En Pauet veia apropar-se un altre cop el Nadal. Un altre…pensava.
Als seus noranta anys ja n´havia perdut el compte.
Havia viscut nadals de tots colors: amb els pares quan encara era un marrec i el portaven a veure els reis, estacat en una garita a la mili sense permís per tornar al poble, amb llargues tertúlies amb els fills i nores al Villa Maria, i després, envoltat de nets i cridòria a casa…
Sempre li havia agradat el Nadal, sobretot unes setmanes abans quan els carrers s´ engalanaven amb llumetes de colors, els pins sostenien enormes boles llampants i el seu amics de l´ajuntament montaven el pessebre a la plaçeta del ball, allà on a l´estiu una parella tocava l´òrgan i ells ballaven i bebien.
També era veritat que des que va morir la seva dona, l´Anna, ja mai més va ser capaç de viure-ho amb la mateixa il.lusió. Ella era present en cadascun dels seus pensaments i accions, però malgrat la seva melangia, s´ho passava bé quan capficadissim, havia d´escollir el regal per a cadascun dels seus nets.
Tota la seva vida havia viscut envoltat de muntanyes fins que van haver d´enterrar l´Anna i els fills van decidir portar-lo a Barcelona, ja feia uns quans anys.
Des de llavors, cap dia tornà a ser igual. Trobava a faltar mirar per la finestra i veure el Bessiberri nevat, els camps glaçats, anar a fer el vas de vi, aquell que tenia prohibit per l´Anna i pel metge i que segons ell, és el que li treia el fred. Enyorava enraonar amb els companys a la parada de l´autobus, quan encuriosits, miraven els estrangers que pujaven a visitar la vall…aquells de ciutat, aquells pixapins!
Què li passa senyor Pauet?- va preguntar una veu amb to amable –
Res Marga, res, cabòries de vell!
S´ha pres ja la medicació?
I tant, i tant- respongué en Pauet-, rient per sota el nas…
A mitja nit vindré a portar-li l´altra, d´acord?
I tant, i me l´empassaré d´un sol glop! – exclamà – mentre es tornava a perdre entre fondalades i pensaments de neu…
El Nadal ja era a prop, ben a prop… i les muntanyes lluny, massa lluny.
Sentia com la seva vida s´anava escolant entre aquelles parets blanques i aquells vells que només s´havien matar les hores mirant la televisió. Vells de ciutat! – mormolava entre dents-
Ell encara es sentia valent per anar a buscar moixarrons, múrgoles i aixafar algun pet de llop! Es veia, canya en mà, sortejant les corrents del riu per pelar alguna truxa i omplir-ne el cistell com temps enrerra havia fet.
Ell havia de tornar allà dalt, l´Anna estava allà dalt, la seva vida estava allà dalt. Volia ser enterrat directament sota terra, com tots els seus, no en un cementiri de ciutat.
Aquella nit va somiar que sobrevolava l´estany Negre amb unes enormes ales fins que de matinada una estranya sensació de mullat va conseguir despertar-lo. Des que els fills l´havien deixat en aquell geriatric no havia passat una sola nit que no s´hagués pixat al damunt. I a sobre, aquelles infermeres tanoques no paraven de tractar-lo com si fos una criartura. Un nen de mamella- com dèia ell-. Ell que havia viscut el franquisme, cremat esgésies, havia lluitat i s´havia amagat dels fatxes arrossegant-se entre congosts durant mesos. Com havien canviat les coses- es queixava! Ni tant sols, s´havia guanyat el respecte d´aquelles infermeres adolescents que el cridaven Pauet!
Aquella havia de ser l´última nit que s´ho feia a sobre, va jurar-se i perjurar-se.
Tornaria al poble, tornaria a casa, tornaria a sentir-se viu i tornarien a cridar-lo senyor Pau!
Havia arribat l´hora de l´esmorzar. La sala era preparada com sempre: estovalles blanques, les gerres de la llet tèbia, i les torrades amb melmelada.
Tothom estava assegut tranquil.lament al seu lloc assignat. Tothom menys el senyor Pau que havia desparegut.
– On m´ha dit que vol anar? -va repetir aquell taxista de bigotis estrafolari-
– A casa, li he dit, portim a casa, que ve el nadal
SANDRA CASTELL ALBESA
Desembre de 2005