“[…]A més, hi ha un punt en que els infortunis i les infàmies es confonen i mesclen en una sola paraula fatal: els miserables. [….]”
-Victor Hugo
El senyor Miquel tenia llavors mes de seixanta anys. Vivia sol a la casa en que ell i la seva senyora es varen instal·lar poc després d’arribar a Catalunya en una de les onades migratòries del Sud. La seva senyora, ja morta, era nascuda a Catalunya i tots dos es van conèixer en entrar ell a treballar com a vigilant a la fàbrica on la senyora Catalina –aquest era el seu nom- treballava en l’embalatge de productes. Va ser un amor lent en germinar, ell vivia, abans d’adquirir la caseta citada, en un petit reducte difícilment qualificable com a llar al costat de la fàbrica amb només dues petites i claustrofòbiques finestres que donaven a un panorama composat per grans naus industrials, per tant, el senyor Miquel es consolava dient-se que “para lo que había que ver” ja feien aquelles dues finestres de presó. Quan els treballadors sortien del treball ell esperava a la porta per tancar i revisar la maquinaria i ja s’havia fixat en aquella petita dona d’aspecte fràgil que contrastava en tot aquell munt de màquines gegantines i ciclopies, brutes, desagradables, sorolloses. A banda dels cordials saluts i comiats diaris no varen establir cap tipus d’amistat fins que varen arribar les vagues obreres. Aquest era un tema espinós per al senyor Miquel: ell va arribar amb la seva família, sent el mes gran de tres germans, amb l’obligació immediata de treballar i va tenir la sort de trobar al patró de la fàbrica, el senyor J***, que va donar-li feina a l’instant, essent tots dos del mateix poble. Així, quan hi havia rumor de conspiració obrera ell frunzia el front i es mantenia en silenci ja que això contradeia la generositat del senyor J***. D’altra banda, el senyor Miquel no era un proletari en el sentit estricte del terme, ell no formava part d’aquelles munions d’essers que es passaven hores entre les màquines, ell només veia l’ombra de tot allò i les despulles del dia de treball, a les nits, quan apagava les màquines i netejava els terres. No obstant tenia un parell d’amics entre els obrers amb els que puntualment feia una cervesa i en aquest moments era informat de la situació entre la classe obrera. El senyor Miquel no es pronunciava en aquells moments de certa exaltació, callava i escoltava respectuosament però en el fons sempre pensava en la generositat del senyor J*** que l’hi va donar el pa de cada dia. Un dia, un sindicat clandestí dels de l’època al qual donava suport la majoria de la fàbrica va organitzar una reunió a un local aparentment innocu com era el “Centro Andaluz de Baile” Van haver-hi discursos exaltats, crits, fins i tot insults entre gent que compartia cada dia la rutina de l’esforç remunerat. En Miquel va assistir i les seves reticències, l’amabilitat del senyor J*** va començar a veure’s erosionada per aquelles paraules i aquella gent. Creia que era just el que demanaven i el que feien. Per ser honestos amb el senyor Miquel, hi havia una altra raó per a la seva assistència aquelles reunions: la futura senyora Catalina. En aquell temps una jove, com hem dit, semblant a una delicada flor d’hivernacle trasplantada a un sol massa àrid i inclement com era la fàbrica. Fins que aquelles reunions, que es reproduïen al llarg del país, es van materialitzar en una vaga a B***: van haver-hi trets, corredisses, morts, angoixa. La maquinaria feixista actuava amb impunitat. Entre els carrers d’aquella gran ciutat, que no coneixien, corrien un home i una dona joves, ell agafant-la de la mà i donant-li forces, ella gairebé arrastrada per entre carrerons. Ja coneixem l’Historia i aquí només l’apunto com a necessària etapa que va lligar els destins de Miquel i Catalina. La majoria de participants en aquells esdeveniments foren acomiadats de la fàbrica, inclòs el senyor Miquel. No obstant, mentre les corrents històriques corrien per els seus caps ells dos van casar-se i van traslladar-se a una petita caseta. No van arribar a tenir fills i, per aquesta raó, a la mort de Catalina el senyor Miquel es va trobar sol i només tenia com a record d’aquells temps de joventut aquella petita casa amb un hortet que cuidava com si fos un fill. Era un vellet de cabell llarg i blanc com la neu, de faccions dures i tristes però afable quan se’l coneixia. Lamentablement, aquella afabilitat fruit d’una vida resignada es va veure sotmesa a una prova difícil, massa difícil, que passaré a relatar.
El senyor Miquel no tenia nets dels que viure una segona joventut a través de la seva vida, no tenia res excepte, com hem dit, el seu passat. Tenia encara un germà viu que va tornar a Andalusia i al qual visitava una vegada a l’any, en els terribles i calorosos mesos d’estiu per aquelles contrades. A banda d’això duia una vida plaent i gairebé intemporal dedicada a l’horticultura. Fins i tot certa gent venia a fer-li consultes en aquest tema del que era un veritable erudit, i els rebia amb ànsia, disposat a instruir per el plaer de fer-ho. Tenia a la seva habitació una biblioteca força impressionant plena de llibres sobre el tema citat. Un dia a mitjans de Febrer en que el senyor Miquel es dedicava al seu pacífic entreteniment van picar a la porta de la caseta. El senyor Miquel va deixar la regadora i va anar a obrir: un home de Correus l’hi va facilitar una notificació de l’Ajuntament. El senyor Miquel no hi va fer cas, la va deixar a la taula del saló i va continuar amb la seva tasca. A la nit va llegir la carta. Reproduiré alguna de les seves parts aquí, tal i com fou notificada al senyor Miquel:
EXPROPIACIÓ FORÇOSA
Obra: “Depòsit Municipal de G***”
RESOLUCIÓ DE 2 DE FEBRER DE 2009, DE LA Conselleria de Medi Ambient i Habitatge PER LA QUE ES SOMET A INFORMACIÓN PÚBLICA LA RELACIÓ DE BENS I DRETS, AIXI COM ELS SEUS PROPIETARIS AFECTATS PER LES OBRES DE: “DEPÒSIT MUNICIPAL DE G***”
Per a la execució de la obra: “Depòsit Municipal de G***”, es necessari procedir a l’expropiació dels terrenys ubicació i propietaris que es relacionen en el corresponent annex.
Dintre de la citada llista annexa de propietaris figurava aquest:
Finca: 4/0
Polígon: 5
Parcel·la 276
Nombre/Direcció del propietari: Miguel***/ Carrer J***
M² ocupats: 90
Tipus d’ocupació: Vivenda particular
Béns i altres: Hort
En un principi el senyor Miquel, que romania llegint a la taula del seu saló, rodejat de penombra –ja s’havia fet de nit-, només il·luminat per la dèbil llum d’una bombeta, perfecta imatge de soledat, no es va arribar a indignar, com es podria haver esperat d’algú al que fan fora de casa seva per a posar-hi un dipòsit municipal. De fet, el senyor Miquel va deixar la carta de l’Ajuntament a la taula, va apagar el llum i es va ficar al llit. Com hem dit, potser aquesta no es la reacció que es podria haver esperat de qui perdia l’única cosa que el vinculava al seu passat i que, de fet, constituïa l’única cosa que tenia. No obstant, el senyor Miquel va dormir. Al matí següent, amb el cant dels galls, encara en pijama, va agafar el telèfon i va trucar a un dels aficionats a l’horticultura que havia rebut a casa seva en certes ocasions. Era un advocat amb molts anys d’experiència que ara havia delegat la majoria dels casos a dos socis joves i, en certa manera com el senyor Miquel, havia omplert el seu temps en aquell passatemps. El lletrat, de nom J***, va agafar el telèfon al segon intent, sorprès per aquella trucada, a aquella hora i, sobretot, d’una persona com el senyor Miquel. Després dels cordials saluts el lletrat es va comprometre a visitar al senyor Miquel aquella mateixa tarda a les quatre ja que tenia compromès el matí. Aquell dia les costums aparentment inamovibles del senyor Miquel: la passejada fins al forn, l’estada al parc, la lectura potser d’un d’aquells immensos volums es va trencar. Va romandre tot el dia, fins a l’hora acordada, a casa seva, contemplant les parets, les cadires, els mobles, les fotografies de la seva dona, el magnífic jardí. Aparentment no deixava veure el neguit que l’havia començat a menjar l’ànima des de la lectura d’aquella carta. No l’havia tornat a tocar, era molt extensa, però la va entendre perfectament. A mig matí algú va trucar al telèfon i va resultar ser un senyor de l’Administració. Aquest el va informar de que era l’encarregat de convenir amb els particulars propietaris un acord sobre el preu de la finca, que, en el seu cas, en ser una vivenda, l’Ajuntament s’encarregaria de les despeses de residència fins que trobés una nova llar, etc, etc. El senyor Miquel va escoltar tot això impassible i, abans de respondre, va penjar el telèfon. Cada cop el seu neguit creixia i omplia qualsevol dels seus pensaments, l’impedia moure’s, no va menjar, va arribar la tarda i encara romania en pijama. Mirant el vell rellotge del saló va adonar-se de que la visita quedava propera i va decidir vestir-se per rebre a l’advocat. Aquest va arribar pocs minuts passades les quatre i, després d’una cordial encaixada de mans van seure tots dos al saló, davant de la carta oberta al vell mig de la taula. Després d’un silenci el lletrat J*** va fixar-se en la direcció de la mirada del senyor Miquel, va agafar la carta i va llegir-la sencera “Això…es mala fortuna” El senyor Miquel va assentir amb el cap a les paraules del jurista. El lletrat va explicar-li que hi havia poc a fer, que un cop una zona era declarada d’utilitat pública seguint els tràmits legals el procés d’expropiació avançava indefectiblement fins al seu final, en forma d’obra. No obstant, el lletrat va calmar al senyor Miquel donant-li l’esperança de que s’hagués produït algun defecte formal en la publicitat del procés, cosa que ell revisaria aquell mateix dia, i que, en tot cas, ell seria al seu costat assessorant-lo al llarg del procés. El senyor Miquel va parlar poc, però va rumiar molt. Finalment, abans de marxar, el lletrat va dir-li que ara l’Administració tractaria d’arribar a un acord amistós sobre l’indemnització i que, en cas contrari, s’iniciaria un procés contradictori sobre el preu front un Jurat, etc, etc. Veient que l’angoixa del senyor Miquel era evident el lletrat va callar, va posar una mà al muscle del vellet i l’hi va dir que no es preocupes de res, l’hi va deixar una tarja dient-li que si trucava qualsevol representant de l’Administració l’hi donés el seu número. Quan ja el lletrat s’aixecava per marxar el senyor Miquel va agafar-lo per el braç i l’hi va dir aquestes paraules “No marxaré d’aquí, es tot el que tinc” L’advocat va rebre aquelles paraules amb dolor, sabent en el fons que no hi havia forma de salvar la llar excepte si es donava un error. El va calmar amb paraules evasives i plaents i va marxar capficat, disposat a revisar tot el procés per aquell pobre home. Aquell mateix dia, a la nit, el senyor Miquel va remenar mes del que era habitual al seu armari.
A partir d’aquell dia el senyor Miquel es va transformar. Va deixar les seves ocupacions usuals, ¡Fins i tot el seu jardí sagrat es ressentia! Vivia en un estat d’angoixa permanent, va tornar a trucar el funcionari i el va remetre a l’advocat J*** Els dies es succeïen solemnement i Miquel els sentia passar com una condemna: va interioritzar els terminis legals, els dies es convertien en passes cap a un abisme desconegut, o conegut potser: la pèrdua de la seva llar, la pèrdua del seu passat i de la seva vida. Transcorregudes unes dues setmanes es va donar inici a allò que el lletrat va definir com procés contradictori front Jurat. El lletrat el visitava a diari perquè l’hi tenia estima i compassió, i de mica en mica va intentar ficar-li al cap el fet irremeiable –no hi havia defectes en el procés que poguessin permetre fer-lo enrere- de que perdria la llar i ara tenien que pensar en aconseguir el màxim d’indemnització. Un dia, en que el lletrat i el senyor Miquel parlaven al saló aquest últim va tallar a l’advocat de la següent manera “Senyor J***, l’hi agreixo el que ha fet per mi… No marxaré d’aquesta casa.” L’advocat no va saber que respondre, semblava una sentència mes solemne que les de qualsevol jutge, s’imaginava horribles e innecessàries escenes, la policia traient a l’avi de la seva llar per la força amb les màquines preparades per fer runes la casa. Va intentar convèncer al vellet de que s’ho repenses, de que ell mateix es faria càrrec del seu benestar. El senyor Miquel no va reaccionar a les iniciatives i el lletrat va marxar aquell dia preocupat i trist. Res hi havia a fer en contra. La Llei era brutal. No coneixia de senyors Miquels, ni de tragèdies personals. Per això era Llei.
En dues setmanes finalitzava el procés. L’advocat J*** va fer tot el necessari per retardar el mateix, va rebutjar les ofertes de l’Administració, presentant les seves pròpies i es va arribar, com s’ha dit, al Jurat d’Expropiació Provincial, on es determinaria l’indemnització a pagar al senyor Miquel. Aquest hauria d’abandonar la seva llar poc temps després. J*** no s’imaginava com s’ho faria per treure a aquell home d’allà. Va parlar amb ell d’això però el vellet es tancava en si mateix. Coneixia de l’existència d’un germà a Andalusia i va decidir trucar-lo. Abans de fer-ho, però, necessitava parlar amb el senyor Miquel i amb aquest objecte el va visitar. Abans d’entrar a casa seva, futur Dipòsit Municipal, va contemplar el jardí que creixia ja sense control del vellet. La flora trencava els límits estètics humans i començava a escampar-se, donant aspecte alhora de deixadesa i de força natural. Novament seguts front la taula del saló el lletrat, sense mirar a el senyor Miquel va dir-li “El preu ha estat convingut i, coneixent la natura d’aquestes operacions, que sempre es paguen per un preu molt inferior al de mercat, el Jutjat Provincial a fallat en favor seu com mostra aquesta xifra” En aquest punt va estendre un paper al senyor Miquel que ni tan sols se’l va mirar, l’advocat va continuar “Ja se que es difícil desprendre’s d’una llar, d’una llar amb tanta significació però l’hi asseguro que en trobarem una de nova que s’adeqüi al seu esperit. Jo mateix m’encarregaré d’ajudar-lo, econòmicament si cal, per l’amistat que ens uneix, no cal que es preocupi…” En tot aquest temps el lletrat J*** no va mirar al senyor Miquel fins a dir-li el següent “Ja veig que no cuida el seu jardí” El senyor Miquel va semblar reaccionar i va mirar amb uns ulls cansats al lletrat, aquest es va disculpar i va marxar precipitadament, profundament entristit per aquella mirada de desesperança.
Lamentablement, el temut dia que en un primer moment es va jurar evitar el lletrat, va arribar. Després de determinar el preu a pagar per el Jurat Provincial el pagament es feia en sis mesos i el propietari havia d’abandonar la finca segons la normativa vigent –emesa en època franquista per cert- Un dia, a principis de Juny, uns cops a la porta van despertar al senyor Miquel. Aquest es va dirigir a obrir encara en pijama. A la porta hi havia dos agents de policia, el que hi havia mes a prop del vellet va començar sense ni tan sols mirar-lo a emetre un discurs probablement ja practicat anteriorment tot movent a l’aire un paper, una ordre de desallotjament. En acabar va ser cridat per el seu company amb un toc al muscle: la porta s’havia tancat a meitat del discurs. El policia va esbufegar i va començar a picar la porta tot cridant el nom complert del senyor Miquel. Aquest es trobava en mig del conegut saló, en una cadira de fusta que varen comprar ell i la senyora Catalina, com la resta de mobiliari. Tenia el cap entre les mans i, excepte els crits de fons de la policia, tot era silenci. De sobte els crits es van aturar, es va escoltar una discussió i una veu coneguda va cridar des del carrer al senyor Miquel. Era el lletrat J***, el convidava a sortir, no hi havia necessitat de tot allò, es traslladaria al seu pis en espera de trobar una vivenda adequada, etc. Va passar un temps. A fora, la policia discutia amb l’advocat neguitós, nerviós, indignat “Aquesta no era manera, ell era un home honrat…” Llavors, en uns instant, va succeir un fet extraordinari, que encara ara reviu el lletrat en moments foscos, impossible d’esborrar: la porta de casa del senyor Miquel es va obrir de sobte, d’un cop, de tal manera que si no fos perquè els tres –el senyor J*** i els dos policies- s’havien apartat en la seva disputa, haguessin estat gairebé aixafats. Els ulls atonits de tots tres veieren al senyor Miquel, amb els seus cabells llargs, blancs com el color de les gavines, caient sobre el front, la barba, escabellat, plorós… entre els braços tenia un rifle, un rifle que havia conservat des del temps de la Guerra Civil, quan la seva família el creia mort ell va tornar al seu poblet vestit de militar i amb aquell fusell. El tenia a l’armari, d’on mai el treia. Com a record dolorós de temps dolorosos. Puntualment el netejava, com a ritual. Els tres parells d’ulls van fixar-se en aquell home desesperat, amb el fusell, el primer policia, el que va parlar amb ell va allargar la mà a la seva pistola reglamentaria, deixant caure l’ordre de desallotjament, el moviment es va aturar per el soroll d’un tret. El senyor Miquel havia disparat just al pit del policia i aquest, gairebé sense creureu va mirar la ferida i va caure de genolls i després restar estès a terra en posició fetal. L’altre company va saltar una petita tapia que donava al jardí del senyor Miquel i l’advocat va restar quiet com una estàtua veient a aquella figura fantasmal, amb aquell rifle d’altre temps avançar a passes lentes cap al policia amb el tret. Va apuntar de nou al cos del moribund, l’advocat va tractar de vèncer l’espant i la sorpresa per dir alguna cosa però un segon tret provinent de la tapia, del jardí, va impactar al cap del senyor Miquel i aquest, fent un lleu moviment cap a la dreta –la bala havia entrat per el temporal dret-, com un macabre ballarí de dansa, va caure al terra tant llarg com era. El policia que havia saltat la tapia va tornar-la a saltar apuntant en tot moment al cos del vell i, amb passes lentes va arribar fins a ell, separant el rifle amb una puntada de peu del cadàver inert. Finalment el Dipòsit Municipal de G*** es va construir.
Xavier Navarro Perez