Trobava un carnet de la Previsión Ferroviària de l’1 de juliol de 1937, era del meu pare l’ Antonio Mora Gavaldà que treballava a MZA, Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant. A Catalunya la seva xarxa tenia explotació independent (MZA-Red Catalana).
Després de la victòria dels sediciosos, el nou el règim exigia el jurament de “Lleialtat al Caudillo”, deien els papers.
L’Antonio Mora Gavaldà, refusa signar. El preu fou alt: prohibició de treballar en ferrocarrils
Franco, l’any 1941, creà Renfe com a eina de control econòmic i social, nacionalitzant 12.000 km de vies i 4.000 locomotores per dominar el territori.
Els trens de carbó, essencials en l’època de l’autarquia, fumejaven pels ramals no electrificats de Catalunya —com els de Manresa cap a Lleida—, deixant escòries que la gent pobre recollia per sobreviure als anys de misèria.
Recordo que a darreries de la dècada dels 60 del segle XX, quan anàvem de viatge, em feia aturar si coincidíem amb un tren, i se’l quedava mirant, fins la desapareixia a l’infinit.
Les vies, per a ell, no eren només ferro: eren símbol de dignitat inconquistable.
Sempre he pensat que si Manitú, el gran esperit, regalava praderies als indis, el nostre bon Déu, disposa al cel de línies fèrries eternes, que funcionen com ho feien els trens d’abans de la dictadura i la “democraciola” que ens ha vingut després.
Amb retards, quasi mai en les condicions que caldria, els trens segueixen rodant en aquest país , està clar que no tothom, aleshores i ara , pot pujar-hi amb honra.
No comparteixo l’amor del meu pare pels trens, si, i espero poder fer-ho fins al darrer alè, la dignitat.