EL MURAL DE CARLES AROLA VERA A LA FAÇANA DE LA PLAÇA DELS SEDASSOS. TARRAGONA

L’Assumpta Figueras Viñas, publica una fotografia del  Mural de la façana de la Plaça dels Sedassos a Tarragona.

El pintor i muralista Carles Arola Vera , Barcelona, 1961 ), té diverses obres a Tarragona.

La més popular i fotografiada, convertida ja en una de les imatges més populars de la ciutat vella, és la façana que dóna a la plaça dels Sedassos, del tipus “trompe-l’oeil”.

El mural imita una façana típica del segle XIX, amb personatges tradicionals i balcons oberts, plens de flors.

Va ser pintat l’any 1995.

Assumpta Figueras Viñas

TENIU DADES DE L’AUTOR I/O LA HISTÒRIA DE L’EDIFICI QUE DÓNA AIXOPLUG AL CONSISTORI LOCAL D’ALTAFULLA?. EL TARRAGONÈS.

El Raul Pastó Ceballos retratava en blanc i negre l’edifici que aixopluga el Consistori d’Altafulla, a la comarca del Tarragonès, que atesa la manca de dades hem de suposar que s’aixecava en un termini MOLT breu, i en el màxim secret. Com en els cas dels ‘ponts del diable’, podem suposar-hi la participació del ‘maligne’ , oi?

Llegia a la pàgina ‘oficial ‘; l’actual edifici es va aixecar l’any 1802 a la plaça del Pou, on hi havia hagut la bassa de l’època medieval. Fa de mal llegir , allò de ‘autor desconegut’, oi?.

És un edifici rectangular, porticat amb arcs de mig punt i balcons.

El 1999 va ser restaurat i s’hi va adjuntar l’antiga fàbrica de cintes que es trobava al darrere. Cap dada tampoc – els mals costums s’han de mantenir costi el que costi – de l’autor de la restauració/reforma/ampliació.

En el seu interior s’hi poden veure diverses obres d’art: un capitell trepat del segle IV, la reproducció de l’estàtua d’Antonius i un mosaic; totes tres peces procedents de la Vil·la romana dels Munts. A més, hi ha exposada una bona col·lecció d’obres d’art, pictòriques principalment, una gran peça de ceràmica de Martí Royo i Tàrraga (Hospitalet de Llobregat, 20 de gener de 1949 – Altafulla, 18 de juliol de 1997) o alguns documents curiosos procedents de l’Arxiu Municipal.

La sala de comissions ha estat batejada amb el nom del Pintor, Josep Sala Llorens ( Barcelona 13.11.1928 + Altafulla, 25 de juny de 2010)”. L’espai està presidit per un quadre de grans dimensions de l’artista, que porta per títol “Groc 2002”.

No trobava cap referencia a que l’edifici acollis en algun moment les escoles públiques, en cas afirmatiu sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Malgrat la tristíssima situació que patim a dia d’avui, en tots els àmbits, sanitarieconòmic, jurídic,…, es del TOT RECOMANABLE la visita d’Altafulla , de la comarca del Tarragonès …., de Catalunya, ara que encara és possible. Eviteu coincidir amb els Borbons.

Feu-ho amb totes les mesures de seguretat, mascareta, distància ,… eviteu fer-vos mal, perquè com deien a bombo i plateret – i amb gran alegria – , els presumptes malfactors , Daniel de Alfonso Laso (Madrid, 1964) i Jorge Fernández Díaz (Valladolid, 6 d’abril del 1950) la sanitat catalana està a la U.V.I.

https://www.lavanguardia.com/politica/20160622/402690747904/fernandez-diaz-grabaciones-sistema-sanitario-de-alfonso.html

https://www.youtube.com/watch?v=Fd9tc663vW8

El tema no mereixia en el seu moment l’atenció d’un sistema judicial embrancat en qüestions del tot alienes al dret i la justícia.

Està clar però, que ja per acció, ja per omissió, bona part de les víctimes de Catalunya potser ENCARA VIURIEN, oi?

Sembla que caldrà esperar que sigui la justícia divina la que se’n ocupi, oi?.

Maleits !

l’AQÜEDUCTE ROMA DEL PONT DE LES CAIXES. CONSTANTÍ. EL TARRAGONÈS.

Descobreixen per casualitat un aqüeducte romà sota un pont medieval proper a la vil·la de Centcelles       

El Pont de les Caixes, a Constantí, amagava sota seu un aqüeducte romà que va ser descobert (2008) de manera casual arran de l’enfonsament de part d’aquest pont.

La troballa representa un fet excepcional que donaria més valor a l’estructura. La intenció dels arqueòlegs i del consistori constantinenc és sol·licitar a l’Estat un ajut de l’1% cultural per reordenar l’entorn de la vil·la romana de Centcelles i convertir-la en un parc ecohistòric.

Això es faria juntament amb el nou aqüeducte, que tot sembla indicar estava estretament vinculat amb el subministrament privat a la vil·la i al seu entorn agrícola. La vil·la romana de Centcelles podrà unir al seu conjunt patrimonial, declarat Patrimoni de la Humanitat dins el grup de monuments de Tàrraco, un nou element. La incorporació de l’aqüeducte del Pont de les Caixes dins el conjunt haurà d’esperar a noves investigacions que confirmin aquesta vinculació. Una vinculació que els arqueòlegs no s’atreveixen encara a assegurar tot i tenir evidències gairebé concloents.

L’aqüeducte compta amb una canalització de dos metres d’amplada que subministraria als banys romans de la vil·la a més de tenir un ús més públic en els conreus de l’entorn. Els arqueòlegs es troben aquests dies identificant noves restes de l’estructura per determinar exactament el nexe d’unió amb la vil·la i amb la xarxa d’aigües.

El Pont de les Caixes, on s’han descobert les restes romanes, estava sent estudiat com a pont medieval per la seva funció subministradora d’aigua als molins de la sèquia que hi ha a la zona. El pont devia haver-se construït en època medieval sobre el pont original per poder millorar aquest subministrament als molins, segons ha explicat l’arqueòleg responsable dels treballs, Josep Anton Remolà que, ha explicat també, alguns dels elements de l’aqüeducte s’assemblen a les voltes del circ romà de Tarragona i ha comparat l’aqüeducte de Constantí amb l’aqüeducte de les Ferreres de Tarragona (el Pont del Diable). En aquest sentit ha destacat que el de Tarragona servia com a canonada, amb una amplada d’uns 60 centímetres, mentre que el de Centcelles era un gran canal de dos metres que abastia una gran planúria.

La romanitat de l’aqüeducte és indubtable i amb aquesta dada l’alcalde de Constantí, Cristóbal Ramírez, es veu amb més força per demanar la subvenció de l’1% cultural de l’Estat per a poder millorar l’entorn i els accessos de la vil·la de Centcelles. Així mateix s’haurà de replantejar el traçat del corredor del Mediterrani per la zona, les obres del qual estan aturades a l’espera que es presenti el pla director del conjunt monumental.

El pont, de 60 metres de longitud, es troba ubicat sobre el barranc de la Ferrerota, a uns 600 metres de l’antiga vil·la romana i mausoleu de Centcelles, conjunt que va ser declarat patrimoni mundial per la Unesco l’any 2000.

L’aqüeducte forma part d’una xarxa hídrica molt rica constituïda per una sèquia medieval d’uns tres quilòmetres per regar cultius i alimentar quatre molins datats entre els segles XIV i XVI.

Encara no s’ha fixat cronològicament l’obra romana, encara que tot apunta que portava aigua del riu Francolí a les termes de la vil·la i a més a més irrigava una enorme extensió de terreny que s’estenia fins a l’actual Tarragona, situada a set quilòmetres de distància.

El canal de l’aqüeducte romà era molt gran, d’uns dos metres, molt superior al conegut com a Pont del Diable de Tarragona, que portava aigua per a ús de la població d’aquesta ciutat, i que mesurava 60 centímetres. La diferència es deu al fet que el Pont de les Ferreres o del Diable era una conducció perquè els cabals, a l’arribar a la ciutat, fossin distribuïts, mentre que en el cas de Constantí la funció era sobretot agrícola. Segurament al segle XV el Pont de les Caixes va ser elevat un metre perquè l’aigua adquirís més força i pogués moure les rodes dels molins.

El més probable és que sota un dels seus arcs hi passés una calçada que comunicava Tàrraco, Ilerda (Lleida) i Caesaraugusta (Saragossa), un traçat que després va passar a ser ocupat pel camí de Montblanc, vertader eix vertebrador fins al segle XIX de la mobilitat entre Tarragona i les comarques de l’interior de Catalunya.

El puente, de más de sesenta metros de longitud, sustenta una caja de dos metros de ancho por donde circulaba el agua. La infraestructura presenta tres aperturas, una de meridional, con arco ojival, que permitía el paso de la riera, y dos de septentrionales, con arco de media punta, que permitían el paso por el camino medieval de Montblanc. Actualmente el puente aún muestra las reformas llevadas a cabo en distintos periodos.

            La mitad inferior del puente corresponde al periodo romano, mientras que en la época medieval la infraestructura fue realzada un metro y medio aproximadamente. De esta forma el agua caía con suficiente fuerza para impulsar los molinos que se empezaron a construir, en la misma época, en el entorno de la acequia.

            A finales del periodo medieval se abrieron los dos arcos de media punta del extremo septentrional y se reconstruyó el extremo meridional. El conjunto de las modificaciones terminaron ocultando en su totalidad la obra de los romanos, de forma que hasta ahora han permanecido ocultos los verdaderos orígenes del puente.

            El importante hallazgo arqueológico obligará, de nuevo, a parar las obras del Corredor del Mediterráneo, ya que estaba previsto su paso a escasos metros del Pont de les Caixes. En este tramo está prevista la construcción de un puente que según el proyecto inicial se ha alejado unos metros para evitar posibles daños dada la importancia de la estructura. Ahora, cuando se conoce del origen romano del acueducto, se estudiará alejar de nuevo el trazado de la plataforma del Corredor para evitar cualquier daño.

            Sin embargo, el puente quedará rodeado con las nuevas redes de comunicación que están atravesando el municipio de Constantí. Mientras en la parte derecha se ha marcado el trazado del Corredor, en el otro extremo se está construyendo la futura autovía A-27, que unirá la ciudad de Tarragona con Montblanc.

Enric Sànchez-Cid

EL PATRIMONI VOLGUDAMENT DESCONEGUT DE COMA-RUGA A L’ÈPOCA EN QUE FORMAVA PART DEL TERME DE SANT VICENT DE CALDERS. EL VENDRELL. EL PENEDÈS JUSSÀ.

El Raul Pastó Ceballos atenen molt amablement el prec que fèiem urbi et orbe des del coneixercatalunya; amics lectors/es , aquesta situació de confinament derivada del ESTADO DE SITIO/ALARMA/EXCEPCIÓN , ens està deixant SENSE material. Us demanem que dediqueu una estona a revisar les fotografies familiars, i si en trobeu alguna en la que apareix algun element patrimonial – església, castell, edifici singular, font, arbreda, muntanya, paisatge …, en la feu arribar a l’email castellardiari@gmail.com

Us ho agrairem infinitament nosaltres, i els lectors/es confinats que troben la lectura un moment d’abstracció d’aquesta tràgica situació.

Em feia arribar unes fotografies d’alguns edificis notables del barri de Coma-Ruga que pertany avui al Vendrell , fins a l’any 1946 però, formava part del municipi de Sant Vicent de Calders, que ‘manu militari’ s’integrà a la capital del Penedès jussà.

 

És fàcil pensar que si existeixen dades dels edificis que es van aixecar fins a aquell moment, estaven a l’Arxiu de l’Ajuntament de Sant Vicent de Calders. I fins és possible que llevat de la seva destrucció –intencionada – encara estiguin allà.

Abans de la dictadura franquista es van aixecar edificis notables, Villa Torres, de l’any 1910, Villa Ramona, de 1920, o l’ Villa Buenaventura, de 1933,…., l’Estany de Coma-ruga,..

Està clar que els artífexs d’aquest edificis foren mestres d’obres i/o arquitectes titulats ‘seriosos’ – res a veure amb la morralla que patim avui, oi? – . La pregunta que fem urbi et orbe justament és; algú sap qui van ser ?. Esperem respostes a castellardiari@gmail.com

Només hi ha dades – minses – de :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Vil%C2%B7la_Buenaventura
La casa fou construïda per la família Trillas en la urbanització Bellamar que es va crear la dècada de 1920. Es creu que podia ser obra de l’arquitecte Antoni Puig Gairalt (l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona, 28 d’agost de 1887 o 1888 – Barcelona, 17 d’octubre de 1935) -autor de l’ampliació i reforma de Vil·la Casals de Sant Salvador l’any 1932- . O bé obra de l’arquitecte Joaquim Iglesias de Abadal, que treballà molt per a la família Trillas.

La resta, Villa Torres ;
https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1324&fbclid=IwAR3mMfyioU_XZbvvXfDR0Sg96ENbEW77M7hgRUkxUrzB4_XXB8L9eh-oeOY

Villa Ramona;
https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1321

Cal atribuir-la a “desconegut” que curiosament és l’autor més prolífic de Catalunya.

L’afirmació ‘som una Nació’ està lluny de ser certa. oi?

https://tarragonadigital.com/baix-penedes/zona-aiguamolls-centre-turistic-origens-coma-ruga

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=5477

https://www.elvendrellturistic.com/estany_comaruga.php

https://www.ara.cat/campdetarragona/fundacio-Coma-ruga-connexio-argentina_0_1948605131.html

S’atribueix a l’arquitecte Valentín Meyer Brodsky, l’atoria d’alguna de les cases, i àdhuc el disseny de la trama urbana de Coma-ruga als anys 50.

El tracte que el Vendrell va donar a Pau Casals i Defilló (el Vendrell, el Baix Penedès, 29 de desembre de 1876 – San Juan, Puerto Rico, 22 d’octubre de 1973) i la seva família, no van ser correctes, i aquí ho deixo.

Si sobreviviu a la pandèmia – i a l’estat de terror en que s’ha convertit la seva ‘gestió’ per part de GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA – poseu Coma-ruga, El Vendrell, el Penedès jussà, .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

El dia 30.03.2020 el GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA ampliava el confinament. Al mati del 31.03.2020 es comptaven 7.624 persones que han perdut la vida, i a Itàlia es registraven els primers brots de violència pública.
https://www.abc.es/sociedad/abci-graves-tensiones-italia-primeros-saqueos-supermercados-y-llamadas-rebelion-202003281411_noticia.html

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,…, i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible – , i les amenaces com el coronavirus,…, fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “el demà NO existeix”

Mentre ens sigui possible, amb l’ajuda de tothom, anirem continuant amb les publicacions relatives al Patrimoni històric, artístic, natural,.., de Catalunya, que segons ens manifesten els nostres lectors els fa més suportable la sensació de viure en una gàbia veient com els ocells volen lliurement.

Donec perficiam

IMATGES DEL FONS JOSEP OLIVÉ ESCARRÉ DE FOTOGRAFIA MONUMENTAL DE CATALUNYA.EL CANÓ DE FULLEDA. LES GARRIGUES. LLEIDA

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 ) , lliurava l’ànima al Senyor, el 6.05.2019 a Castellar del Vallès, i les seves despulles rebien sepultura al dia seguent al fossar de Sant Llorenç Savall.

Malgrat la seva absència física, continuarem en els propers dies, setmanes i mesos, penjant fotografies d’aquest Fons que el Josep Olivé Escarré donava a l’Ajuntament de Sant Llorenç Savall.

Retratava al Josep Olivé Escarré, recolzant-se en el canó Falktrk de 4 peces que acompanya a l’escultura d’Agustina Saragossa i Domenèch – de la que no trobava cap dada de l’autor, i sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunhya@gmail.com – llegia que és un original cedit l’any 1987 pel que fou ministre de defensa, el català Narcís Serra i Serra (Barcelona, 30 de maig de 1943), en nom de “las Fuerzas Armadas Españolas” per tal de ser instal•lat en aquest monument dedicat a la memòria d’aquesta heroïna de la Guerra del Francès.

La partida de baptisme de l’ d’Agustina Saragossa i Domenèch , apareix a Santa Maria del Mar a Barcelona i és del 6 de març de 1786. Filla de Francesc Ramon Saragossa i Labastida, obrer, y de Raimunda Domènech i Gasull, ambdós nascuts a Fulleda.

El Joan Serafi Serra Ollé, em feia arribar un email en el que deia ; sobre el “canó de Fuelleda”, que ahir vaig veure tot buscant altres temes per internet, entenc que no sabeu el nom de l’escultor: Es tracta del montblanquí -amic meu- en JOSEP AGUSTI FELIU, que va néixer a Montblanc l’any 1956, però desgràciadament va morir en un accident de cotxe el juny de 1995.

http://www.esculturaurbana.com/paginas/aguj.htm

https://tgnbarridelport.blogspot.com/2015/07/neptu-i-afrodita-historia-dels-gegants.html

http://www.cristodelbuenamor.org/imagen-de-cristo/

Agustina Saragossa es casà el 1802 a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona, als 16 anys, amb Joan Roca Vila-seca, caporal d’artilleria que participà des d’un bon principi en la Guerra del Francès, estigué a la batalla del Bruc i l’esdevenidor de la guerra els dugué, a ell i Agustina, a Saragossa.

Durant el primer setge de Saragossa de la Guerra del Francès, o Guerra de la Independència segons la historiografia espanyola, l’1 de juliol de 1808, mentre Agustina portava vitualles al seu marit, posà un topall a un canó a punt d’ésser detonat però amb l’assistent ferit i amb la metxa encara a la mà. Agafà la metxa i encengué el canó, que apuntava a la porta del Portillo. No se’n sap res de les conseqüències reals d’aquesta acció en la batalla, però el general José Rebolledo de Palafox y Melci, duc de Saragossa (Saragossa, 1776 – Madrid, 15 de febrer de 1847), va descriure la seua acció com èpica, i li va atorgar la distinció de sotstinent i el dret d’ostentar dos escuts amb els lemes: “Defensora de Zaragoza ” i “Recompensa del valor y patriotismo “. No es té constància d’aquest fets, tot i que la història confirma que va ser admesa inicialment com artiller ras i després va obtenir els galons de sergent i sotstinent. Sembla que fou capturada i alliberada en un canvi d’hostatges. Posteriorment als fets de Saragossa va recórrer la península acompanyant als exèrcits espanyols. Finalment va acabar la seva vida a Ceuta, on es va tornar a casar, ara amb Juan Cobo de Belchite y Maspera , amb qui van tenir una filla, Carlota.

Agustina d’Aragó morí a Ceuta, el 29 de maig de 1857, als 71 anys. Fins a 1870 no en foren traslladades les despulles a Saragossa, descansant primer al Pilar i, des del 14 de juny de 1908, a la capella de l’Anunciació de l’Església de Nostra Senyora del Portillo, on són venerats com els d’una gran heroïna que, amb valor i decisió, contribuí a repel•lir les adversitats i vèncer l’enemic. És considerada un dels símbols més representatius de la resistència espanyola contra els invasors napoleònics. Aquesta guerrillera rebé el títol de Defensora de Saragossa i la condecoració de Recompensa al Valor i al Patriotisme, seguint les ordres del general Palafox, i arribà a aconseguir el rang de capità de l’exèrcit.

TENIU DADES DE LA HISTÒRIA DE LA CASA DITA CAL MONJO AL NUCLI CLOS DE SANT PRIVAT D’EN BAS?. LA VALL D’EN BAS. LA GARROTXA. CATALUNYA

Anaven el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’ Antonio Mora Vergés fins a Sant Privat d’en Bas, que compta amb un petit i bellíssim nucli urbà, presidit per una plaça amb forma d’amfiteatre , l’edifici més rellevant a banda de l’església parroquial , és la casa de Cal Monjo, on van trobar aixopluc els monjos del priorat de Sant Corneli i Santa Magdalena del Mont, quan a partir de mitjan segle XVI el priorat de Santa Magdalena anà perdent importància, fins que l’estat de pobresa obligà els monjos a l’abandó del santuari a la darreria de la mateixa centúria.

No trobava cap informació d’aquest edifici magnífic a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_la_Vall_d%27en_Bas

La casa va tenir com a últim inquilí i propietari a l’ Antoni Maria Badia i Margarit (Barcelona, 30 de maig de 1920[1] – 16 de novembre de 2014)[ eminent filòleg i lingüista català, que va deixar la casa en testament a l’Ajuntament de la Vall d’en Bas.
https://www.youtube.com/watch?v=97Ys5wJbcyU

Si teniu més dades, sou pregats de fer-nos-les saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El rellotge de sol de la façana, només compta hores serenes

Poseu Sant Privat d’en Bas, la Vall d’en Bas, la Garrotxa, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020

No ho posposeu, teniu sempre present que el món depen de persones que en bona part son estultes i/o corruptes –o ambdós coses-, i que fer plans a mig o llarg termini, llevat de canvis radicals en les societats consumistes és un despropòsit

MONUMENT A LA DONA MARINERA. LLORET DE MAR. LA SELVA. GIRONA

Llegia que l’estàtua és o volia ser un homenatge a la dona lloretenca d’una època  en la que sovint foren les dones  les que  tenien cura de la llar i la família,  mentre l’home era a cercar fortuna a l’altra banda de l’Atlàntic.

L’escultura és obra de l’artista Ernest Maragall Noble,  i fou projectada el 1966.

L’Esteve Fàbregas i Barri (Lloret de Mar, La Selva, 1910 — Lloret de Mar, La Selva, 16 d’agost de 1999) fou “l’inspirador”  amb l’ànim de deixat testimoni

Malgrat això, fou inspirada per l’erudit lloretenc Esteva Fàbregas i Barri per tal de recordar el sacrifici i l’esforç de la vida de les famílies  marineres en èpoques passades.

En un indret de sol i alcohol ,  la dona marinera, ha passat a ser coneguda com “ la Venus de Lloret”

Ernest Maragall i Noble (1903-1991) fou un escultor deixeble de Pau Gargallo Catalán[ Maella, el Matarranya, 5 de gener de 1881-Reus, Baix Camp, 28 de desembre de 1934) .

Viatjà per Itàlia i el 1937 s’establí a Veneçuela, on participà de grans monuments nacionals d’encàrrec oficial.

Fou professor de modelatge per l’Escola de Belles Arts de Caracas.

La seva obra es caracteritza per un monumentalisme robust i estàtic.

El 1962 va fer un monument de marbre de Carrara al seu pare, el poeta Joan Maragall Gorina (Barcelona, 1860-1911)..

CAPELLA DE SANTA ANNA. GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL

Visitàvem Granollers, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, refèiem una part del recorregut que anys enrere m’havia ensenyat la Rosa Ventura Cutrina, sherpa emèrita de la capital del Vallès Oriental.

Retratava la Capella de Santa Anna, construïda l’any 1563, i enderrocada l’any 1862, en destruir-se la caserna.

Es refeu l’any 1864, al costat de la primitiva.

La capella situada a la segona planta ha estat restaurada, la planta baixa i la primera es fan servir de llibreria.

La restauració de la capella es va dur a terme en la dècada del 1970.
El projecte és dels arquitectes Bosch-Botey-Cuspinera. Andreu Bosch Planas ( 1943), Josep Maria Botey Goméz ( 1943) i Lluis Cuspinera Font ( 1942)
https://studylib.es/doc/6816246/bosch-i-botey-i-cuspinera

Patrimoni Gencat ens explica que la capella de Santa Anna es troba al costa del portal de Caldes de la muralla del segle XVI, face, to face de l’antiga caserna/camp de concentració de Granollers, en els dies foscos que seguien a la victòria dels sediciosos feixistes.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/01/in-memoriam-al-centre-de-granollers.html

http://www.granollers.cat/sites/default/files/usuaris/u125/els_camps_de_concentracio.pdf

https://www.naciodigital.cat/noticia/132669/granollers/tenia/camp/concentracio/franquista/ubicat/antiga/caserna/ciutat

Consta de planta baixa i pis amb tres façanes i coberta de teula àrab a dues vessants desiguals, acabada amb un ràfec. Sobre el carener s’aixeca un senzill campanar d’espadanya. La capella està a la planta pis en un reduït espai de planta rectangular.

L’arc de mig punt que dóna a la plaça permet seguir les cerimònies des del carrer.

La planta baixa s’ha reutilitzat com a llibreria. A la façana que dóna al corredor hi ha restes de la muralla medieval.

Falten mans – en el sentit literal – per treure a la llum els terribles excessos que es van dur a terme per part de la dictadura franquista a Catalunya.

El silenci, SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, esdevé complicitat amb els malfactors.

AL CEMENTIRI DE GRANOLLERS. DESCANSA LA ‘VICTÒRIA’

A la dèria de conèixer Catalunya, s’hi afegien el Pere Albert Carreño, i el Juan Navazo Montero,  això els portaria a veure, esglésies, castells, edificis notables,  ponts, arbres i arbredes,…, i  com és lògic fossars,  havíem començat pel de Synera, continuàvem amb el de Cardedeu, i visitàvem en aquesta ocasió el de Granollers, on constatava que la pol·lució i la crisis climàtica, afecten també a les escultures situades damunt les tombes d’aquells que en vida gaudien d’un bona posició social i/o econòmica.

Retratava la malmesa figura de la Victoria [Níkē, Divinitat grega, representació de la Victòria, considerada com a filla de Zeus i associada al culte d’Atena (Atena-Níkē)], obra de l’escultor Vicenç Navarro Romero (València, 1888 – Barcelona, 1979), que es trobà avui prop de l’entrada del Cementiri Municipal de Granollers.

Originàriament estava situada al centre de l’antiga plaça d’Àngel Guimerà (actual plaça de la Corona). Actualment els fragments de la Victòria alada estan remuntats a la banda dreta de la paret interior de l’entrada del Cementiri municipal. La resta dels fragments dels grups escultòrics en magatzems municipals.

Al programa de Festa Major del 1929 es va publicar la maqueta del monument als soldats morts a l’Àfrica. Aquest monument va ser erigit en commemoració dels soldats que van caure a la guerra d’Àfrica. Es va col·locar originàriament a la plaça de la Corona, remodelada per l‘arquitecte municipal Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 – la Garriga, 15 de setembre de 1937) i al moment de la seva inauguració diu la veu popular que el bisbe de Barcelona Josep Miralles i Sbert (Palma, 14 de setembre de 1860 – 22 de desembre de 1947) es va negar a beneir-lo, doncs la Victòria alada que es el centre del grup escultòric era una dona nua.

Aquest monument, aixecat essent alcalde de Granollers , Paulí Torras Villà (Granollers, c. 1885 – ?) va ser inaugurat el 5 d’octubre de 1929 pel Rei Alfons XIII i les infantes, i es va fer festa grossa a Granollers. Van dinar a la fonda Europa, on van ser servits amb vaixella de Llemotges, cobert d’or i copes de cristall de Baccarat, amb l’escut reial gravat.

Originàriament es tractava d’un grup escultòric que es desenvolupava en tres alçades sobre pòdium de dos graons. El cos de la base, un paral·lelepípede de pedra, presentava el text al·lusiu al fet històric que commemorava. A sobre d’aquest, un segon cos, amb baixrelleus al·legòrics als caiguts (actualment desaparegut), estava flanquejat per dues figures femenines d’estil clàssic, i, finalment, el tercer i últim cos, presentava una niké que semblava plorar la desgràcia dels morts, amb els braços en alt. Tenia, per tant, forma de piràmide esglaonada de 7 metres d’alçada, estava coronat per un grup escultòric amb una Victòria alada de marbre acompanyada de la Immortalitat i la Pàtria en pedra calcària de Montjuïc.

Avui es conserva bona part de la Victòria alada a l’interior de l’entrada del Cementiri Municipal.

Es conserven, també fragmentats, en uns magatzems municipals, en una de les naus de la fàbrica Roca Umbert, els altres grups escultòrics.

Ens els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, aquest monument va ser destruït.

L’escultura va passar a la casa Molina (seu del Museu) i quan aquesta es va enderrocar es va portar a la sala Tarafa.

L’any 1943 es fa un nou disseny de remodelació de la plaça, amb una gran plataforma d’escalinata i una creu gegantina, que es dedica a “los Caídos por Dios y por España”. Després de la mort de Franco la plaça torna a ser travessada pel carrer, a fi de donar més agilitat als cotxes, més nombrosos cada dia, i la creu queda instal·lada al tros de plaça enfront del quiosc.

Uns anys més tard l’alcalde Rafael Ballús Molina ( Granollers, 1950) la va fer treure, doncs segons ell: “les creus al cementiri”.
https://monuments.iec.cat/fitxa.asp?id=167

Al Cementiri de Granollers coincideixen – com en tots els fossars – víctimes i botxins.

IN MEMORIAM DE LA GÀBIA DE LES CAMPANES DE L’ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ. LLICÀ D’AMUNT. EL VALLÈS ORIENTAL.

Recentment havia publicat una breu crònica en la que afegia una fotografia de l’església parroquial de Lliça d’Amunt, advocada a Sant Julià, datada als anys 50 del segle XX, durant la dictadura franquista, publicada a la pàgina Fotos antigues Del Vallés Oriental pel Crisant Palau.
https://www.facebook.com/groups/440601262951664/

Ens explicava el Juan Navazo Montero, al Pere Albert Carreño i a l’Antonio Mora Vergés, davant l’església parroquial de Lliçà d’Amunt , advocada a Sant Julià , que la gàbia que adornava el campanar de Sant Julià, està situada actualment a l’espai que possiblement acollia el fossar parroquial.

Com us podeu imaginar, aprofitàvem una sortida pel Vallès Oriental, per a recollir-ne imatges.

Encara que es deixava retratar dins de la gàbia, el Juan Navazo Montero és un d’aquells esperits que necessiten la llibertat, l’aire i la llum per a viure.