús Gómez Giraldo
Desembre de 2005