La sala on es reunia la Junta ordinària de El Que Pueda Hacer Que Haga estava presidida per un rellotge aturat, tres cendrers buits i una bandera mig planxada que ningú no gosava tocar. A la taula, sota una làmpada groguenca, els membres del comitè del Campionat d’Incendis del Reino de España repassaven mapes, estadístiques i excuses amb la solemnitat rutinària dels qui confonen l’activitat amb la responsabilitat.
—Enguany tornem a liderar la classificació —va dir el secretari, amb veu de notari d’una tragèdia anunciada—. Superfície cremada, danys humans i destrossa administrativa: anem primers en tot el que no convé guanyar.
Ningú no va protestar. Un assessor va fer el gest de buscar una dada, però només va trobar un mòbil amb la bateria morta i un informe ple de “pendents de coordinació”. A l’altre extrem de la sala, un home menut i rialler, amb corbata de colors i ulls de festa, va aixecar la mà com si volgués brindar.
—No patiu —va exclamar—. En el futur hi haurà menys incendis!
El silenci va caure com una lona d’amiant. Tothom va mirar aquell optimisme amb la mateixa barreja de pànic i incredulitat amb què es mira una cerilla a la vora d’un bidó de gasolina.
La científica convidada, que fins aleshores havia pres notes amb una calma feridora, va alçar el cap i va respondre sense aixecar la veu:
—La ciència pronostica exactament el contrari.
L’home rialler va fer un gest de mà, com si allunyés una mosca.
—dona, sempre hi ha marge per a l’esperança.
—Sí —va dir ella—. Però no quan es confon esperança amb negligència.
El president de la junta, que feia estona que mirava un mapa de masses forestals com si fos un menú massa car, va intentar reconduir la sessió:
—Potser el futur ens portarà menys foc.
La científica va obrir un dossier i el va deixar sobre la taula amb un cop sec.
—No perquè siguem més savis. Sinó perquè, si continuem així, ja no hi haurà res per cremar.
Ningú no va riure. Aquella frase, tan neta i tan terrible, va quedar flotant a l’aire com una cendra que no acaba de caure. Fins i tot l’home rialler va abaixar els ulls, per primera vegada sense fer broma, i la Junta de El Que Pueda Hacer Que Haga va entendre, massa tard, que el seu gran èxit consistia a convertir el país en una estadística amb fum.