Temps ençà, quan la vida lluí plena de cants i meravelles, en tots el racons d’aquell jardí s’hi prodigaven versos enamorats de paraules. Però ara, el silenci era el millor rapsode.
Damunt la taula de pedra, desgastada per l’oblit, reposava un llibre de fulls arrugats i descolorits d’enyorança, sense que ningú gosés llegir les seves paraules esborrades, amb ressò d’antigues faules de dracs i cavallers, de princeses i lloances.
Al seu costat, el vell banc esperava la damisel·la enamorada.
Aleshores, i com cada any a trenc d’alba, en un esclat màgic de llum i garlandes, el jardí oblidat despertava del seu encanteri.
Les flors ballaven alegres, vestides amb els millors colors de primavera. Tothom cantava i reia en un renaixement de festejos i esperances.
Poc a poc, com figura de tènue resplendor, la delicada damisel·la es va apropar a la seva taula de pedra, al fons del jardí. Sempre puntual a la cita, es va asseure en el seu banc de pedra per retrobar, un cop més, els fulls del seu llibre de versos i rondalles, d’al·legories i llegendes.
Amb el suau tacte de la noia, de llargs cabells daurats i perfum de rosa blanca, el llibre va despertar de tan llarga letargia. Tots els fulls s’il·luminaren al sentir la dolça veu de la seva dama.
Entretant… els mots anaven desvetllant versos, arraulits als fons de les pàgines, endormiscats entre pètals.
La música cantava poesia i la poesia era música per a qui l’escoltava quan, en mig de tanta alegria, el xiuxiueig del vent va ser estendard de la seva arribada.
– Hola, estimada !! – li va dir, el galant cavaller d’armadura argentada. Tu ets la flor més bonica d’aquest jardí.
– Hola, estimat !! – li va respondre ella, ruboritzada. Tu ets qui enamora les meves paraules.
Embadalits l’un de l’altre, les seves mirades descobriren el desig d’un petó.
Però… el crepuscle els va retrobar, quan encara molts versos solcaven desitjosos amb aromes de primerenca frescor.
El darrer besllum del dia es va apagar, i els amants es van acomiadar fins a la propera diada.
Damunt la taula de pedra, tornaren a reposar el llibre i la rosa. El silenci adormí les darreres paraules …
… “ i que el nostre cant d’albada, ens porti frescor de rosa i lloança. “
MARIA CONSOL FORS I VILASECA