Una joveneta va obrir l’armari per escollir un vestit. N’hi havia tants que no es decidia. Els vestits van començar a oferir-se. Un vestit florejat va cridar – amb mi semblaràs la primavera i aixecaràs passions -. Un altre vestit a ratlles verticals va dir – amb les meves ratlles semblaràs més alta, esvelta i tothom t’admirarà -. Un vestit que alternava formes arrodonides i rectilínies es va oferir – amb el meu eclecticisme tothom creurà que ets intel•ligent -. De sobte tots els vestits van començar una forta discussió mentre es pessigaven, arrugaven i intentaven trencar-se els uns als altres. Es va fer un gran xivarri a l’armari. La ment de la noia va començar a donar voltes, es preguntava que vull semblar passional, bella o intel•ligent? i es va sentir dins d’una presó. Va observar que en un racó de l’armari vivia feliç un vestit vell que no s’oferia, no semblava res. La noia va preguntar-li – i tu que m’ofereixes? – El vestit vell va dir – jo sóc el vestit del teu comportament. Amb mi semblaràs allò que ets -. Aquell dia la noia va sortir de casa presumint d’un vestit vell.
Cita de Svileta de Tessàlia: seràs lliure quan no tinguis la necessitat de demostrar res als altres.