Lluny són els records del passat,
quan a l’església de Santa Eulàlia,
anava amb la tieta Margalida,
a beneir caramels i barres de regalèssia, ,
en la celebració de la festivitat
d’aquell sant armeni , metge, bisbe i anacoreta.
Quan el rector, m’untava el coll,
fent el senyal de la Creu
amb oli beneït
per quedar protegit de malalties de la gargamella, no puc recordar la oració que recitava.
Lluny els records,
no sé si massa…
L’església plena, i els infants amb cistelletes de vímet o llata, altres
amb panerets petits, plens de diverses llepolies.
A vegades, temps ha
he tingut la gargamella escarranxada
per no poder dir tot el què sentia.
No s’hi valia la protecció de Sant Blai.
No poder fer un bramul contra totes les injustícies que percebia, també,
es troba lluny en el temps.
Vaig ser un dissident radical (radical ve d’arrel)
i just ara, sento
que la veritable revolució
s’ha de fer dintre mi.
Amb setanta un anys,
he perdut les dents pel camí,
perquè no podia rosegar segons quines barroeries ni immundícies.
No vull dir, que no hi hagin situacions que em repoteguen el fetge, les visc d’altra manera.
Aplic a la meva vida el que digué Gandhi: “Canvia en tu, el què vulguis canviar en el món “
Em modifico a mi honestament.
A més tinc la capacitat de la paraula poètica que és transformadora.
Que és un gran elixir per modificar i modelar situacions de vida.