És el temps del vi i les roses:
el vi fa sang, brindis amb cava,
no fa mal, només anima,
mitja copa i prou. Tu, què?, ni beus
ni fumes, ni surts amb noies?
Dissabte, cap a la discoteca:
un Raff, un Vodka amb llimona,
un Cubalibre, i a la pista a ballar,
i somrius, perquè t’has desinhibit:
és un noi molt simpàtic!, diuen les noies.
Què s’ha fet d’aquelles galtes enrojolades?
Jo controlo: de bon matí, carajillo,
una copa de Magno,
al migdia, una canya, una altra sisplau!
I ja busques a casa on està la clau del bar.
I ja busques excuses per pagar l’endemà.
I vas sumant: + conyac + cervesa + vermut
+ cervesa + conyac,
i vas restant: – cap – control – memòria
– rendiment – salut.
I vomites al carrer, i deixes la feina i els estudis,
i comences a mentir a la família,
i a casa ja no busques les claus del bar,
sinó diners que no són teus,
i empenyores la teva vida i la dels teus,
i el temps del vi i les roses
et converteix en titella,
i comences a odiar, i et comencen a odiar,
i penses que tens la raó i que ho controles tot,
però ets esclau de l’alcohol,
i, mentre el teu cos emmalalteix,
comences a insultar i a perdre el control.
I, a l’hospital, la teva família
aconsegueix fer-te plorar,
i comences a veure una llumeneta,
i t’hi aferres, i tornes a estimar,
i tornes a ser tu, i tornes a creure en tu.
I al grup, el primer dia, dius:
«jo també sóc alcohòlic».
Xavier Martí Garcia, 2010