Comença aquesta història amb un augment inusitat de morts en la connurbació barcelonina , amb caràcter de pandémia segons reconeixien les autoritats, però sense cap agent identificat com a causant d’aquest augment de la mortalitat en aquesta zona privilegiada del primer món.

La situació es manté per un període de quasi un any, i d’una forma sobtada torna a la normalitat ; entenguis aquí que es produeixen un nombre de morts normal dins de les previsions estadístiques.

Poc a poc, el tema va deixant d’interessar als mitjans de comunicació, per l’opinió publica s’assumeix que es millor no parlar gaire de tema, finalment només s’interessen per cercar una explicació les persones que han perdut algun familiar, o amic, aquest darrer es el cas d’en Serafí.

El Serafí particularment s’entrevista amb la major part de les 350.000 famílies, i intenta trobar alguna relació que vinculi totes les morts; llocs d’esbarjo, llocs de menjar , llocs on vivien ; segueix amb les activitats que feien uns i altres, tant en la vida privada com en la professional i acaba descartant que l’agent contaminant així estat l’aire i/o l’aigua; comença a descartar també els diferents aliments que consumien, el pa, la carn, les fruites i verdures, els làctics, les begudes, cervesa, vi, coles ,….i acaba per rendir-se també a l’evidència de que no sembla existir cap vinculació entre totes les morts.

Guarda tota la documentació a l’espera de que per algun motiu ara desconegut es produeixi alguna circumstància que permeti avançar en la recerca de la causa ultima de totes aquelles morts.

Passats quasi set mesos, rep una trucada en la que una família en la que varen morir tres dels seus membres, creu haver trobat la causa ultima ; el Serafí desprès d’entrevistar-se amb ells, es mostra escèptic respecte a l’agent identificat , els bolets !.

De tota manera en la comprovació que practica sobre la documentació, comprova que els bolets es mencionen de forma quasi general, com una menja molt del gust dels difunts.

El següent pas es conèixer el circuit de distribució dels bolets i les seves garanties sanitàries.

El Serafí acaba a Mercabarna a les parades dels assentadors de bolets, on comprova estorat que n’arriben de tot arreu, i que la pràctica habitual es no donar informació de la seva procedència; desprès de no poques peripècies l’autoritzen a comprovar la procedència de les partides arribades en un període anterior a l’any en que comencen a sovintejar les morts inexplicades; Amèrica , Europa Occidental i Oriental, son els proveïdors més habituals, i destaca d’una forma extraordinària Rumania que en un període anterior en sis mesos i fins a l’inici de les morts, augmenta de 1.000 tones a 100.000 tones, per continuar novament en 1.000 tones fins al moment present.

Aquella excepcional floració no te cap explicació per als majoristes amb qui parla, ni tampoc en troba cap referència en els mitjans de comunicació de la pròpia Rumania, el Serafí decideix seguir aquesta pista i comença a preparar el seu viatge.

A Rumania parla amb el majorista que canalitza les trameses amb destinació a Barcelona, i malgrat el seu posat de sorpresa, el Serafí intueix que el Nicolai sap alguna cosa més de les que diu.

Al vespre mentre passejant per Bucarest es troba de forma inesperada amb un dels empleats del Nicolai, i desprès de creuar unes paraules dedueix que per una petita quantitat de diners, tindrà la informació que el majorista li ha volgut amagar.

El Serafí paga els 100 € i l’home li explica que en aquell període a més dels bolets de Rumania en venien també d’algunes de les antigues Repúbliques Soviètiques, i que concretament ell recorda haver vist algun albarà que parlava d’Ucraïna.

El Serafí troba que aquesta explicació no sembla tenir res de secret, i li pregunta a l’home si te alguna dada addicional, l’home demana més diners, es fa pregar i finalment li explica que la població Ucraïnesa de sortida es Xernobil !

El Serafí torna al mati següent a Barcelona, i en arribar es presenta directament a la facultat de Botànica, tot demanant veure un expert en micologia ; el Doctor Balaguer , catedràtic de micologia i expert en matèria de bolets, resta perplex en tenir coneixement de que poden ser justament els bolets la causa ultima ,que vindria a explicar totes les morts; diu que te els seus dubtes de que la radiació no elimines totalment els bolets, i que farà proves de laboratori que duraran un mes i li prega al Serafí que mentrestant no comenti el tema a ningú.

Passat el període de proves el Doctor Balaguer li comunica al Serafí que per la seva sorpresa fins a un determinat nivell de radiació els bolets augment exponencialment el seu cicle reproductor i que passat aquest nivell desapareixen com tothom s’imaginava; l’explicació doncs es que efectivament eren els bolets la causa ultima, tota vegada que els nivells de radiació actuals i els que tenia Xernobil en aquelles dates estaven en la gamma que afavoreix el creixement exponencial, i que desprès de les morts de Barcelona, es va procedir per les autoritats Ucraïneses a analitzar els bolets, i van constatar que tenien uns nivells de radioactivitat letals a mig termini per als humans, i que es van donar ordres per tal d’evitar el tràfic exterior – no pas el consum interior – de bolets, alhora que es feien tota mena de manipulacions per evitar que ningú pugues relacionar les morts de Barcelona amb el govern d’Ucraïna.

Tot el muntatge s’havia acabat coneixent per l’extrema misèria de Rumania on 100 € son una fortuna.Quan el tema es va posar en coneixement de la premsa, tothom va dir que s’havien de prendre mesures, que calia modificar les lleis, que l’Estat Espanyol empararia a les famílies de les víctimes, que, que, que, que ,…………… el cert però amic lector, es que a aquestes alçades quasi ningú recorda ja Xernobil, la crisis de les “ vaques Boixes “ es només un record llunya per a la majoria, i tot i que no hi volem pensar ; avui alimentar-se es tant perillós com jugar a la ruleta russa !

(©) ANTONIO MORA VERGES

I, que te de particular us preguntareu de ben segur des de la perifèria barcelonina, on les festes sempre, sempre, sempre, és paguen amb diners de tothom ?. Doncs que el Mercat Medieval de Guimerà, es el resultat del treball d’un poble, mesos i mesos de preparació d’assaig, de feina en el disseny i creació dels vestits – senzills – que és lluiran únicament durant dos dies, ja sigui per atendre delicadament als visitants, ja per regalar-los amb l’espectacle de recreació història, en el que no falten els efectes piromusicals.

Aquí no serà possible fer-vos una relació de persones, perquè de ben segur, ens deixaríem , tot i la bona voluntat, força noms sense relacionar, ja que fins i tot, hi ha persones que no viuen a Guimerà habitualment, i malgrat això, des de fa onze anys, esmercen també hores i dies de lleure per recolzar aquesta acció de recuperació de Guimerà, de la Vall del Corb, i de les terres interiors de Catalunya !

Em reivindico com a boig, en els termes que encapçalen aquest article, i demano des d’ara a la bona gent de Guimerà, que m’admeti dins de la seva confraria, amb el rang mes menut que tinguin. Alhora li demano al bon Déu, que no permeti que torni el seny a la major part de la gent catalana, perquè el país està entrant – des de fa temps en la paràlisi, per un evident excés d’anàlisis – ; ens convenen mes BOJOS com els de Guimerà, i sortosament la terra en dona, i de veritat, estem sobrats de gent de “seny”, que tot el que sap dir, és que tenim “problemes i dificultats”, que “ el país passà per moments delicats”, i ens parla de fer “pinya”, però no per cercar les solucions, sinó clarament per fer de “coro”.

A Catalunya ens manquen mecanismes de comunicació que permetessin, que la veu del poble, en una formidable tempesta d’idees, avances en el camí vers una major llibertat i justícia.

Demaneu també vosaltres, que el bon Déu, us encomani aquesta BOGERIA especial, que permet que des del vell mig del “forat negre “ , cada cop amb més força, és senti en la llengua catalana, una remor que ens diu clarament, que la gent del camp vol viure al camp i del camp, i fer-ho d’una manera digna.

A la gent de Barcelona, als que remenen les cireres i s’unten els dits d’oli, els demanem solucions; hi son per a d’altres llocs de l‘estat i també hi han de ser per a Catalunya; altrament escoltar la veu del poble, és una magnifica costum democràtica, que convé recuperar no us ho sembla ?

© Antonio Mora Vergés

Es comú als monestirs de les ordes esmentades, la tradició que dona títol a aquestes notes, i que seguidament explicarem : Sant Benet, com el perfecte Abat – com el Crist – estimava a totes les criatures, i en la seva condició de fundador d’un orde, a tots i cadascun dels seus monjos i monges, i en arribar al cel desprès de la seva mort, va obtenir de Déu, al qui plaïa i plaeix molt la tasca silenciosa, però tenaç i valerosa dels contemplatius, la gràcia de poder-los avisar amb anticipació de l’arribada de la mort, i evitar així que es perdessin per cel, per una relaxació en la disciplina i observança de les normes i costum monacals.

Diu la tradició que amb anticipació a la mort d’un religiós o religiosa , i també per als benefactors de l’orde que hagin menjat en la taula de l’hostatgeria de qualsevol monestir, se senten uns cops fondos, com d’una maça misteriosa, que ressonen en un dels indrets del monestir.

Pensa amic lector, en les amples parets que acostumen a tenir aquests edificis, i imaginat l’efecte d’una maça gegantina colpejant al seu damunt.

Hi han d’això molts testimonis, i si teniu ocasió de parlar-ho amb les Monges de Vallbona, o amb el Monjos de Poblet o Montserrat, us respondran sens dubte, que d’una faisó invariable, s’ha realitzat aquest prodigi en llur monestir.

M’interessa però molt especialment, recollir aquí de forma integra, el relat del Prevere, Francesc Bergadà i Solà, capella que fou del monestir de Vallbona de les Monges, respecte d’un fet ocorregut l’any 1914, del qual dona testimoni personal d’haver sentit aquest senyal, en ocasió de prestar els auxilis espirituals a una religiosa que malaltejava en una cel·la de la infermeria, i que moria santament pocs dies desprès.

Diu en les seves anotacions Francesc Bergadà i Solà:

“ que tant de bo que el pare Sant Benet, mirant-me com a un dels benefactors de l’orde del Cister, i en especial del Monestir de Vallbona de les Monges, em faci sentir el seu cop de maça, quan la mort sia a la meva vorera, per tal que , ben preparat, sia digne de presentar-me davant el Jutge suprem i pugui donar-li bon compte de l’administració de la meva anima “

Avui , sembla que aquestes coses només passen al cine, i els herois d’ara, acostumen a emprar la violència per solucionar qualsevol petit conflicte, i he pensat amic lector, que calia explicar també, altres fets, i altres formes de vida que complauen i molt al Creador.

(c) ANTONIO MORA VERGES

Uns cops al vidre de la finestreta el varen treure de la seva abstracció, era la Maria, la seva esposa, que li recordava que ja era quasi l’hora de sopar i començaven a arribar a casa els fills i la neta.

El Feliu va petonejar carinyosament al seu fill Josep, fuster com ell, i com el treballador de Llorach i Rauríc Fusters S.L., i a la seva jove, la Cristina que treballava a la Plaça del Mercat , i com no a la Margarida, la neta que havia omplenat d’il·lusió aquella família, desprès van arribar la Patrícia i el seu marit ,el Jordi ; s’havien casat tot just l’estiu anterior, però no semblava que tinguessin intenció de fer-los avis per segona vegada.

El jovent d’ara tenen altres prioritats !

El sopar de Nadal era una tradició familiar i aquell any , El Feliu ,es sentia particularment satisfet de com li havia anat la vida. Desprès del sopar la Margarida els va llegir dempeus damunt d’una cadira, una cançó de Nadal o millor un verset, que havien treballat ala guarderia; els aplaudiments i els euros van ser extraordinaris; la Cristina li va dir a la menuda que el hi posaria en la seva llibreta de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, per poder-los gastar quan fos necessari per l’escola, o en allò que calgués. La Margarida va fer com tots els infants, un posat de disgust; així que no es podria comprar caramels amb els diners que li havien donat els avis i els tiets !

En acabar el sopar ,i la sobretaula i un cop estava tot recollit ,els fills varen marxar, els uns perquè la menuda es moria de son, i els altres perquè encara havien d’anar a fer el compliment en algun altre lloc.

Ell i la Maria varen romandre asseguts al sofà, tot i fent temps per anar com cada any a la missa del Gall.

El Feliu li va preguntar a la dona , saps a qui he vist avui ?, la Maria va pensar que devia ser algú que feia molt i molt temps que no veia pel to de la pregunta, i li va respondre que no, que no ho sabia, doncs al Valentí !, la Maria no recordava a ningú amb aquell nom i li va preguntar que qui era aquell Valentí.

El Feliu li va fer memòria d’un amic que havia tingut a la infantesa , amb el que havien compartit tota mena d’aventures, des d’excursions pel rodal de Castellar del Plà, fins a banys durant l’estiu en els gorgs del Ripoll, passant pels jocs i els estudis al col·legi públic.

Ara l’ Albert Antonell i Ribatallada, des de les pàgines de Forja estava posant en coneixement dels nouvinguts i recordant a molts com ell, tots els racons i raconets d’aquesta part de l’alt Vallès.

La Maria recordava un amic del Feliu que havia marxat de Castellar del Plà, tant bon punt varen tornar ambdós del servei militar, i ells decidien casar-se ; aquell xicot anys enrera havia intentat fer-li la cort, però ella n’estava molt i només del Feliu, i l’intent no va passar d’aquí. I a on us heu vist ? va preguntar la Maria, recordes que avui a la tarda m’han trucat del taller perquè s’havia d’anar a fer un arranjament urgent a l’Hotel Hilton Diagonal ?.

La Maria ho recordava bé perquè aquella trucada els havia fet quasi enfadar-se, perquè hi has d’anar tu !, no hi ha més operaris al taller ?, però el Feliu no havia pogut dir que no, ell sabia prou el que calia dur per fer un arranjament, havia estat l’encarregat de bastir tota la fusta d’aquell hotel, i també gaudia de la plena confiança del senyor Llorach , que havia recorregut a ell demanant-li que fes aquesta feina, com un favor personal.

Va trucar a l’hotel i el cap del servei de manteniment li va dir que la porta de l’armari d’una de les habitacions de gran luxe s’havia despenjat i havia caigut, al Feliu allò li semblava impossible , i el va esperonar més si calia per un cop recollides les eines del taller, la cola d’impacte, unes quantes bisagres i caragols de fusta, vaanar-se’n cap a l’hotel.

El Director li va explicar que tenien un hoste molt especial, un magnat de les finances i que per descomptat pagarien el preu que fos, per aquella assistència en aquell dia tant especial.

El Feliu va arribar a l’habitació i va constatar – com esperava – que la porta de l’armari havia estat arrancada de forma intencionada, la bisagra tenia bona part de la fusta del bastiment enganxada, va descollar les altres bisagres, va tapar l’esvoranc i li va col·locar cola d’impacte, va fer nous forats per posar novament la bisagra, i un cop tornada a penjar la porta ningú diria que allò hagués succeït mai.

Quan estava recollint les eines per marxar, va sentir que s’obria la porta de l’habitació, era l’hoste que tornava ; va acabar de recollir les eines i els petits fragments de fusta i quan es va girar va veure que es tractava del Valentí; ambdós es van quedar uns moment sense saber que dir, ni que fer, uns instants desprès però es fonien en una abraçada ; el Valentí li va fer explicar tota la seva vida, el Feliu li va dir que s’havia casat amb la Maria, que tenien dos fills i una neta, continuava treballant a la mateixa fusteria , on amb el anys s’ocupava de les tasques més delicades i complexes, i que per aquesta raó havia estat ell, qui havia vingut a atendre la petició d’aquest client tant especial.

Va arribar l’hora de que fos el Valentí qui expliques la seva vida ; i es va remuntar a la infantesa quan més que jugar , volia sempre, sempre, guanyar i ho aconseguia la major de vegades, quan es podia de forma neta i correcta, i quan no, fent tota mena de trampes i joc brut, – el Feliu això ho recordava bé perquè tot i que eren amics, si l’un i l’altre jugaven en diferent equips, el Valentí no tenia cap problema en practicar el joc brut fins i tot amb ell – , desprès del servei militar es va posar en el negoci dels cotxes de segona mà, no feia masses preguntes respecte de la procedència dels vehicles que li diuen, particularment si es podien vendre a un preu elevat, i n’acceptaven un petit import com a pagament , vindrien desprès la maquinaria per a la construcció, i més endavant els primers negocis de transport, per terra , per mar ( no tenia cap preocupació ecològica com et pots imaginar amic lector ), i per aire, aquesta activitat el portaria al contraban en gran escala de tot mena d’estris i substàncies ,el regim polític d’aquells anys participava activament en aquesta mena de tasques.

Amb tot això va concloure, he arribat a tenir una gran fortuna que en permet viure en llocs com aquest.

El Feliu li va preguntar si tenia família , el Valentí va contestar que s’havia casat amb una noia que tenia molts diners, que havien tingut un fill , però que feia molts i molts anys que no els veia, ni a l’un ni a l’altra.

La seva dona va resultar que no tenia aquest esperit guanyador , que ell s’esperava trobar, havia heretat la seva fortuna , i l’única cosa que pretenia era gaudir de l’existència amb el seu espòs i el seu fill.

El Feliu va mirar el rellotge, tenia que marxar, aquesta nit tenia la família a sopar i faria tard, es va atrevir a convidar al Valentí a sopar també amb ells, la resposta el va deixar sense alè ; a Castellar del Plà ?, avui tinc un sopar de negocis, hem de tractar del subministrament del material ferroviari per a la línia d’alta velocitat Barcelona-Madrid.

El Feliu no en sabia res del món dels negocis, ni en volia tampoc saber, però li va semblar del tot inusual fer un sopar de negocis la nit de Nadal.

En despedir-se potser ambdós tenien la convicció de que no es tornarien a veure mai més.

A la missa del Gall es van trobar amb la majoria dels qui compartien com ells l’eucaristia dominical, hi havia alguna absència ja prevista, com algunes persones d’edat a les que el fred havia atemorit, però també hi havia alguna cara nova, potser algun nouvingut a Castellar del Plà.

En sortit de la missa i mentre s’adreçaven cap a la Rectoria a fer un ressopó, li va cridar l’atenció una luxosa limousine aparcada al davant mateix de l’escala d’accés a l’església, encara el va sobtar més trobar-se amb el Valentí, que havia seguit des dels darrers banc la celebració de la missa.

Desprès del ressopó es van acomiadar de tothom amb un fins avui mateix, i felicitats a tots els Esteves !.

Tots tres, el Valentí, la Maria i el Feliu, es van deturar davant la façana del temple, i allà el Valentí els va confessar a tots dos , que sentia haver-se equivocat del tot en el plantejament de la seva vida; passats els 50 anys , només tenia diners, i això si, tot el que els diners poden comprar, com aquella esplèndida limousine que l’esperava amb el xofer assegut al volant.

Es sentia el perdedor davant d’ells dos, que únicament havien pogut acabat de pagar – amb penes i treballs – la casa, i havien gaudit d’un cotxet.

Ells havien gaudit de veure créixer els fills i ara gaudien de la primera neta.

Es van acomiadar, amb la voluntat de retrobar-se alguna vegada més en el futur, el Valentí va pujar al cotxe, les darreres paraules que li van adreçar foren , Bon Nadal i felicitat plena en l’any nou !.

Aquella matinada, junts al llit, com feia més de vint-i-cinc anys, el Feliu i la Maria van tenir consciència, potser per primera vegada, de que la seva, era hi havia estat sempre una vida plena, es varen adormir , com sempre, abraçats l’un a l’altre.

(C) ANTONIO MORA VERGES

Deixàvem el cotxe prop del torrent de la Cua de la Guilla, un quilòmetre més enllà de l’entrada a l’antiga fàbrica del Marcet, reconvertida avui, en residències privades. Començàvem a fer el camí, que sempre en pendent ens portaria fins a la Manyosa, aquesta casa juntament potser amb la de Traens que veurien més tard, son les úniques que no poden ser vistes des del Castell de Granera. En ambdós casos, pensem que això dona força a la seva pertinença a un altre senyor feudal, i/o a un terme diferent.

El camí sempre entre mig de boscos és fresc, i malgrat el fet d’haver de pujar de forma continuada, no se’ns fa pesat. La casa de lluny s’endevina majestuosa i hom pensa, que l’esforç haurà valgut la pena. Ens trobem les portes barrades, i un tancament perimetral que recorda molt a Guantánamo; som però gent de recursos, i continuem el camí més amunt de la casa, fins trobar un baixador que ens permetrà contemplar-la des de la seva millor cara, la de migjorn. Veiem que s’estan fent obres a la petita ermita ; prenem imatges de les galeries que s’obren al pis alt, i encara de lluny, tot i evitant – fins on sigui possible – l’antena de transmissions fem una darrera fotografia de la casa. Tenim tota la impressió de trobar-nos davant d’una més de les masies que lluny de dedicar-se a l’agricultura, han esdevingut residència, segona o successives, de persones amb força recursos econòmics. Millor en qualsevol cas, que deixar caure aquests vestigis meravellosos del nostre passat comú.

Ens arribem fins a Traens just al límit oposat del terme de Granera, en el camí el Feliu recollirà imatges de l’alzina cremada de Biguetes, per encàrrec dels actuals propietaris, que la varen adquirir de la casa de Bigues, d’on fou segregada, i que possiblement com a conseqüència de la major facilitat d’accés que permet el camí asfaltat, pateixen de forma quasi continua, assalts i robatoris . Prop de la casa trobem les restes d’un cotxe cremat que sembla no ha estat retirat per l’Ajuntament per manca de recursos. Costa de creure que en algun moment, aquest fou un lloc especialment adequat per a meditar tot contemplant el Montcau i la Serralada Montserratina.

Traens està situada en una fondalada, al terme de Sant Llorenç les anomenem com Sot, fora doncs el Sot de Traens; l’accés des de la carretera, amb un sol de justícia, sense cap arbre prop del camí, i sota les línies elèctriques que pensem de molt alta tensió, atès l’intens soroll que generen, se’ns fa particularment pesat; la casa en la seva major part de pedra, presenta signes clars de trobar-se en un procés de deteriorament; sembla que no és ja residència habitual, i que únicament exerceix funcions de suport a l’activitat agrícola, bàsicament blat i algun tros d’horta. Esmorzem a l’ombra, asseguts en el pedrís d’una de les entrades. Observem en alguna de les llindes tant de la porta com de les finestres, algunes marques gravades a la roca, que ens parlen d’èpoques millors per aquesta casa.

La Manyosa, Biguetes, Traens ,…. anem completant el puzzle de Granera; ens quedaran potser per sempre, les restes de lloc com : l’Hostal del Llop, La Vinya, el Carnerol, l’Otzetò, sembla que dit també l’Otzet Jussà…. i algunes altres, que estan potser només en la memòria dels de més edat. Els plànols de la Diputació Provincial, ens parlen únicament del present.

Amics lectors sou pregats d’ajudar-nos en aquesta tasca, de recollir alhora que dades del present, aquelles històries del passat que donen sentit a la nostra existència com a País.

© Antonio Mora Vergés