Estimats amics i amigues; lectors i lectores. No sé si recordareu que fa estona vaig escriure en un article titulat “El llenguatge del dolor”. Doncs aquests més d’octubre, a les primeries, m’ha tocat i en carn pròpia experimentar i de manera aguda aquest llenguatge.
Ja sabeu que no compt massa de les meves batalletes, però en aquest cas i fent excepció una faré cinc cèntims del que m’ha ocorregut.
Intentaré esser breu i lacònic com si d’un telegrama es tractés.
Dies 5-6-7 d’octubre , dolors punyents de nit i de dia, pit i espatlla, pensant que patia un procés reumàtic i amb tractament d’antihomotòxics i homeopàtics sense resoldre’l.
Dia 7 acept i deman suport a uns fàrmacs al•lopàtics (imagineu lo fotut que estava per prendre una decisió així, ja que feia 10 anys que no n’havia pres cap), tampoc resolen i decideix baixar a l’hospital Son Llàtzer.
Horabaixa de dia 7, entrada per urgències i tractament ben igual que si fos un infart de miocardi, resultant llavors una pericarditis vírica (inflamació membrana que enrevolta el cor: pericardi, amb acumulació de líquid al cor, provocada per un virus)
3 dies de cuidats intensius amb tractament i control exhaustiu. Més tard 6 dies de planta fins a l’alta de divendres horabaixa dia 17.
Noticia bona: el meu organisme sa, ho va treure ràpidament endavant.
Vida totalment normal ( no hi ha hagut lesió al cor, gràcies a Déu) i sense cap tipus de tractament posterior; excepte unes proves per a descartar que unes anomalies que sorgiren en les anàlisis d’alta, siguin d’abans o simplement provocades pel procés i el tractament.
He intentat esser el més àgil possible i vull aprofitar per agrair l’exquisidesa amb el tracte rebut, tant en els metges i metgessa que em va atendre a urgències. Igualment al de cuidat intensiu i a tot el personal sanitari. I per darrer a la metgessa Marita Marco que em va dur en planta de medicina interna i a tot el seu personal.
Com heu pogut comprovar no he escrit el meu article habitual durant dues setmanes; i quan escric això em donaria temps d’enviar-lo al setmanari, malgrat he decidit deixar passar una mica de temps pels motius següents:
En primer lloc, necessit aquests temps per poder assumir tot el que ha passat i per la tasca corresponent que em pertoca tractar, ja que la causa ha estat o fou psico-emocional, que generà per diversos motius un estrès continuat debut a diverses vivències durant 2 anys que es somatitzaren inflamant-me el cor. Les vivències per analogia eren incendiaries i inflamatòries.
En segon lloc, com no consider que hi hagi culpables, ni jo mateix, simplement no vaig esser capaç de viure i resoldre aquelles circumstàncies en el moment que calia i per tant m’han passat factura forta, per haver fet – conscient o inconscient -orelles de cònsol als missatges que la meva ànima i el meu cor m’anaven cridant.
I per acabar, encara no em trobava al cent per cent quan escrivia això i he volgut prendre-m’ho amb una mica de calma i tranquil•litat. L’apallissament davant d’aquestes situacions existeix i jo mai he bravejat de “super man”.
Esper que ho entengueu, perquè m’he pres l’altre dissabte sabàtic.
És importantíssim establir prioritats i en aquest moment la curació és la primera, del contrari et perds per viaranys que no et porten al lloc on realment hauries d’anar.
Fent un apart, vull agrair a totes les persones, amics, amigues, coneguts de Sóller que s’han preocupat de cor per la meva salut, així el rebiment que m’han fet un cop se m’havia donat l’alta i vaig arribar – al meu poble i ho dic de cor, malgrat no hi hagi nascut- sa i estalvi.
Crec que amb aquest article estic mostrant la meva coherència entre el que escric i la manera d’encarar situacions de vida: S’aprèn experimentant. Al mateix temps que s’ha d’esser prou humil, per admetre que en alguns instants de la teva vida no has tret nota en les lliçons a les que t’havies d’enfrontar com és en el meu cas.
Al mateix temps (i ho aconsell a altres amb situacions semblants) que no és precís ni flagel•lar-se ni castigar-se. Assumir el que ha passat, treure la conclusió ( des de la ment i del cor, del contrari no serveix), per a no tornar repetir un camí fet.
Malgrat l’article sigui reflectiu per a tots vosaltres, igual en aquesta ocasió, la meva columna hauria d’anar titulada: “Espai per a la meva reflexió”.
Concloc i esper seguir omplint aquestes planes molt més anys més, com he anat fent fins a aquest 4é aniversari, que no fa estona es va complir de col•laboracions al setmanari.Gràcies.
Josep Bonnín