Diuen que al cor del país hi ha una xarxa subterrània de túnels que uneix pobles i ciutats, com un organisme viu que batega lentament sota l’asfalt. Els savis del lloc l’anomenen Rodalies, però els viatgers més vells en diuen simplement la Cova.
Cada dia, milers de persones hi baixen com si entressin en una litúrgia sense pregàries. Allí s’hi obren portes metàl·liques que grinyolen com cofres antics. Hi entra gent de tota mena: estudiants, treballadors, avis cansats i somiadors que encara creuen que el tren arriba puntual. Dins la Cova hi fa olor de ferro, de pressa i de promeses incomplertes.
Conta la llegenda que fa molts anys, un home cridat Ali Babà va descobrir un passadís secret on quaranta lladres amagaven tresors, a la versió catalana de la història però, el passadís no guarda or ni pedres precioses, sinó minuts robats, paciència gastada i vides en espera. Els lladres, diuen, no duen turbant sinó corbata; i el tresor que custodien són pressupostos i excuses invisibles.
Els viatgers murmuren fórmules màgiques: “Obre’t, Sèsam!”, esperant que les portes del tren s’obrin quan toca. Però sovint la Cova respon amb una veu metàl·lica: “Endarreriment indefinit”. Llavors tots sospiren, perquè saben que la màgia, com els horaris, ja no és del poble.
Un jove ferroviari —que alguns anomenen Alí, potser per burla— intenta cada matí reparar les vies. Sap que la Cova té vida pròpia i que cada cargol mal posat és un vers d’un poema antic sobre l’oblit. Ell somnia que un dia la gent torni a cridar “Obre’t, Sèsam!” i les portes s’obrin sense por, perquè la cova haurà deixat de ser presó per convertir-se en camí.
Aquell dia, diuen, el tren arribarà a l’hora. I potser, per fi, la Cova deixarà de riure a l’ombra dels seus lladres.