Havia vingut per sorpresa, sense previ avís, i ho havia fet per a quedar-se. Una visita inesperada, i que no m’agradava en absolut.
Al llarg dels quatre dies i tres nits que va estar en casa, vaig tractar per tots els mitjans de fer-li la vida impossible, però sempre escapava a les meues indirectes que, per altra part, més directes no podien ser. No vaig tenir més remei que, en certa manera, adaptar-me a la seua companyia, encara que jo continuava insistint en la meua tenacitat.
Assolia traure’m de polleguera, i ho feia ben prompte, de bon matí, en el meravellós instant del cafè… una bona tassa de cafè ben calent, quasi bullint, és com a mi m’agrada. Bufar abans de fer el glop, i notar com baixa fins a l’estómac.
Per a mi representa aquesta sensació del dia, amb sensatesa, que t’invita a afrontar amb sensatesa i harmonia totes les situacions adverses que el nou dia puga aventurar-te. Des d’aquest instant, quan a penes en el rellotge marca les vuit del matí, ja venia airosa a molestar-me. Era la seua forma de ser que tenen totes, sense excepció.
Sempre va aconseguir el seu propòsit. Obstaculitzar el meu pensament, fins a la meua inspiració. Feia que no obtinguera concentrar-me en allò que fera. Tota la meua atenció era captada per ella, fins i tot, quan la seua presència s’escapava de la meua ment, ella, venia a recordar-me’l. Em seguia allà on fora i no hi havia forma de fer-la desistir.
Sé, positivament, que hi ha una manera radical i fulminant de desfer-se de la seua presència, però no podia fer ús d’ella, perquè la seua reacció em perjudicava a mi també. Soc al·lèrgic a aquest tipus de solucions, i no em proven. En innumerables ocasions li vaig obrir la porta per a invitar-la a marxar, però era inútil, ella sempre s’allunyava d’aquesta i desapareixia per uns instants, fent-me creure que hi havia marxat sense haver-la vist. Altres vegades, fugia veloçment a les meues escomeses que cada vegada eren més enèrgiques…
Fins que un dia, el quart concretament, molt de matí, en seure’m en la poltrona per a assaborir aquella tassa de cafè, la vaig veure enfront de mi, boca per amunt, immòbil… ja no es movia al meu voltant. Aquella maleïda visita havia arribat a la fi de la seua existència.
Aqueixa és la vida de les mosques, de tres a quatre dies, no solen viure més, però mentre ho fan… , no ens donen treva.