Una amiga meva de Barcelona, amb qui comparteix moltes idees i sentiments , tant a través del facebook i com amb els articles setmanals que li envio ; em va enviar una d’aquestes presentacions o power points i quan l’he oberta m’ha donat la clau per iniciar l’article. Malgrat no sigui la primera vegada que tract aquest tema , amb la presentació he tingut una nova perspectiva per a desenvolupar-lo.
El menyspreu que s’ha tingut cap a la dona dins una gran part de la història de la humanitat es veu reflectit en cada un dels texts que amb el nom “escrits centenaris”, traduïts a continuació, exposaré. Per més senzilla la lectura, els texts traduïts aniran en cursiva.
El primer és de Zaratustra, un filòsof persa que visqué durant el segle VII a d. C Diu: “La dona deu adorar a l’home com a un déu. Cada matí s’ha d’agenollar nou vegades consecutives als peus del seu marit i amb els braços creuats demanar-li: Què desitgeu que faci?. Com podeu veure la humiliació ve de temps enrere. I inclusiu es trobava dins molts diferents legislacions com fou en un dels articles de la Constitució nacional anglesa del segle XVI: “Totes les dones que sedueixin i portassin al matrimoni als súbdits de sa majestat mitjançant la utilització de perfums, pintures, dents postisses, perruques, farcits dels malucs i pits, incorrerien en delicte de bruixeria i el casament quedarà anul·lat automàticament”. La bruixeria moltes vegades, per no dir totes, es pagava amb la pena de mort, recordau el cèlebre judici de “Les bruixes de Salem” i els distints autos fe celebrats contra les “bruixes” , moltes d’elles simplement eren coneixedores que empraven plantes medicinals, pel Tribunal de la Inquisició?.
La religió o els llibres sagrats també tenien delicte, com son les Lleis de Mon d’un llibre sagrat de l’Índia, que a mes d’esser irreverent el que diu, fa parts i quarts: “Malgrat la conducta del marit sigui censurable, encara que es doni a altres amors (o sigui que posi unes banyes de cérvol a la dona), la dona virtuosa ha de reverenciar-lo com a un Déu. (la figura masculina del Déu masclista també ve d’enfora) Durant la infància la dona aprendrà del seu pare, al casar-se del seu marit; si aquest es mor, dels seus fills ( encara que no ho exposi queda ben clar que dels fills mascles) i sinó els tingués, del seu sobirà. Acabava amb una frase prou contundent: Una dona mai ha de governar-se a si mateixa. O sigui dependència absoluta cap al mascle en qualsevol instància de la seva vida. I això no és tan sols que hagi durat fins ara, sinó que ha propiciat la violència masclista sobre la dona que es pateix avui en dia.
Atès que també hi havia llibres de bona conducta, del que n’he trobat alguns que no tenen tara, respecte a la manera de comportar-se socialment la dona, al tractat de conducta moral i costums de França, del segle XIV, “le Ménagier de París” , l’atac cap a la dona encara és més violent, inclusiu en fa una apologia a la violència contra la dona que és de vergonya. Diu: “Quan un home fora reprès en públic per una dona ( no especifica si amb raó o sense ella), tindrà dret a copejar-la amb el puny o el peu i a rompre-li el nas, per a què així desfigurada, no es deixi veure, empegueïda de la seva fesomia. I remata el text: “I li estarà ben merescut per dirigir-se a l’home amb maldat i un llenguatge agosarat”.
Tant el codi de Hamurabi, o sigui la Constitució de Babilònia del segle XVII a d. C, tracta a la dona com un simple objecte sense cap tipus de dignitat, de la qual l’home pot fer el que li vingui en gana. A l’Alcorà, també deixen a la dona poc més o menys com un drap brut.
A continuació venen les frases, dels “llumeneres” dels distints personatges històrics que, no tan sols les amollaren, sinó que les escriviren.
Començ pel conegut Enric VII, rei d’Anglaterra, i cap de l’església anglicana, en el segle XVI; la qual em recorda un article de la llei d’enjudiciament civil durant la dictadura franquista, on es comparava en drets excloents , a la dona i als subnormals. Podria esser que Franco s’inspirés en aquest edicte. Diu el mateix: “Els nins, els idiotes, els llunàtics i les dones no poden ni tenen capacitat per efectuar negocis”. A la llei franquista, si els podien fer les dones, però amb consentiment del marit”
La història de la humanitat quasi sempre s’ha cementat sobre l’abús als més dèbils i fràgils. Excepte els pobles més evolucionats, més en contacte amb la terra i al respecte a tot el que els permetia la vida, als que en més d’una ocasió se’ls ha anomenat de salvatges, han tingut cura de les dones, els nins i els vells.
Una societat capaç d’emprar en gran mesura la violència per resoldre els seus conflictes i no em refereix tan sols a la violència física, n’existeixen moltes altres (mental i emocional) em sembla que no està assumint el grau d’evolució que li pertocaria, malgrat tots els seus avenços en altres nivells: científics, tecnològics, etc. De sempre m’ha semblat un absurd, anar a cercar na Maria per sa cuina, pul·lulant per altres planetes, galàxies, amb uns projectes que valen milions de dòlars, quan encara no s’ha estat capaç d’arreglar la pobresa en el nostre planeta, quan tres quartes parts de la nostra humanitat passa fam i estan mancats del més mínim per viure amb dignitat.
La preparació de les noves generacions a través de l’educació a tos els àmbits, des de la guarderia, fins a la universitat, hauria d’esser l’eix fonamental perquè elles tinguin la consciència necessària perquè lacres com la que he escrit de la manca de respecte i no tan sols a la dona, sinó a qualsevol ésser humà s’acabi d’una vegada per totes.
(c) Josep Bonnín