Els texts que expliquen la història del Paradís Terrenal, ens fan pensar en un jove emprenedor de l’immobiliari celestial, que per raons inexplicades – que hi guanyava ell ? – va decidir desnonar Adam i Eva del seu hortet tancat amb muralles de llorer, no sabia que inaugurava una tradició que esdevindria el motor invisible de la història: l’art de fer fora algú d’on era feliç.
El jove emprenedor de l’immobiliari celestial, i no pas Adam— va crear el primer contracte de lloguer vitalici amb clàusules invisibles: “No menjar el fruit prohibit, mantenir el jardí net i ser agraïts”. Naturalment, els humans no havien llegit la lletra petita (ni sabien llegir, de fet) i, com passa sovint, un mos de coneixement els va costar la casa.
L’ emprenedor de l’immobiliari, que encara no coneixia la figura del mediador ni el dret a la defensa, va fer-los fora amb una ordre de desnonament exprés.
Des de llavors, el món ha anat d’expulsió en expulsió.
Els descendents d’Adam van desnonar els nòmades per fundar ciutats; els reis van desnonar camperols per aixecar castells; les esglésies van desnonar heretges per purificar l’ànima col·lectiva; i els bancs, que són molt més disciplinats que Déu, van perfeccionar el procediment amb signatura electrònica i corretja hipotecària.
Quan l’home va arribar a Amèrica, ja era un especialista. Allà va desnonar pobles sencers en nom de la civilització i de la canya de sucre. A la Revolució Industrial, els desnonaments van agafar fum i so de sirena: fora de la terra, benvinguts al taller! El segle XX, amb la seva devoció pel progrés i la seva passió pels exilis, va elevar el desnonament a categoria filosòfica: no només de casa, sinó també d’idees, de llengua, de memòria.
Ara, al segle XXI —que segons els optimistes havia de ser el de la consciència global— desnonem vides senceres amb un clic. De l’habitatge físic hem passat al digital: si et cancel·len el compte, perds la identitat. Els “Adam i Eva” d’avui són famílies amb hipoteques eternes, autònoms expulsats de la seguretat social per “errors administratius” i joves que paguen quatre-cents euros per un llit amb finestra a la rentadora del pis.
El jove emprenedor de l’immobiliari celestial diuen que viu en un paradís fiscal , i per descomptat, ni rastre de la serp, que ara treballa en màrqueting per a una empresa de criptomonedes.
Encara però, ens queda una ironia: cada generació, quan és desnonada del seu paradís particular, pensa que ara sí, que reconstruirà un món millor, …, fins que oblida llegir la lletra petita.