Fa molts anys a les places plenes de paraigües i d’esperança, les veus s’enfilaven com pregàries: “Volem bisbes catalans!”. Era una altra època —de sotanes i silencis imposats—, en què la llengua i la fe caminaven juntes, perseguides però vives. Els avis ho explicaven amb una lluïssor d’indignació als ulls, convençuts que el país començava per la dignitat de la paraula i de l’altar.
Ara, a les mateixes places, ja no hi ressonen càntics ni campanes; hi ressonen anuncis de feina i pancartes que demanen maquinistes, metges, infermeres. mestres, , “Volem mans, cervells i cors que vulguin viure aquí, compartir la llengua, cuidar aquesta terra”. Els temps han canviat: ja no ens falta només representació a l’Església o a la política, ens falta gent. Gent arrelada, present, compromesa amb el demà.
Potser en el fons el clam és el mateix: estimar el lloc on som i voler-lo ple de vida. Abans ho demanàvem als bisbes, esperant que guiessin el poble; ara ho demanem a veïns, companys i ciutadans, esperant que tots plegats el fem avançar. El desig és idèntic, només ha canviat l’altar on el confessem —de la catedral a l’estació, del púlpit al quiròfan, del sermó al silenci humà del servei compartit.
I potser encara algun dia tornarem a cridar, no per reclamar títols ni oficis, sinó per celebrar que el país s’omple, finalment, de persones que no només hi són, sinó que hi volen ser.