A casa tot era normalitat, feia fred i la “Sisi” estava molt bé jaient al costat del radiador de la calefacció.
De cop i volta, un dia de matinada, els amos van marxar de casa a corre cuita, amb un parell de maletes i sense arreglar el llit. Aquella nit l’Alícia, ja no havia dormit a casa. La gosseta estava molt calentona a dintre de casa i no era l’hora de sortir a passejar, així que va continuar dormint.
Al matí, l’amo va tornar sol, la va treure a passejar i li va donar la seva ració de pinso. Sense perdre el temps, va tornar a marxar. Al capvespre, l’amo va tornar, li va fer unes festes, la va treure a passejar i en tornar a arribar a casa, li va donar l’altre ració de pinso; mentrestant la gosseta menjava , va fer el llit i va endreçar una miqueta la cuina. De la mateixa manera que ho havia fet al matí, va marxar.
Aquest enrenou va durar quatre dies, amb les seves tres nits…! però de cop i volta, la porta de casa es va obrir, i van arribar els amos i l’Alícia, que portaven un paquetet molt petit a dintre d’un cabàs, que de seguida van deixar que la “Sisi” olorés; ella si va recrear, i a mida que anava olorant i mirant, se’n va adonar que a dintre del cabàs, hi portaven una altra Alícia, però més petitona.
L’amo li va dir a la gosseta: – Aquesta petitona es diu Núria, i també viurà a casa amb nosaltres, veritat que en tindràs cura i l’estimaràs?
La gosseta va fer un “guau” molt suau, que volia dir que tot el que l’amo li havia demanat, ho compliria al peu de la lletra.
La primera nit, va ser desesperant, tant com plorava la petita ho feia la gosseta; es va instal·lar a sota del llitet tant bon punt va notar que la nou vinguda descansaria allà, i no la van poder fer sortir de cap de les maneres. Les quatre o cinc nits restants varen ser molt complicades, ni la petita ni la gosseta s’adaptaven a la nova vida, i en aquella casa no dormia ningú.
Després van començar a arribar les visites, i la pobre “Sisi” no donava l’abast a protegir a la “peque” intentant que ningú s’acostés al cabàs amb uns grinyols ensordidors, molt amenaçadors.
Al cap de vuit dies dels nous esdeveniments, la gosseta va tornar a agafar un ritme de vida normal i a la casa es respirava tranquil·litat.
La Núria va començar a caminar agafada de la cua de la “Sisi”, i la bestiola no la va fer caure mai.
La canalla aprenen dels grans, per això el primer tros de poma que va menjar la petita, va ser de dintre de la menjadora de la gosseta, i també va provar de beure aigua del abeurador, sense gaire èxit, perquè la mare no li treia la vista del damunt!
El pare, entre rialles deia: – el que no mata, engreixa!
Continuarà…
Eulàlia Molins Aragall