Vivim sota una vigilància urbana exhaustiva, i alhora abandonem amb una deixadesa gairebé criminal el patrimoni agrari i forestal, com si la perifèria del país fos una zona de sacrifici. Protegim fins a l’extrem la façana de l’ordre, mentre deixem la pell del territori exposada a la rapinya, al foc i a la impunitat. I després, quan les flames devoren camps, marges, boscos i feina pagesa, ens fem els sorpresos amb la mateixa hipocresia de sempre.
Un bomber em deia que, en més d’un incendi, havia vist vehicles voltant per la zona amb una insistència massa calculada per ser casual. No portaven cap inscripció, naturalment; els professionals de la foscor no solen anunciar-se. Però la seva sospita era clara: hi havia presències que no hi eren per ajudar, sinó per mesurar, observar o aprofitar-se del desastre. I ho deia amb aquella ironia amarga dels qui han vist massa i massa sovint han estat obligats a callar.
M’insistia en la seva certesa de que tenien relació amb els incendis, i em deia amb sornegueria , si m’equivoco que desapareguin el PP i VOX .
Aquest país ha normalitzat un model pervers: urbanisme de control, camp de desprotecció. Es destinen recursos a vigilar allò visible i rendible, però es deixen sense defensa els espais que sostenen la vida material, el paisatge, l’aliment i la continuïtat històrica. D’aquesta asimetria se’n beneficien els piròmans, els lladres de metall, els depredadors de la terra i tots els que converteixen la destrucció en oportunitat.
I mentre el món rural crema o s’esllangueix, encara hi ha qui vol reduir tot això a soroll polític, com si la destrucció del territori fos una anècdota i no un símptoma. La veritat és més dura: quan es desprotegeix el camp, no només es perd bosc o collita; es trenca un país. Es destrueix la seva memòria, la seva economia i la seva dignitat. I el pitjor és que, massa sovint, aquesta desprotecció no és accidental: és una forma de governar per omissió, per cinisme o per menyspreu.