En resposta al comentari que va fer el senyor exalcalde de Castellnou de Bages al meu nebot Josep M. Baraldés sobre l’orientació política del meu parent Joan Casas Alemany , he cregut convenient adreçar-li aquest escrit perquè se sabés qui era el meu oncle i com va morir i perquè s’adonin de l’error en la afirmació del dit exalcalde, segurament feta des de la ignorància i per desconeixença.
En Joan Casas Alemany era el meu padrí i na Teresa Gras González, la seva esposa, la meva padrina i tieta de la meva mare.
Vivien a Barcelona i tenien dues botigues on hi venien des de fi ls per cosir a matalassos i a l’altra, ceràmica, olles, etc. Les dues botigues es comunicaven per la part posterior. No tenien fi lls i es guanyaven molt bé la vida. Ell era una persona molt compromesa amb el país i de marcat sentit catalanista, però no estava afiliat a cap partit polític. Cantava en cors, feia comèdia o els pastorets al teatre Romea de Barcelona. Era soci d’un club excursionista i de l’Aliança del Poble Nou, entitat on es reunien per ballar i socialitzar.
Amb els anys, van tenir l’oportunitat de vendre els negocis i van decidir anar a viure a Guimerà, un petit poble de Lleida, molt proper a Tàrrega, on hi tenien una casa familiar anomenada Can Bellart. Residents doncs al poble, de seguida el van fer alcalde, ja que era una persona culta i, en aquella època, pocs sabien escriure i llegir, estem parlant de l’any 1921. Es va trobar amb un poble que no tenia aigua corrent, ni electricitat i l’escola es desenvolupava dins un galliner. Hi mancaven doncs els serveis bàsics als que estem tan acostumats ara i sembla que sempre s’han tingut.
La primer decisió doncs que va prendre com a alcalde va ser construir unes escoles noves, que encara perduren en l’actualitat en uns terrenys de la seva propietat que va cedir al poble i de les quals va assumir pràcticament la totalitat del cost de construcció. I és que just enguany celebren els 100 anys de la seva inauguració. Seguidament, va portar llum i aigua corrent al poble. Va fer construir escales als pujadors amb baranes per a millorar l’accessibilitat. Qui coneix el poble sap que està enclavat en una muntanya i sense les escales, sobretot a l’hivern, es feia difícil la mobilitat ja que quan plovia, el terra, es convertia en fang. Totes aquestes millores les va aconseguir movent fils a Lleida, amb visites al governador i insistint en la necessitat d’aquestes millores i aconseguint bona part del finançament de l’Estat. Tot plegat, va ser alcalde de Guimerà durant tretze anys!
Durant el període previ a la Guerra Civil, tots sabem què va passar, sobretot pel que fa al tema eclesiàstic, malgrat que la majoria de gent, i més en els pobles petits, eren de marcat sentit cristià. I és que va arribar el Divendres Sant de l’any 1935 i al poble hi havia la tradició de passejar el Sant Crist pels carrers del poble i és aquí on van començar les desavinences entre els partidaris de seguir-la i els que hi estaven en contra. Els que hi estaven en contra van amenaçar de destruir la relíquia si sortia de l’església i van amenaçar l’alcalde Joan Casas, el meu padrí, de matar-lo en diverses ocasions. Veient doncs el panorama es va posar la vara d’alcalde a terra, travessera a l’entrada i es va dir el següent: això és l’autoritat i qui no la respecti que s’atengui a les conseqüències. La processó, però, es va dur a terme a l’interior de de l’església, pel passadís central. Tot i així, els van apedregar a la sortida de l’església.
A partir d’aquest moment, la situació va esdevenir insostenible i el Joan Casas va decidir renunciar a l’alcaldia i va marxar a la finca on vivia la seva neboda amb la seva família, la meva, a la Sala, ubicada a Castellnou de Bages, molt a prop de Manresa. I amb nosaltres va viure fins l’any 1938, quan el van assassinar.
Els fets que van acabar amb la seva vida, es van produir de la següent manera:
Aquell dia vam anar d’excursió a l’ermita de Sant Salvador, que està ubicada a uns 30 minuts a peu des de casa. Amb la felicitat de fer una sortida amb la família, la meva mare Angelina recordava el comentari que li va fer al meu padrí Joan sobre la nostra pinta d’excursionistes. Jo anava a les espatlles de l’oncle, ja que només tenia dos anys.
Quan vam passar per un bosc que s’anomenava la Manigua, l’oncle va veure quatre persones per allà que li van cridar l’atenció, ja una d’aquestes li recordava algú. Mentre l’observava, l’individu es va girar d’esquena, es va baixar els pantalons i li va ensenyar el cul. Això no li va fer cap gràcia i en arribar a l’ermita li va dir al meu germà gran de vuit anys que anés a casa i digués a les dones que tanquessin totes les portes, que havia vist gent que no li feien cap gràcia. El meu germà, quan tornava a casa, es va creuar amb ells i li van preguntar on anava. A l’ermita, la resta vam berenar ràpid i, de tornada, l’oncle anava remugant intentant recordar qui era
aquell personatge, però no li venia al cap. Arribant a la nostra masia els vam tornar a veure i l’oncle va pensar que com que els passarien a prop, el reconeixeria. Però en passar pel seu costat, es van treure les pistoles i van dir que aixequéssim les mans a l’aire i que els seguíssim. L’oncle va intentar arribar corrent a la casa, però un d’ells el va seguir tot disparant-li trets. I quan el va tenir a terra, encara li va buidar el carregador. Acte seguit van marxar per on havien vingut. L’oncle jeia mort a terra.
Vam saber que els assassins del meu oncle eren del Comitè de la República de Montornès, que es un poble veí de Guimerà i el cap del Comitè era el cunyat de l’anomenat “caminero de Guimerà”, que en aquella època era la persona encarregada de mantenir transitable la carretera de Guimerà a Tàrrega. Aquest personatge va resultar ser el que més va insultar i amenaçar l’oncle abans que marxés de Guimerà.
Aquest és doncs el relat dels fets tal com els vam viure i que li he volgut explicar en aquest escrit, perquè tingui coneixement d’aquest fatídic episodi que va acabar amb la mort del meu oncle i padrí, una tragèdia per a la nostra família que segueix ben viva en el nostre record.
JOAN BARALDÉS GRAS