Fa qüestió de pocs mesos, a un poble del nord de Catalunya, concretament a la província de Girona, va haver una reunió d’uns ases/rucs/burros dels pocs que queden de la raça autòctona catalana, per buscar solucions, posar fre, al que sembla la desaparició de l’esmentada espècie.
Van ser dies de llargs debats, cavil•lacions, propostes d’estudi, per intentar esbrinar quin o quins eren el motius de la temuda malastrugança i no hi havia ningú que suggerís cap solució al problema. Passaven els dies i els debats eren cada cop més agres. Hi havia una corrent de pensament que defensava la idea que el canvi climàtic els perjudicava, una altra argumentava que des de L’ordre Superior de Control (encarregada de donar el vist i plau a les unions entre els rucs) no s’havia controlat prou bé el creuament entre parelles, en fi, tal era el desconcert que un dels assistents, ja desesperat, va suggerir demanar al govern central la creació d’una comissió parlamentària que debatés aquest tema, cosa que va ser rebutjada entre xiulets i algun que altre record a la seva mare, la burra. Així de crispat estava l’ambient quan un dels rucs més vells de la reunió va demanar la paraula i va explicar el següent:
El seu avi ja mort, havia viscut molts anys a Lladó (Girona) on va rebre la visita d’un cosí que havia arribat al poble portant sobre el seu auvardó i sàrria l’equipatge del seu amo, que buscava l’origen del seu cognom, els Lleixà, (això és una altra història). Doncs bé, aquest parent li va fer esment que al poble on ell vivia, tothom (es referia als rucs) gaudien d’una salut de ferro, cosa que s’atribuïa a les qualitats d’una herba que menjaven que s’anomenava Lliscó. Qualitats que havia descobert un avantpassat en un fet molt comentat per la comarca,(fet sobre el que no va voler donar massa explicacions) doncs per poder fer-se amb l’herba va haver de pujar al burro al campanar del poble, segons deien lligat a una corda tirada per veïns, i que un cop ja a dalt, a tret de poder agafar-la, amb la boca molt oberta i els ulls fora d’òrbita reia com un boig (segur que estava molt content).
Al sentir aquesta història, els presents ja no van tenir cap dubte del què havien de fer: cercar l’herba i provar el remei. Però, On havien d’anar per trobar-la? L’avi recordava la comarca, el Montsià, però no el poble; això complicava la seva recerca. Tant animats que es trobaven feia uns moments, creien que tenien la solució….., però trasbalsats, abatuts, van convenir que o trobaven l’herba o la raça de rucs tan preuada desapareixeria.
Ja estaven a punt de cloure la reunió i marxar cadascú a casa seva, quan un burro vell, molt corromput i amb fama de bruixot els va proposar la següent solució: – El problema rau en poder-se desplaçar en secret i ràpid per la comarca del Montsià, localitzar el poble del Lliscó, i agafar mostres de la famosa herba. Doncs bé, jo prepararé un beuratge per uns quants rucs escollits, que tindrà la màgia de convertir-los en enganxina o adhesiu per un temps. Buscarem la complicitat dels nostres amos a fi que els fixin a la part posterior dels seus cotxes, i el sistema de desplaçament ja estarà solucionat. Després ja és qüestió de temps. Poc a poc ens anirem desplaçant per tot Catalunya fins arribar a l’objectiu, el Lliscó-.
Suposo que la idea va ser acceptada, doncs primer a Girona i cada cop més baixant al sud es veuen cotxes amb l’enganxina del ruc català. Estan a prop de la seva salvació. Desitjo no obstant que trobat el poble, no es desfasi l’encanteri a tots els burros de cop, doncs això crearia un greu problema d’allotjament. ! Ah, també pregaria que no donessin el nom del poble, doncs és un poble molt tranquil on es viu força bé. A tot cas si volen fer-ho que siguin els seus habitants.
Està escrit, que el poble que sap riure’s d’ell mateix, que no té massa complexes, és un poble sa, amb bona salut. Si el ruc català amb tota la seva humilitat s’identifica amb Catalunya, jo també em sento ruc.
Fifo