I arribà el gran dia ! Un darrere l’altre, tots els alumnes van anar acudint al lloc de reunió carregats amb bosses plenes de peces de roba d’abric. Era, tal vegada, el moment més esperat de l’any, la recompensa als seus desvetllaments pels estudis. Enrere quedaven les lliçons, exercicis, fitxes, exàmens i altres tasques escolars. Transcorregudes les inacabables jornades lectives del col·legi, començava l’hora del plaer, de fruir de les merescudes vacances del viatge de fi de curs: una setmana a l’estació d’esquí de “La Molina”. Representava el colofó a un atrafegat curs acadèmic, el desitjat premi després d’un any en el qual es va compartir l’afany per aprovar les assignatures amb les activitats realitzades per tal de recaptar diners amb què pagar l’excursió. Hores de treball que no havien estat inútils, ja que havien permès convertir els fantàstics somnis dels alumnes en realitat.
La Plaça Major del poble s’anava omplint de nois acompanyats de pares i familiars que no cessaven de formular?los consells. L’autobús trigava en aparèixer, tot provocant la impaciència dels majors i la ira dels petits. Llargues inspiracions seguides per sospirs de resignació i d’angúnia. Aquells moments semblaven eterns, ancorats en un immòbil present que semblava no tenir fi.
Quan sorgí l’autocar pel llunyà horitzó de la carretera, els cors van començar a bategar amb desbordada intensitat. La quitxalla va intuir que aquell seria el seu mitjà de transport cap a la neu i van cridar amb sobtada alegria. Es van accelerar els comiats i les últimes advertències. Moments d’indescriptible emoció perquè molts nens mai s’havien separat dels seus pares i alguns d’ells ni tan sols havien dormit lluny de les seves respectives cases. Van ser minuts tensos en què es van barrejar la nostàlgia de l’adéu amb l’alegria de, possiblement, la major aventura de les seves vides.
L’autobús que ens conduí fins al Pirineu de la Cerdanya durant quasi sis hores de trajecte, no resultava massa confortable, però la il·lusió que bullia a l’interior d’aquells joves cors els feia oblidar les incomoditats sofertes. Els meus vint alumnes estaven disposats a gravar un inoblidable episodi en la seva història particular. Una excursió irrepetible donada la íntima convivència que mantindrien durant els propers dies. A mesura que ens apropàvem al nostre destí junt a les instal·lacions d’esquí, augmentava el seu nerviosisme. En descobrir l’hotel on ens allotjaríem, la seva felicitat va desbordar qualsevol previsió. Aquell paradís nevat va provocar exclamacions d’astorament i il·lusió, gestos de plaer i joia. El món de l’esport blanc s’obria davant dels seus atònits ulls amb tota la seva immensitat, bellesa i jovialitat.
La nit va resultar inacabable per a aquells impacients nois que es delien per trepitjar la neu, la majoria per primera vegada en les seves vides. De matinada estaven ja en el corredor esperant les meves instruccions. Després d’esmorzar i de traslladar?se a les pistes on es col·locaren els seus corresponents equips, l’emoció es va fer visible a flor de pell, il·luminant els seus innocents rostres infantils. Aquells instants no tenien preu. Difícilment hagués aconseguit que renunciessin a l’experiència, i quan després del primer dia de curset amb els monitors assignats, van començar a lliscar sols, ja res ni ningú els hagués apartat de la neu. Suposava l’oportunitat de demostrar?se a si mateixos la seva capacitat d’aprendre. Eren conscients que havien d’adquirir unes tècniques que els permetessin dominar a voluntat els descensos, tot i que allò requeria molta constància. Significava un desafiament que la naturalesa els brindava, i ells no sols acceptaven aquest desafiament sinó que estaven decidits a guanyar?lo. Van afrontar la prova amb coratge. I així, lentament, dia rere dia, després de suportar incomptables caigudes i d’una gran despesa d’energia, van aprendre a esquiar. En cap moment es van donar per vençuts, no defallien en el seu entestament i alenats per una misteriosa força de voluntat van seguir esforçant?se perfeccionant l’estil, segons les aptituds físiques de cadascú. Impulsats per un poderós afany de superació practicaren i practicaren fins perdre la por als pendents i ser capaços de baixar per qualsevol pista.
Allí, en la calma de les muntanyes, contrastant amb l’angoixa de les ciutats, va créixer entre els meus alumnes una meravellosa sensació de goig que va originar la seva posterior felicitat. En aquelles solitàries valls pirinenques, sota un cel blau net de núvols i un sol radiant, la naturalesa se’ns oferia amb tota la seva esplendor. Des dels pins i avets, els esquirols i algunes varietats d’ocells contemplaven amb astorament i temor els ocasionals esquiadors que envaïen els seus refugis situats per damunt dels dos mil metres, per a descendir després pel blanc element.
Passaren els dies i l’esgotament va començar a fer?se notar en els joves músculs dels joves. El cansament acumulat durant les llargues sessions d’esquí els sumia en un estat de llanguiment. Però era un cansament sa, producte de les moltes hores d’exercici. I, tanmateix, se’ls veia alegres, satisfets d’haver superat la prova de l’esport blanc. Difícilment, oblidarien la setmana transcorreguda a l’incomparable marc natural de “La Molina” amb els seus formosos paisatges nevats, on encara podia respirar?se la veritable pau, on la natura en comunió amb la tecnologia, oferia les seves possibilitats de gaudir amb la pràctica dels esports d’hivern.
En aquell immens món on reina la soledat i impera el silenci, els meus alumnes havien après a fer les coses pel seu compte, a espavilar?se ells sols davant qualsevol contingència.
Finalment, va arribar el dia de la tornada. Trist per a alguns perquè suposava el tornar de nou a l’ordre quotidià i a la monotonia, esperat per altres, donat el seu enyorament de la família i de la llar. L’excursió havia servit per establir major coneixement mutu i per estrènyer els llaços d’amistat ja existents. Una experiència meravellosa de la qual sempre guardaran un inesborrable record.
Ara, mentre tornem a casa, penso sobre les vivències d’aquesta setmana passada als Pirineus junt als meus alumnes, i si pogués llegir els seus pensaments, estic segur que a tots els agradaria retrocedir en el temps per a repetir el viatge. Un viatge, de fi de curs que representa la il·lusió i l’esperança de qualsevol alumne.
Ramon G. Reverter
Maig de 2008