Quan a casa recordem l’avi, sempre ens ve al cap la seva manera insistent, però subtil, d’encomanar-nos la passió pel català. El meu avi estimava la seva llengua, la seva terra, la seva gent. I sense escarafalls, amb aquella discreció i humilitat que sempre el va caracteritzar, anava sembrant al seu voltant la llavor de l’amor a la llengua i del desig d’aprendre.
Els records de casa l’avi són plens de Patufets enquadernat amb tapes dures, de les galerades de la Història de Badalona que ell corregia, del Cavall Fort i els primers números de l’Avui…, del seu puret havent dinat i la seva imperdonable becaina consistent en trencar el son assegut a taula, un parell de cops de cap, i tornem-hi, com qui no vol la cosa, explicant historietes de la república, la guerra, el dictador, “hábleme en cristiano”, i “esos perros catalanes”.
Per Reis, un llibre per a cada nét, tots de literatura catalana. 23 néts, 23 llibres diferents.
Ens corregia les paraules o expressions incorrectes, fidel a la gramàtica d’en Pompeu Fabra, amic seu. Les correccions eren discretes i les acceptàvem amb gust, competint entre nosaltres a veure qui en rebia menys, o a veure qui encertava com s’escrivia un mot.
L’avi era de la ceba i del morro fort. Mai no va voler millorar el seu accent català quan parlava castellà. En feia bandera i l’exagerava amb bon humor i ironia. Si havia de parlar castellà, doncs que es notés que aquella no era la seva llengua, que la llengua que li imposaven li era aliena, i forçava expressament l’accent català. Això li donava un aire còmic, ell sempre tan seriós… se’n va saber sortir prou bé, i mai no va tenir problemes greus.
Amb ell arraconàrem els “busons”, els “sellus” i els “palillus” en uns temps en què dir “bústia”, “segell” o “escuradents” sonava estrany, pedant… Recordo amb un somriure que si li preguntàvem: – Avi, com s’escriu cel? Responia, parsimoniós: – Amb ce de cerilla. Per això a casa tots sabem, amb una certesa aclaparadora, que cerilla és tan català com llumí. I que cel s’escriu amb ce de cerilla.
(c) Núria Perera Badalona, juny de 2007