L’Evangeli d’avui ens posa davant dels ulls un miracle de solidaritat: cinc pans i dos peixos, compartits, donen vida a milers. La realitat, però, ens escup una altra litúrgia: la de les bombes, els desnonaments, els genocidis, les fams provocades, els incendis ,.., i els negocis criminals que prosperen mentre els cossos s’apilen a Gaza, Palestina, Ucraïna, Sudan, Líban, Veneçuela i tants altres llocs. Sembla, efectivament, que els seguidors del Leviatan —el poder que devora, l’Estat-monstre, el capital sense rostre— guanyen més partides que els seguidors de Jesús.
La multiplicació dels pans no és màgia: és un gest radical de redistribució. Jesús no treu menjar del no-res; agafa el que hi ha, ho beneeix, ho parteix i ho reparteix fins que tothom en tingui prou. El miracle no està en la quantitat, sinó en la lògica: allò que sembla insuficient, compartit, esdevé abundant.
En canvi, la lògica del Leviatan és la inversa: concentrar, blindar, especular, bombardejar, desplaçar, empobrir. El resultat no és que tothom en tingui prou, sinó que uns quants en tinguin massa i massa poder, mentre la majoria s’ofega en la manca.
Els pans d’avui no són només cereals: són terres confiscades, aigües bloquejades, ajudes humanitàries retingudes, infraestructures destruïdes, poblacions sotmeses a setge. A Gaza i Palestina, el “miracle” que es repeteix no és el de Jesús, sinó el de la despossessió sistemàtica: més assentaments, més murs, més bombardejos, més fam imposada. Al Líban, al Sudan, a Ucraïna, la mateixa dinàmica: la guerra com a mecanisme de reordenament territorial i econòmic, amb civilitzacions senceres convertides en carn de canó.
I a Veneçuela, Cuba , i en tantes perifèries del món, la fam no és un accident: és un efecte col·lateral calculat de polítiques, sancions, bloquejos i saquejos. Els pans, avui, es multipliquen només per als que tenen accés als magatzems, als ports, als mercats negres, als contractes d’armes.
El Leviatan bíblic és la bestia del caos, del poder desmesurat, de l’Estat que esdevé ídol. Hobbes el va fer servir per pensar l’ordre, però la tradició jueva i cristiana el veu com allò que Déu ha de dominar: el poder que es creu déu. Avui, els seus seguidors no necessiten creure en res: només en l’eficàcia de la força, la impunitat, la narrativa que converteix víctimes en amenaces i botxins en salvadors.
Mentre Jesús diu “doneu-los vosaltres de menjar”, el Leviatan diu “que es busquin la vida, o que es morin”. I sembla que, estructuralment, el segon té més recorregut: exèrcits, mitjans, think tanks, fons d’inversió, governs sencers treballen perquè aquesta lògica es mantingui.
Jesús no és a les sales on es reparteixen els contractes d’armes, ni a les taules on es decideixen els bloquejos. És a les cues per pa, a les trinxeres, a les cases bombardejades, a les pasteres que s’enfonsen, a les presons plenes de cossos oblidats. I, sobretot, és en la pregunta que ens hauria de cremar: si hi ha prou per a tothom, per què hi ha tanta gent passant gana?
La resposta crua és que el sistema no falla: funciona exactament com ha de funcionar. La fam, la guerra, la despossessió no són errors: són mecanismes de govern. I mentre això sigui així, els seguidors del Leviatan guanyaran més partides.
No hi ha consol fàcil. La fe que no es pregunta per què hi ha tanta fam en un món que produeix en excés és una fe còmplice. I la política que no es fa càrrec d’aquesta pregunta és una política de botxins.
L’Evangeli no ens demana que siguem ingenus: ens demana que siguem lúcids. Que veiem el miracle possible —la redistribució, la comunió, la resistència compartida— i que, alhora, reconeguem la força del monstre. I que, malgrat tot, seguim partint pans on calgui, encara que sembli poc, encara que el Leviatan sembli invencible.
Perquè al final, la pregunta no és qui guanya més partides avui, sinó quin món volem deixar demà. I en això, els seguidors de Jesús tenen una única avantatge: saben que el futur no es decideix només amb forces visibles, sinó també amb gestos petits, compartits, obstinats.