Mes: agost de 2007

El sol lluïa amb tota la seva força, el cel era clar i net, únicament algun núvol lleuger trencava la blavor immaculada; des de la seva finestra l’Octavi veia els arbres quiets, amb les seves flors que cridaven a qui volia sentir-ho que l’hivern s’havia acabat.

Ell també volia sortir del seu particular hivern, d’un període en que la salut, ara per una cosa, ara per un altra, li havia recordat amb insistència la seva naturalesa feble.

L’Octavi pensava que aquell període tenia un sentit, que de ben segur li calia reflexionar sobre alguns temes de la seva existència, que potser – contra el mal anomenat sentit comú – tot era qüestionable, i que en cap edat ho tenim tot fet o tot decidit.

Ara amb la mirada perduda finestra enllà, demanava una vegada més, poder entendre aquest sentit ocult i posar mans a l’obra de transformar el que fos necessari en la seva vida diària.

S’havia sentit el centre del món , algun moment en el passat, i recordava haver patit força , quan aquella situació – com tot en aquesta vida – va arribar a la seva fi.

Van ser anys difícils; haver d’acceptar, no que ja no tenia cap poder de decisió, sinó clarament que qualsevol aportació, pel fet de ser seva, s’analitzaria d’una forma més critica, i fins i tot es bandejaria sense cap explicació.

Li va costar acceptar que el món no s’acabava en la feina, que fins i tot – en un sentit estricte- a la feina era a l’únic lloc on no es podia trobar el món.

Va entendre que la mansuetud era la conducta més adequada; no es tractava de donar ni treure la raó a ningú, sinó d’entendre que en el seu cas, només havia de contestar quan li fessin una pregunta, i que tampoc tenia cap especial obligació de tenir totes les respostes, l’acceptació intima d’aquesta percepció, i la seva posada en pràctica, haurien de ser per a ell, una font constant de serenitat.

Existien molt llocs en els que podria esplaiar les seves ànsies de recerca, el seu desig d’aportar alguna cosa; aquí també hauria però d’entendre , que no era en els llocs capdavanters on faltaven mans, sinó clarament on la llum dels reflectors començava a fer ombra; els papers principals estaven ocupats, però com recordava molt be, sense uns bons secundaris, les millors funcions no tindrien cap èxit.

L’Octavi sentint per la finestra els cants dels ocells, va esmerçar un somriure; tots els seus pensaments, justament s’havien fent presents en aquell cant ; qui millor que els ocells per tenir una imatge de funció secundària d’importància cabdal ?

Es va fer el ferm propòsit d’assolir fins on fos capaç , aquesta filosofia de vida, com els ocells intentaria alhora d’alegrar la vida dels altres, però també i al mateix temps, miraria de fer-ho des de fora, sense interferir, sense considerar aquesta activitat més que com a secundària de qualsevol altra.

I com els ocells miraria de fruir personalment de cada minut de l’existència , malgrat que la facultat de fer-se preguntes en si mateixa era una pertorbació constant.

Com l’Octavi, amics lectors, hauríem d’intentar viure com els ocells, oi ?

© ANTONIO MORA VERGES

M’explicaven en un dels meus viatges, una història que de ben segur, els lectors de més edat, hauran sentit en alguna ocasió.

Succeïa que en aquell lloc, hi havia [ les runes encara hi son ] un magnífic castell, on vivia el Marques Generós, i Comte de l’Almoina , aquest noble, feia del tot honor als noms de la seva nissaga, i sempre, sempre, trobaven aixopluc en el castell, els viatgers que passaven per aquelles contrades, també els pobres, captaires i fins els serfs fugitius , alhora que aixopluc, tenien un plat a taula, i un lloc per a viure, si no volien marxar a un altre lloc.

Les finances del Marquesat donaven sempre superàvit, [ potser caldrà explicar als lectors, que el primer grau de noblesa, és el Baró, el segon el Comte i tercer el Marques] ja fossin anyades d’excepcionals collites, ja anys de fredorades, en els que no és recollia sinó llenya; l’efecte d’aquesta bonança econòmica, el vivien tots els habitants del Marquesat, que no havien patit mai, escassetat ni misèria.

Passaven un rera l’altre els segles, i el Marquesat Generós, que incloïa també el Comtat d’Almoina, fidel a la costum, continuava donant aixopluc, a tothom que per un o altre motiu, hagués de passar pel aquell territori i li calgués per la raó que fos. En cap ocasió s’havia demanat a ningú, ni la raó del seu trànsit , ni l’estat de la seva econòmica particular, qui podia – abans de marxar – deixava en una bossa allò de que bonament podria desprendre’s , i aquells que estaven mancats de bens i/o recursos, marxaven únicament donant les gràcies.

Les finances del Marquesat donaven sempre superàvit; semblava talment que com més donaven als qui demanaven hostatge, més i més s’omplien les arques del Marqués !

Corrien els anys de 1.714, i les forces catalanes queien derrotades davant la superior crueltat dels militars espanyols i centreuropeus, que la van fer tant i tant grossa, que avui encara al Principat de Catalunya, tenen com himne de la seva nació, la història de la revolta que va donar lloc al major robatori que els segles recorden !

El Marquesat i Comtat de la nostra història, va passar també a mans espanyoles, i ràpidament el nou Marques i Comte, va decidir que calia trencar aquella vella tradició catalana, i dit i fet !, ningú tindria mai més aixopluc en aquell territori.

Les finances del Marquesat donaven sempre dèficit, i any rera any, cada cop més esfereïdor, fins al punt que li va caldre al Marques i Comte, vendre no pocs dels mobles i estris diversos, que adornaven el castell i àdhuc l’església annexa.

Corrien anys de misèria i fam al territori del Marquès Generós i Comte de l’Almoina, al qui altrament havien distingit, amb el títol de Comte-Duc d’Oliveres, i Marques de Vilaverd amb grandesa d’Espanya, quan en ocasió de trucar un pobre a la porta del Castell, es va trobar amb el mateix Marqués al que va demanar en nom de la tradició aixopluc, el Marqués li va dir, que les finances del territori no permetien aquesta mena de despeses, i que lluny del que afirmava el pobre, en el dies de la seva existència mai s’havia donat aixopluc a ningú darrera d’aquells murs.

El pobre va insistir i insistir, en que justament havia estat a un amic seu al que li havien fet la mercè d’atendre’l dins del castell, i que en aquelles dates, les finances del Marquesat, eren més que envejables; el Marques va donar ordres de que fessin fora i apallissessin al pobre captaire; a la nit però va cridar a l’oficial que comandava la guarnició, i li va demanar si havia esbrinat el nom del captaire i del seu amic, l’oficial, vestit només amb un parracs misèrrims, prim i famolenc com el mateix Marques, li va dir que li havia semblat sentir-li dir mentre fugia cames ajudeu-me, que el nom de l’amic era un Tal FARAS, i el captaire un Tal TROBARAS !

Els territoris dels Marquesat i Comtat, van ser abandonats per la població, i el mateix Marques, arruïnat va haver de marxar, i diuen les cròniques , que l’havien vist treballant a l’escorxador de Barcelona, on mig embogit repetia sempre la mateixa cançó, “setze jutges d’un jutjat, mengem fetge d’un penjat ………………..

Amic lector, aquesta és certament l’autèntica i veritable història, del Marques Generós i Comte de l’Almoina tal i com a mi me la van explicar. Recorda-ho sempre, TAL FARAS, TAL TROBARAS !

© Antonio Mora Vergés

L’aforisme llatí ens diu dabo mihi factum, dóna’m fets! , i davant la constant argumentació de l’emigració, que podem dividir en almenys en: no Espanyols, Espanyols de tipus “normal”, Espanyols anticatalans i catalans del interior, que gràcies a ells, el país ha crescut ; que han aixecat Catalunya, que ….. , no pocs dels catalans de tota la vida, cada vegada amb més vehemència manifesten també :

A) Que certament el creixement de Catalunya es visible, però potser no sempre desitjable, i en poques ocasions convenient en termes de país.

B) Que Catalunya – com a país – existia molt abans del feixisme, i amb moltes lluites finalment havíem aconseguit treure’ns del damunt, els “mals usos feudals”, el pagament de “burots”, i tot un reguitzell de pràctiques nefandes, que gràcies bàsicament a l’emigració han anat tornant. Recordar només que des de la frontera amb França fins a la del país València, la xarxa de “burots” funciona des de fa més de 25 anys !!!!. Alhora, i potser perquè la població fou en algun temps reducte de la llibertat i la democràcia, la única autopista de pagament d’andalusià, és la que porta fins a Cadis.

C) Que fins en el terreny religiós i folklòric, hem fet un pas endarrere; davant el culte de la Mare de Déu de Montserrat, quantes i quantes advocacions d’altres terres han arrelat entre nosaltres? Quina festa més enllà de la Feria de Abril concentra tota l’atenció dels mitjans de comunicació públics i privats, i rep – cada vegada amb més entusiasme – la visita dels nostres politics, de tots els colors?

Tinc un bon amic del Líban, al que vaig conèixer per la gran vinculació entre aquest país i Catalunya; de la zona eren una gran part dels àrabs que vingueren en el període 700-1400, i es molt freqüent trobar cognoms comuns entre els catalans i els habitants del Líban ; està passant uns dies entre nosaltres, i amb gran patiment segueix la situació del seu país i des de fa uns dies també del nostre, l’ha preocupat i molt l’aparició d’unes tanques publicitàries, en les que sense mirar-nos, un polític ens adverteix que “ara es l’hora dels catalans “ ; en el seu pensament, això es el final d’una llista, que potser, potser començaria amb la seva sortida de Espanya, i passant pels kurds, la bona gent d’Irak i l’Afganistan , i totes les minories que us sembli bé d’afegir, acabaria “ara es l’hora dels catalans”, en la darrera neteja ètnica.

M’està costant molt de convèncer-lo, i fins temo que sigui a mi a qui acabi fent creure que la màquina de l’anticatalanisme es tornarà a posar en marxa, amb renovades energies.

Amics lectors, hi ha lectures per a tots els gustos, però certament el futur de Catalunya, de la seva llengua i la seva cultura, que mai hem tingut ni mínimament assegurats, sembla que no tant sols continua en aquesta fràgil situació, sinó que clarament empitjorarà a curt termini.

Davant els creixents i dissortadament quotidians problemes que patim, talls de llum,;retards i cancel·lacions de viatges en els trens de rodalies; embussos a les carreteres i autopistes, ensorraments dels tunels del metro ,….. penso com el meu amic del Líban que hi ha una conxorxa contra Catalunya. I l’únic que veig clar és pregar – una vegada més – amb les paraules del nostre Poeta Nacional.

Mística font de l’aigua de la vida
Rageu del cel el cor de món país
Dons i virtuts, deixeu-li per florida
Feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Amén.©

Antonio Mora Vergés

El text el trobareu tant a Mt 25,l4 com a Lc 19,11, i ens explica bàsicament que tothom rep algun talent i que tenim el deure de gestionar-los amb cura, però alhora també , assumint els riscos que la vida necessàriament ens planteja.

Un dels talents comuns a tots els éssers vius es el temps, i en la seva gestió més que en la de qualsevol altre talent , podem adonar-nos de qui ho gestiona amb saviesa , i qui en fa un us inadequat o fins impropi.

La pregunta que ens cal contestar és ; que hem de fer amb el temps ?

Per alguns esmerçar-lo en treballar i treballar i treballar, sembla que per aconseguir, que ?

Per altres contràriament cal deixar-lo transcórrer sense fer res, al capdavall es un regal, oi ?

Per una minoria cal distribuir-lo curosament, un temps per la feina, un temps pel repòs, i un temps per la relació i la família.

Aquest darrer grup va contracorrent, el sistema econòmic capitalista compra el temps, el de les persones, el de les bèsties, el de les màquines, i ho fa sota la premissa de la llibertat, si algú treballa 24 hores al dia, altres podran comprar en qualsevol moment allò que de segur no necessiten; si l’activitat econòmica no es detura els dies festius, alhora que es trenca la opció de fer una gestió curosa del temps, podem aconseguir estendre la infelicitat a més i més persones, i ja sabem que la compra compulsiva, és una forma d’intentar combatre la infelicitat existencial, oi ?

Ora et labora, deia Sant Benet, prega i treballa !, i a aquest fi, va dictar la seva regla de vida; ens cal a tots, adoptar una regla de vida, no necessàriament la de Sant Benet, però si deixar clar i escrit, tant per al nostre us com per al coneixement dels altres, que al llarg del dia, dedicarem un temps a la feina, un temps a la família, un temps a tenir cura de nosaltres i la nostra salut física i mental, un temps a la reflexió, un temps a la contemplació, un temps a la pregaria, un temps per estar amb els altres, i un temps per estar sols.

Per damunt de tot, des d’ara incorporem al nostre lèxic un monosíl•lab extremament útil, no! ; ens caldrà fer-lo servir amb freqüència al començament i cada cop menys a mesura que passen els dies, les setmanes i els mesos.

Finalment serem exclosos d’algun col•lectiu que ens titllarà d’egoistes, o de sectaris, o d’asocials, o …., nosaltres a seguir amb la nostra regla, O.K !

Hi han molts cursos que t’expliquen com gestionar – en benefici de l’empresa – el teu temps, i dissortadament no n’hi ha cap, que t’expliqui com fer-ho en el teu propi interès; el sistema però alhora que senzill , és fàcil ; us cal únicament un full de paper, diguem tipus foli, en el que amb l’ajut d’un regle, fareu 24 divisions iguals, una per cada hora del dia, i un cop feta, escriure en el seu interior, l’ús que li penseu donar, i això si, allò que s’escriu s’ha de dur a terme, no s’hi val enganyar-nos nosaltres mateixos´!. Sigueu flexibles en els límits, però inflexibles pel que fa a l’aplicació que resulti de la pàgina en blanc.

Sou pregats de posar-ho en pràctica des d’ara mateix, i per descomptat com a màxim en el termini d’un mes, espero rebre un e.mail amb un comentari de la vostra experiència personal a : amora@Virtagora.net

Un darrer comentari, l’únic que podem fer amb el temps – mentre en tenim – es gestionar-lo, sortosament no es, ni potser serà mai, una mercaderia que podem adquirir en qualsevol comerç.

(c) Antonio Mora Vergés

Sembla que quasi tothom estarà d’acord amb l’afirmació que dona títol a l’article, oi ?. Més enllà d’aquesta afirmació però, el cert és que la nostra societat sense cap dubte, ha aconseguit per fi ! assolir un èxit que ens distancia de la resta d’europeus, som els més violents !, som també els més corruptes !, som també els qui treballem més hores, però produïm menys que la mitjana !

Darrerament la premsa publicava una enquesta en la que una part majoritària dels pares enquestats trobava just i àdhuc necessari colpejar periòdicament als fills, i potser sense dir-ho també al company i/o a la companya, oi ?, la enquesta hàbilment havia eliminat la pregunta clau, el seus pares el colpejaven a vostè ? .

Darrera de la violència a les escoles – que hi és – sempre, sempre, hi trobarem una violència prèvia a la llar ; darrera de l’assajament moral a la feina, que dissortadament també hi és – en dono particular fe – sempre, sempre, hi trobarem una infantesa sense amor, i possiblement un matrimoni i una família desgraciada !; darrera de les jornades interminables, només hi ha la por de tornar a casa, i el fet d’haver de suspendre –per unes hores- l’aplicació de càstigs cruels i innecessaris als companys de feina !

Hi ha una bonica història que explicava sempre l’ Arun Gandhi, net del Mahatma, que sens dubte ens servirà de contrapunt i reflexió amb el model embogit d’aquesta societat, que lluny del que tothom pregona , no ha superat el feixisme i l’ús de la violència com eina de control !.

Explica que vivia a 18 milles de la ciutat sud-africana de Durban i que en una ocasió el seu pare li va demanar que el portes en cotxe fins a la ciutat, havia de participar en una conferencia quines sessions es perllongaven fins a la tarda.

La perspectiva de passar un dia a la ciutat, tot sol i gaudint d’un bon àpat i possiblement d’una sessió de cinema, va fer acceptar amb indissimulat entusiasme a l’Arun.

Havia certament de fer alguns encàrrecs, anar al supermercat, portar el cotxe al taller ,… fet i fet, li quedaven fins a les 17,00 hores en que havia de recollir al pare, més de nou hores de llibertat !.

En acabar els encàrrecs, va fer una llarga passejada per la ciutat, va dinar en un bon restaurant, i desprès va entrar a veure una sessió doble de cinema, en la que el inefable John Wayne , salvava una vegada i altra a la mossa més bonica, de l’indi mes lleig i dolent !, quan va adonar-se’n eren ja les 17,30 hores !, va córrer al taller a buscar el cotxe, i devien passar pocs minuts de les 18,00 hores quan arribava a recollir al ser pare.

El pare alleujat al veure’l , li va preguntar, on eres ?, perquè arribes tard ?, a l’Arun li va semblar que manifestar que s’havia entretingut al cine, potser faria disminuir l’estimació i àdhuc la consideració vers ell del pare, i va dir-li que el mecànic s’havia endarrerit , i s’havia hagut d’esperar fins feia una estona.

Aleshores existien ja els telèfons, tot i que encara no els mòbils, i el pare ple d’ànsia , havia trucat abans al mecànic per esbrinar si sabien on estava el seu fill !

El pare de l’Arun, fill del Mathama Gandhi, va fer el següent comentari “ en alguna cosa no he fet el que calia, perquè no em tinguis la confiança necessària per a dir-me la veritat, em cal reflexionar sobre això, aniré caminant – tot sol – fins a casa”.

L’Arun no podia permetre deixar al pare sol, i durant més de cinc hores, va anar a darrera seu amb el cotxe, per camins plens de pols, veient com patia amb el seu vestit elegant i les sabates de mudar.

L’agonia per aquella mentida estúpida, més que l’innecessari patiment del pare, se li van clavar per sempre més a la memòria !

Si el pare de l’Arun – com la majoria dels enquestats – l’hagués colpejat, penseu que en endavant hauria canviat de conducta ?. Jo tinc per cert que no.

La força de la no-violència , va fer en aquest cas – com ho fa sempre – que la lliçó, no dir mai mentides, s’interioritzes tant per part de l’Arun, que no la ha oblidat ni un dia durant la seva vida !

Quan et trobis davant d’algú que empra la violència, pensa sempre que és sens dubte una persona infeliç, un ésser desgraciat necessitat de la teva ajuda, i encara que et costi – que et costarà, i molt – tria sempre, sempre, el camí correcte, com ho va fer el pare de l’Arun Gandhi.

(c) Antonio Mora Vergés

Tothom sap que és un cabasset, oi ?. Doncs amb aquest nom, i només amb la imaginació heu de poder separar i ordenar els vostres centres d’interès ; allò que us dona vida, m’explico :

Quan naixem comencem a obrir cabassets, l’amor a la mare, al pare, als germans, el podríem anomenar cabasset de la família, que us sembla ?.

Temps a venir algú marxarà i algú entrarà si tot funciona com està previst, deseguida constatem que hi ha moltes coses per aprendre, i obrim un segon cabasset, el de la curiositat, també anys a venir ,caldrà potser obrir altres cabassets més específics, professió , estudis , esports , afeccions , hobbis ,… tots obrim un dia el cabasset de l’amistat, però només alguns – pocs, molt pocs – tenen la traça de conservar-lo anys i anys, i que dir de la mateixa curiositat ?, la majoria dels cabassets estan buits des de fa anys i anys, oi ? ; obrim els cabassets de la cultura – els catalans, dos com a poc – el de la cultura en la nostra llengua ,i com a mínim en la llengua dels veïns del centre, ens cal obligar-nos a obrir més i més cabassets de la cultura, com ho veieu ?; el cabasset de la pàtria, el de la política, el de la religió – qui pot el de la fe, fins i tot – anem obrint i obrint cabassets constantment en els anys de la infantesa, i la joventut, amb sort els mantenim oberts durant alguns anys de la vida madura, però aquí la majoria comença a concentrar-se únicament en un o a lo més en dos, la feina [, la feina I, la feina II, la feina III – això és Catalunya , oi ? – ] i amb sort la família, aquest sempre a remolc de l’altre, funcionant a mig gas, els hobbis, les afeccions, els esports , comencem a acumular pols, i fins i tot en algun casos s’acaben perdent entre mig de la paperassa de la vida, oi ?

I, aleshores quan només tenim un o com a molt dos cabassets, sorgeix el problema, ens manca la salut, cauen les comandes de la nostra empresa, o emmalalteix algú de la família, i ràpidament apareix per fer-se present per sempre més la depressió !

Això dels cabassets és una bona estratagema per evitar la depressió, però cal practicar-ho des de molt jove, i costi el que costi – de vegades amb un gran esforç – cal anar mantenim i àdhuc augmentant els cabassets; conrear activitats artístiques, escriure, pintar, esculpir, fotografiar ,… ; tècniques, desenvolupar els coneixements informàtics , per exemple , i anar-los actualitzant que això encara costa més ; socials, col•laborar amb la gent del nostre poble, de la parròquia, de l’escola dels fills, de la comissió de festes, de …; practicar – si en tenim – la religió, seguir les pràctiques de culte, visitar llocs sagrats, trobar temps per parlar amb Déu; sempre hem d’estar convençuts que les coses poden passar del pitjor al millor …. en un tancar i obrir d’ulls.

Recordo que algú m’explicava que els seus hobbis li semblaven una ximpleria, li vagi recordar que trobar la vertadera alegria és la més difícil de les nostres tasques ; si l’única manera que trobem per a ser feliços és fer ximpleries, fem-les !

Quan arriba l’hora d’anar tancant cabassets – que també arriba – cal fer-ho sense recança, al capdavall, han estat només eines per ajudar-nos a viure, oi ?.

I quantes eines hem anat fent servir al llarg d’una vida ?. Cal mantenir actius sempre el major nombre de cabassets, tots els que ens permetin les nostres facultats físiques i psíquiques, i per damunt de tot, no hem de desesperar mai, Mai !, per als qui practiquem la tècnica dels cabassets, està prohibit d’abandonar l’esperança !

Amics lectors, espero i desitjo que també vosaltres, seguiu mantenint actius els vostres cabassets !.

Jo des de fa molts i molts anys, en tinc un, que justament l’anomeno el cabasset dels lectors, que us sembla ?

© Antonio Mora Vergés

Aquí i allà, son moltes les persones que s’estimen els llocs on viuen, i malden per conèixer les històries que s’han anat succeint al llarg dels segles.

L’Ondara, el riu que des de la Segarra, regava les terres de l’Urgell on rebia les aigües del Cercavins , per acabar trobant-se amb el riu Corb, just a Vilanova de la Barca, on ambdós lliuraven les seves aigües al riu Segre; abans i desprès de Tàrrega ha deixat un allau d’històries que de ben segur, algun estudiós ha recollit , i dormen juntament amb d’altra informació del màxim d’interès ,en alguna biblioteca.

En el dinar de col•laboradors de la Nova Tàrrega que va tenir lloc el proppassat dissabte 11 de febrer, algú comentava que el nom del riu, Ondara, és un nom basc; res més lluny de la veritat, certament “ens sona basc” , però així com avui la llengua castellana, fa la funció de llengua franca [que ens permet comunicar-nos amb parlants d’altres llengües, com el gallec, el basc, i des de fa pocs dies, amb els del nou idioma descobert pel Partit Popular amb l’ajut del Partit Socialista Obrero Español ,el valència]; la mateixa funció l’havia feta el llatí, del que deriven la majoria de les llengües esmentades, amb l’excepció del basc, que n’agafa però els símbols ortogràfics [Avui el basc s’escriu amb les mateixes lletres que el català i/o el castellà]; i encara abans del genocidi romà, existia també una llengua franca, que permetia a les nacions, pobles i/o tribus que vivien en aquest país nostre entendres i comunicar-se, l’eficàcia destructiva del llatí, amb l’ajut inestimable de les legions romanes [o parles llatí o et matem !] , va fer que d’aquella llengua avui desconeguda, únicament en quedes un llunya record, en les zones muntanyoses de l’actual Euskadi , on els romans no van voler esmerçar esforços militars i/o econòmics en la seva conquesta.

Amb totes les limitacions expressades i alguna més que el bon criteri del lector i afegirà, està clar, que l’actual llengua euskera, deriva com el nom del nostre estimat riu Ondara, de la llengua que parlaven per aquestes terres, abans de la imposició “manu militari” del llatí.

Tinc un especial interès, en l’arbre monumental que resisteix encara a la sortida de Tàrrega, un cop passat l’Ondara, en direcció Montblanc. Em diuen que és tracta d’un om, aquesta espècie és corrent en les riberes; això dona peu a pensar que possiblement el llit de l’Ondara era molt més ample en èpoques anteriors, caldria tenir dades de l’antiguitat de l’arbre en qüestió , alhora que ja toca refer el suport informatiu, que alguns vàndals [ aquesta tribu s’adapta dissortadament molt bé a tot arreu ], han destrossat sense cap utilitat per a ningú. Sembla que ja fem tard, també l’Om de Tarrèga ha lliurat l’ànima al Creador. Sempre els quedarà però, la presó, oi ?

Quan a l’Ondara, és troben a faltar imatges que ens expliquin la seva trajectòria, el naixement, els llocs per on discorre, les històries – sovint tràgiques – que amb forma de rubinada a generat al llarg dels segles,…..El text amic lector, deixa moltes preguntes , alhora que fa una proposta engrescadora, donar a conèixer l’Ondara; queda ara només que algú reculli el repte , ens contesti les preguntes i ens expliqui fil per randa, la història d’aquest riu amb nom pre-roma , que si més no, ens reforça en allò de que “som i serem gent catalana, tant si és vol com si no és vol”… oi ?

© Antonio Mora Vergés

Avui el nombre de persones que poden dedicar-se a fer les tasques que els agraden es poden comptar entre el minso nombre dels escollits; fer el que ens agrada, es un do que únicament alguns poden gaudir; la resta hem d’intentar que ens agradi el que fem, i això com a tècnica preventiva d’un desordre mental – situació aquesta darrera en creixement exponencial des de la generalització del taylorisme, les cadenes de producció i els treballs en sèrie -.

Toca però, parlar d’aquells que no tenen aquest perill damunt del cap, d’aquells que troben la seva vocació en la feina de cada dia.

En la terminologia de la gent senzilla, quan es refereixen a la tasca que fan ells, o alguns dels seus familiars més propers, s’acostuma a dir : FAIG / FA DE …., fent servir de manera potser inconscient, la imatge que tantes i tantes vegades ens han explicat els actors de teatre o de cinema ; es posen en la pell d’un personatge de la millor manera que saben, i l’èxit s‘aconsegueix quan el públic troba creïble – vertader – el personatge que interpreta l’actor.

Una minoria respon però ; ES/ SOC … quan es refereix a la tasca que fan ells, o alguns dels familiars més propers; aquestes persones VIUEN normalment la seva activitat, i ho fan en algun cas, fins a l’extrem que la seva feina o dedicació implica l’abandó d’altres obligacions familiars i/o socials.Així, els que FEM DE …., acostumem a sentir un cert grau d’insatisfacció respecte de la nostra tasca laboral, però trobem compensacions en la vida familiar, en les relacions socials, i en el conreu d’alguns hobbys i/o afeccions .

Per contra els que SON …., com només tenen una passió viuen en permanent estat de satisfacció, sense consciència -potser- del patiment que provoquen en les persones que tenen amb ells una relació intensa o total.

A nivell personal sento enveja de les persones que viuen la seva activitat com una vocació, de ben segur que idealment hagués volgut ser un dels escollits, ha de ser formidable gaudir a temps complert de la sensació de felicitat !, sensació que només de forma esporàdica podem sentir els que FEM DE …, dit això, em conforta molt sentir-me joiós de fets tant diferents com : alguns moments de la tasca diària, algunes estones de la vida familiar, alguns moments d’abstracció quan cerques informació d’algun tema que t’interessa,… , petites estones de llum, en un espai quasi permanentment en ombres.

Sortosament no podem canviar allò més profund que tenim cadascun de nosaltres, la nostra manera de ser, i així ens anem conformant a viure amb els que ens ha estat donat, els que SON…, amb la joia de la seva tasca i les limitacions evidents i inevitables en d’altres aspectes de la vida quotidiana, i els que FEM DE …, amb la sensació permanent que podríem ser més feliços , però amb la percepció també que faríem infeliços als qui ens acompanyen en aquest camí que es la vida.

Intentar sempre i en tot moment que ens agradi allò que fem, perquè només uns quants poden fer allò que els agrada.

Aquesta és la qüestió !

(c) Antonio Mora Vergés

No confondre amb la pràctica – molt recomanable per les vertebres cervicals – de tancar els ulls, i com si el nas fos un llapis , dibuixar un vuit a l’aire, movent el cap amunt i avall, i a dreta i a esquerra, dono fe que aquesta maniobra millora considerablement la pressió sobre les cervicals, alhora que és total i absolutament innòcua.

Es tracta com fèiem quasi tots els catalans durant el feixisme , m’agrada dir, el primer referint-me al del General Franco, perquè amb matisos, i sobretot amb d’altres denominacions, aquesta mala pràctica de convivència encara perdura en el nostre país. Deia que ho fèiem quasi tots els catalans, malgrat que mai s’havia dit de fer-ho, ni ho comentava ningú obertament ; en aquell temps – i en aquest – hi ha classes socials que dit d’una forma suau, se la mamem molt dolça , tenen privilegis legals , que la major part de vegades paguen justament els qui ni els tenen, ni els tindran mai, una paradoxa cruel, oi ?.

En aquell temps, [ només com un exemple ] els cossos repressius i àdhuc les seves famílies, viatjaven en els transports públics – pocs i cars – de forma gratuïta, fins i tot, gaudien de l’accés per la porta del conductor, que per a la resta era únicament de sortida. Segur que algun dels lectors encara ho recorda, oi ? .

A nivell social però, tant els agents repressius armats, com els desarmats – també n’hi ha d’aquesta mena – s’havien de relacionar EXCLUSIVAMENT entre ells; la relació entre els aborígens catalans, i els seus botxins era merament formal, hola i adéu, cap interès per conèixer res més de la seva existència, contra la opressió, la indiferència, el buit !

Recordo que a la facultat m’explicava una companya, filla de guàrdia civil, que vivien a Barcelona, i el seu pare treballava al carrer del Comte de l’Assalt, l’home sortia de casa, amb roba normal [ aleshores se’n deia de paisà ] , i feia el recorregut en metro i bus [ pagant ] fins a la seva Unitat al carrer esmentat, un cop allà, es vestia de guàrdia civil i desenvolupava la seva feina normalment, alhora de sortir, tornava a vestir-se de paisà [ nosaltres en dèiem de persona ], i refeia el camí, fins al seu domicili. Als veïns els va dir que treballava – com així era – d’administratiu, i pel que fa a la roba, camises , pantalons, jaquetes i algun abric, anaven i venien de la tintoreria a la Comissaria, i de la Comissaria a la tintoreria, mai, mai, es va permetre portar a casa seva ni un mocador que pogués posar en evidència la seva pertinença a l’Institut armat.

La situació era dissortadament molt altra en els pobles, com , Falset , Tàrrega , Matadepera , Sant Llorenç de Savall ,Castellar del Vallès o similars, on la majoria de guàrdies i famílies, vivien reclosos dins de les anomenades casas-cuartel, està clar que en aquestes poblacions la estratègia de la roba de paisà no era possible. Alguns guàrdies i/o familiars m’han explicat que certament vivien aquest aïllament com un càstig immerescut.

L’anomenada Policia Nacional, estava únicament a les ciutats importants, i tot i que també és practicava i és practica – encara avui – amb ells , aquesta tècnica de fer el buit, els qui volien, tenien sempre la opció del pare de la meva companya de facultat.

Voldria – de tot cor – que aquest article fos – com molt d’altres articles meus – un recull d’històries ja superades, però malauradament, això de les famoses DOS ESPAÑAS, sembla que torna a agafar embranzida, i en idèntic sentit, costums que ja voldríem veure superats, com aquest de fer el buit, aquí i allà, novament sense que ningú ho així dit de forma explicita, tornen.

De nou relacions merament formals, hola i adéu, cap interès per conèixer res més de l’existència de l’altre , contra la opressió, la indiferència, el buit !

Oh, que cansat n’estic, d’aquesta meva, pobra, trista, bruta i dissortada pàtria ! ….

(c) Antonio Mora Vergés

Feia uns anys que la vida, el preu de la vida, anava de baixa. No ens referim amic lector a la famosa “cistella de la compra” no, aquesta només feia que pujar i pujar, fos sota la direcció dels feixisme més ranci , fos sota la fèrula dels partits tradicionals, uns i altres anaven canviant el seu nom, quasi a cada comtessa electoral, o si més no alleugerien el seu bagatge ideològic, adéu marxisme !, adéu revolució !,… a cada nou canvi, hom pensava, adéu llibertat !!.

Deia que no és tractava de l’anomenat – mal anomenat ,certament – cost de la vida, sinó clarament del preu que en el mercat dels malfactors és cotitzava de mitjana una vida, o millor dit, una mort.

Hi havia està clar, elements que feien augmentar el preu, que és tractes d’algú amb notorietat social i/o publica [ sempre estaven envoltats de periodistes, i era difícil trobar un lloc i un moment per l’execució ], que és tractes d’algú amb mols diners [ els assassins no son tontos i volien participar dels guanys ] , i finalment que és tractes d’algú que raonablement podia témer que el volguessin assassinar; fora d’aquests supòsits, la majoria de vides cotitzaven al voltant dels 300 €.

L’Eusebi no acabava d’entendre perquè alguns dels seus companys arriscaven la seva vida i la de la seva família [ de vegades l’assassinat d’algú estimat era més fàcil i econòmic, i el resultat dolós era fins i tot millor , això si més no, deien els assassins !].

Venia la qüestió de l’aplicació generalitzada de polítiques restrictives per part d’alguns agents econòmics, en moments de clara degradació social i moral ; algun dels seus companys aplicava “generosament” aquestes polítiques, amb l’inconsciència que sempre, sempre, porta aparellada l’estupidesa !

L’Eusebi no sabia com, però estava parlant amb un executor; de fet no era aquesta la persona que finalment duria a terme l’acció, sinó el que designaria a l’autor material, del que mai coneixeria la identitat.

Feia temps que li havien recomanat aquest tràmit, perquè segons deien era la solució definitiva; l’Eusebi havia rigut de l’acudit, certament era definitiva, tot i que li costava d’acceptar que la mort d’algú pogués ser una solució !.

Era ben cert que les polítiques socials s’estaven degradant, amb el silenci còmplice de Partits i Sindicats, l’abisme entre els rics, els qui podien anar fent – cada cop més reduït – i els pobres, era quasi insalvable ; tant com el número de morts inexplicades, o explicades en clau equivoca, violència de gènere, accidentalitat, laboral ,domestica de tràfic, esportiva,… d’una setmana a l’altra, d’un mes a l’altre, el nombre era cada cop més elevat, això feia que les persones- que com ell – sempre creien la versió oficial, comencessin a dubtar en sentir les històries que corrien pels carrers de viles i ciutats; bandes , executors, crim organitzat,…. I, ara el mateix podia comprovar que efectivament la cotització l’estiu del 2007 de l’existència humana a Catalunya, estava rondant els 300 €.

No va voler pensar en que podia valdré, un negre, un asiàtic, un hindú, o un sud-americà al seu país !

Va recordar històries que li havien explicat els avis, una societat secreta “ la mano negra “, un botiguer d’un poble veí, que sobtadament comença a rutllar molt bé econòmicament, fins que un dia, va agafar un cistell gros – com d’anar a buscar bolets – i va comentar que anava a l’hort, per tot seguit pujar fins al pont de la via del tren, que per aquelles contrades, passa quasi a 100 metres d’alçària, de com – en silenci – va llençar el cistell, i acte seguit és va llençar ell mateix; ni un crit, ni una nota escrita; és va comentar que havia rebut una carta dies abans, que el comminava a dur a terme l’execució d’algú important, i que en la disjuntiva de deixar a la família, arruïnada i deshonrada havia decidit de suïcidar-se.

Mai havia volgut admetre que aquesta història tingues un bri de veritat, i ara, ell mateix estava davant per davant d’un executor !

Li van preguntar el nom, l’adreça i també si tenia alguna imatge de l’interessat [ així li deien a la víctima, interessat ! ], l’Eusebi els va donar, nom, adreça i una foto de grup, en que havia posat un cercle al voltant de l’interessat, en veure-la l’executor li va comentar, el tercer de la dreta, el ros està a la llista d’aquesta quinzena, i el grasonet del mig, el vàrem enllestir ara fa un mes.

L’Eusebi va recordar la mort, li havien parlat d’un accident domèstic, volia recordar que havia estat per electrocució !. Li va canviar el color de la cara, això era seriós !, no feien bromes aquella colla !, un calfred el va fer tremolar, mentre treia un bitllet de 500 € de la cartera, l’executor el va agafar, i li va comentar amb sornegueria “ no som una caixa d’estalvis nosaltres, no tenim canvi, amb aquest preu, fins i tot tindrà focs artificials ! “

L’Eusebi va sortir del despatx de l’executor sense esma, potser al capdavall l’interessat no és mereixia el que li anava a succeir !. Certamen era un individu mesquí, miserable, egoista, pilota, llefiscós,…se’l veia disfrutar quan perjudicava als altres , i a més s’omplia la boca, amb les seves històries de vileses passades !. però matar-lo !

Puntualment el dia convingut l’interessat va patir un fatal accident, s’havia deixat el gas obert desprès d’escalfar-se el cafè, i la seva addicció al tabac – fumava fins i tot a la feina – li va resultar mortal. La casa és va ensorrar amb l’explosió i l’havien tret a trossos de sota la runa. Això deia l’informe que és va trobar el jutge damunt la taula.

L’Eusebi és va sentir malament, s’havia adonat que matar algú, alhora que fàcil era econòmic– massa -, i també ell, podia tenir algun enemic.

El que era difícil de fet, era conviure amb persones amb interessos diferents als teus, però justament en això consistia el conviure, oi ?

El metge li va diagnosticar depressió severa, i li va receptar una bateria d’ansiolitics ! ,en un breu període de temps però, enlloc d’anar a millor va començar a perdre pes, i en un parell de mesos estava literalment en els ossos !

Va tornar a veure a l’executor, volia que l’escoltes, que li dones una explicació, potser que el confortes !, però l’executor li va dir que ell venia – únicament – allò que els diners podien pagar, i que de qüestions de consciència, ni en sabia ni en volia saber !

L’Eusebi va insistir , i insistir , i finalment l’executor li va dir que ben aviat els seus problemes tindrien una solució definitiva !

I, així va ser amic lector, ningú llevat de la vídua de l’interessat, s’ha explicat mai, com va poder caure l’Eusebi pel forat de l’ascensor de l’Hospital del Parc Tauli de Sabadell, si quasi no tenia forces per obrir la porta !

© Antonio Mora Vergés