En Joan caminava pel Passeig Marítim. Era un dia bonic del primer estiu. Per això, en Joan mirava el mar, gaudia de l’aire i s’escalfava amb el sol. Un corb marí vigilava sobre una roca. A la llunyania es veien llanxes. Això no obstant, pel passeig no hi caminava gaire gent perquè no era temporada alta. En Joan era un home de quaranta anys que havia decidit fer un tomb a la seva vida. Amb aquesta intenció passava uns dies en aquella localitat marítima. Es va asseure en un dels bancs per pensar. Després d’una estona, es va adonar que al seu costat hi havia algú. Es tractava d’una senyora de rostre exòtic més de seixanta anys.
– Vostè no és qui es creu que és –va dir la senyora.
– Perdoni senyora jo no tinc el gust de conèixer-la.
– Jo sé que vostè creu que és en Joan Roure veí del barri de Sants a Barcelona. Un home de quaranta anys que s’acaba de separar de la Mercè Font.
– Veig que vostè sap bé qui sóc, però jo no us conec.
– Jo sóc Hitawi Kurusu. Treballo de secretària a l’ambaixada del Ukzistan a Madrid. Miri de fet sóc la secretaria personal de l’ambaixador, el senyor Joaki Pong . L’ambaixador està aquí i el vol veure – la dona va assenyalar la porta de l’hotel que hi havia a l’altra banda del passeig.
– Ai mare !!! Quin interès teniu per mi ?
– Mireu vostè sou l’únic besnét en vida del darrer rei de l’Ukzistan. Després que els dos darrers presidents del país s’hagin endut la caixa, la gent ha recordat que el rei no es pot endur la caixa perquè si no el fan fora no marxa mai més.
– Escolti senyora… Jo sóc català.
– Sí que ho sou, però també sou el darrer membre de la família reial del meu país.
– Els meus pares són de Sants.
– Sí però bé que teniu un avi que per la guerra va marxar a la Unió Soviètica. Un pilot de renom. El vostre avi es va casar amb la princesa Svenskaia. És clar que llavors era una sergent de l’exèrcit de l’aire de l’URSS. Va néixer el vostre pare, es va acabar la guerra i els vostres avis van preferir viure sota Franco que sota Stalin. A Catalunya la tinent Sveskaia Dazaev i princesa Teresa Romanova es va passar a dir Teresa Fuster. El seu pare es en Miquel Duran Fuster i vostè en Joan Duran Sarquella. Com que el seu pare va morir fa poc vostè és l’hereu.
Llavors en Joan va recordar els ulls blaus de la seva avia i el seu accent eslau. Que ell sempre havia pensat que era d’origen empordanès o mallorquí, com a molt.
Va travessar somrient el carrer amb la dona. Van entrar a l’hotel. L’ambaixador els va rebre en un despatx preparat per l’ocasió. Allí l’ambaixador li va ensenyar fotografies dels avis ben joves al costat d’avions.
– El que no entenc és perquè els meus difunts pares no me n’havien parlat mai.
– Quin sentit tenia ?
– Home a mi m’hagués agradat saber que era de sang reial.
– Esteu disposat a viatjar a Tor (capital de l’Ukzistan)
– Ara mateix no tinc gaire res a fer perquè la dona m’ha deixat i he perdut la feina. Va pensar que un rei tenia possibilitats de recuperar la potestat dels fills.
– Doncs demà li va bé ?
– Sí
El van fer quedar a l’hotel .Va poder gaudir d’una habitació equipada amb un gran aparell de televisió. Era un aparell que copsava el senyal de la CNN. En Joan va descobrir que l’Ukzistan estava immers en un complicada guerra civil, amb conflictes ètnics i fronterers. Va pensar a veure-les venir.
L’endemà va volar a l’Ukzistan. La seva presència va calmar el conflicte. Al cap d’una setmana el van fer rei. Va convocar eleccions, de les quals en va sortir un govern. Més o menys el país va anar fent. Es va casar amb una bella jove de l’alta societat de l’Ukzistan. La noia era molt bona persona i pacient, però en Joan es va recordar dels seus fills. Així que va tornar a Catalunya per buscar-los. Això no obstant als nens no els va fer gràcia d’anar a fer de prínceps i van decidir quedar-se amb la mare. En Joan va tornar a l’Ukzistan, on, segons les darreres notícies, estan a punt de fer caure la monarquia.
© Xavier Valeri