Al llarg de la meva vida, he perdut moltes coses físiques i altres emocionals.
Quan vivia el meu moment hippy a Menorca, vaig perdre una tereseta de dit que me l’estimava molt.
En Pitu-Pitu. Era un gnom molt eixerit i divertit.
Havia contat moltes històries als infants.
Quan amb tots els meus ormejos (Guitarra:Glop de foc, flauta dolça…) als reunia a diverses places de Ciutadella i Maó.
Fou un gran disgust.
He sentit, que havien estat amb mi i que havia arribat el final.
Les he agraït, tot el que m’havien portat i regalat.
Com un anell d’or que vaig reconvertir amb un brillant que m’havia regalat el meu pare.
Va desaparèixer un dia de neteja de casa.
Al mateix temps, he desitjat, que qui les trobés, les estimas igual o millor, del què jo havia fet.
També el temps, se n’ha portat al cel a persones que havia estimat molt i que encara me les estim.
No les he perdudes, estan sempre amb mi.
Qualsevol detall, record, música, inclús somnis, es fan presents.
És clar que he viscut el dolor i la incomprensió de l’absència.
El saber que mai els hi podré donar una aferrada, una besada, una carícia…
Malgrat tot, sent que viuen dins mi i amb mi.
També sent, que un dia, Déu sap quan,
em tornaré trobar amb elles, i les reconeixeré en esperit.