Sorprèn la malaltissa obsessió que mostren els poder públics a l’hora de remenar, trinxar i trossejar el territori. Parapetats darrere els seus despatxos oficials, els nostres governants addueixen l’interès general com a argument que justifica totes les agressions, totes les modificacions irreversibles, totes les ferides incicatritzables que es perpetren contra el paisatge. Siguin del color polític que siguin,els pares de la pàtria defensen aquestes desgavells en nom del progrés i de la modernitat.
Després d’haver assolat les terres de Tarragona, ara toca el torn a les de Girona. Un territori que tothom aprecia pel seu extraordinari paisatge i la seva absoluta tranquil•litat està amenaçat per la triple espasa de Damocles del T.A.V, la M.A.T. I els parc eòlics. A l’escletxa definitiva, sagnant que ha obert el tren d’alta velocitat a l’Alt Empordà s’hi afegiran ara els parcs eòlics projectats. La Generalitat va de pressa. Ha declarat d’interès general el Tramuntana (no el bar de Ventdelpla) de Portbou i Colera. Hi ha un particular interès en col.locar els disset molins gegantins que canviaran per sempre l’aspecte de l’Albera, aspirant a ésser declarada patrimoni de la humanitat per la U.N.E.S.C.O. Tot i l’oposició ferma i decidida dels dos ajuntaments, que varen canviar de mans després de les eleccions degut a aquest tema, el nostre govern tira pel dret i passarà per sobre de tot amb tal de poder plantar aquests ginys gegantins en ple cor del palau del vent.
Per escometre aquest atemptat paisatgístic, els nostres polítics apel•len a l’argument irrefutable de l’energia neta i renovable, raó de pes i de difícil oposició. Però si pensem una mica podem desmuntar aquesta tesi fàcilment. Les plaques solars són molt més petites i es poden instal•lar en espais no naturals. Els edificis nous de Barcelona ja han d’incorporar per llei aquests elements en els terrats. També es poden situar en zones degradades, com abocadors de residus o polígons industrials. La mateixa Generalitat ofereix ajudes econòmiques per a particulars i empreses i els bancs, crèdits que possibiliten amortitzar la despesa inicial en uns deu anys i després començar a vendre l’electricitat sobrant. En temps de crisi, curiosament, no hi ha cap polític que parli d’estalvi energètic, només d’infraestructures per assegurar el consum. No hem de caure en el parany de l’argument de les energies renovables quan la contrapartida és l’alteració del territori i del patrimoni natural del nostre país.
Enric Roca Perich