La realitat lingüística de l’Estat espanyol és, en essència, el resultat d’un procés històric llarg on el poder polític ha anat imposant jerarquies culturals. El castellà no esdevé llengua comuna de manera espontània ni només per utilitat pràctica, sinó sobretot a través de mecanismes de poder: administració, exèrcit, escola i, en molts períodes, repressió directa. El “manu militari” no és només una metàfora; té episodis ben documentats, especialment durant el segles XVIII, XIX, XX , i, de manera més contundent, durant el franquisme.
Pel que fa a les altres llengües —català, euskera, gallec—, el seu reconeixement oficial no ha eliminat les desigualtats estructurals. Hi ha una asimetria clara: mentre el castellà és obligatori per a tots els ciutadans, les altres llengües són drets, però no deures. Això crea una jerarquia jurídica que es tradueix en una jerarquia social i simbòlica.
En aquest context, els discursos que el defineixen com a “ESPANYOL” (en majúscules, com a identitat excloent) solen presentar la diversitat lingüística com una amenaça, no com una riquesa.
Quan aquests discursos es vinculen a una idea homogènia de nació i, encara més, a una identitat “CRISTIANO ” entesa de forma excloent, es produeix una simplificació perillosa: es redueix la complexitat històrica i cultural de la península a un únic relat, sovint amb components autoritaris.
El problema no és només lingüístic, sinó profundament polític: qui defineix què és “normal”, què és “comú” i què és “perifèric”? I amb quins instruments ho fa? Quan una llengua esdevé invisible o subordinada en àmbits clau —justícia, grans mitjans, institucions estatals—, no és per casualitat, sinó per decisions estructurals.
La qüestió lingüística a l’Estat espanyol no és només un tema cultural, sinó un camp de tensió entre models de societat: un d’uniformitzador , centralista, antidemocràtic – sovint feixista – , i un altre de plural i realment democràtic.
El conflicte no està tancat, i probablement no ho estarà mentre aquesta asimetria de fons continuï intacta.