Ahir per la tarda vaig fer el que una persona propera a mi en diu escapar-se. Això vol dir marxar amb el cotxe a comprar a un gran supermercat, on en poso molt nerviosa, doncs els diners i la paciència meva se solen acabar a mig comprar, a mitja llista de la que porto anotat més o menys tot el que s ‘ha exhaurit a casa meva.
Desprès com a cosa que crec em mereixo, i em dono cop a regal de tant en tant, em vaig acostar a una perruqueria, en la que la noia que sol atendrem es familiar meu llunya i a la que tinc un estimació especial. Sols tinc el disgust de no haver-la conegut anys abans. La família del meu pare era prou extensa i si bé coneixia a la seva avia, una persona meravellosa, a ella no la havia tractat fins fa poc. He de dir que em mima i es la millor perruquera del mon mundial.
Per acabar be al dia vaig apropar-me a una llibreria de vell. Allà i trobo verdaderes meravelles i el llibreter es bon amic coneixedor de la literatura , amant de les arts i de la musica. Allà sempre hi escolto musica clàssica de la que a mi em plau, un plaer en tots sentits. Vaig carregar de llibres i la conversa ens va portar a Olga Xirinacs Díaz ( Tarragona, 11 de maig de 1936 ) , ell em va comentar que no venia llibres seus. Jo en soc una gran i vaig constatar que quasi els havia llegit tots, passat un que molt amablement em va regalar.
Ara crec que també l’he llegit, es igual ho tornaré a fer, l’Olga Xirinacs es per mi una mestre al seu estil. Un cop llegit el regalaré a la meva filla, ja va essent hora que llegeixi bona literatura i no coses com “ Els jocs de la fam”, que vaig veure llegia amb horror. Si va ser una tarda estupenda amb bona companyia.
Al arribar a casa se’m comunica alguns desgavells que jo intuïa pel camí quan anava conduint. La guineu se li devia avançar el rellotge, no es normal que a dos quarts de set de la tarda vingui a buscar el sopar. En fi vaig dir, que s’esperi, encara no li he preparat res. I sinó que mengi el que ahir no va voler, arròs amb bacallà, clar que bacallà potser no en havia menjat a la seva vida. Segur que ella te raó….
El Gat Trompeta havia caigut daltabaix del terrat. L’anomeno així a un pobre mixet , perquè així que veu fas el gest d’agafar-lo fa uns miols com una trompeta esquerdada. No cal dir que es molt més exagerat si li passes la ma pel llom, llavors no us explico , i el pobre gatet sols te un mes, no se que farà quan sigui gran, inclús la seva mare, una gateta molt assenyada se’l mira amb cara de preocupació. En fi com que tenen set vides, el gatet tot enter, desprès de miolar com una trompeta el vaig donar a la seva mare perquè l’alletes.
Solucionat tot això vaig descarregar el cotxe. Un cop tot endreçat i quan volia tancar la porta del garatge. Al tancar vaig veure que al terra i havia un gripau, si el gripau gros i ufanós que sol viure amb les meves flors, no se per quins sets ous havia entrat a dins. Temen els gats salvatges que tinc vaig pensar que l’havia de portar al seu domicili habitual. Com que em feia una mica d’angunia agafar-lo amb les mans. Vaig fer servir una bossa del súper per collir-lo del terra, allà no hi tenia guants. Així que el vaig tenir ben agafat el vaig mirar i vaig pensar que potser era un príncep encantat, com en els contes. El vaig mirar bé i em vaig dir que era incapaç de fer-li un petó. Al mateix temps em vaig dir que amb la classe de prínceps regnants que avui en dia es veuen pel mon, millor que es quedes con a galàpet, ja en tenim prou d’orelluts i de “ preparaos” pel mon, i jo em vaig dir que no sabria pas que fer amb un personatge de sang blava, no per Déu, noooo!!!.
Vaig tancar la porta i quasi contenta vaig pujar les escales quan vaig sentir a dir: Noia tindries de portar els gossos a fer el pipi , jo no he tingut temps, com tampoc he tingut temps de preparar res per sopar, he suposat que ja ho faries tu.
Al vespre desprès de sopar , quan posava els plats al renta vaixelles em vaig donar compte que no m’havia avorrit gens.