Darrerament, a la senyora Natàlia, se li humitejaven els ulls quan pensava en l’esguard tranquil i confiat de la seva néta. La jove i el fill treballaven tot el dia, i cada tarda li deixaven la nena. Als matins, la senyora Natàlia feia de minyona a cases de gent benestant que la tractaven amb freda correcció. S’havia acostumat a anar a la feina caminant. Havia sentit en un programa de ràdio que caminar estimulava la circulació de la sang i era bo per al cor.
El seu marit, torner jubilat, es passava els dies a la taverna. Malbaratava els diners de la minsa pensió jugant a cartes amb els amics. Quan arribava a casa, la seva única preocupació era tenir el sopar a punt i allitar-se aviat.
La senyora Natàlia pensava que el millor era callar i no capficar-se amb el resultat de les anàlisis. Però els maldecaps no li deixaven agafar la son. En canvi el seu marit dormia com un tronc i sovint prenia espai de la seva part del llit.
La senyora Natàlia sabia que alguna cosa havia de canviar a la seva vida. Somiava amb robar-li temps al temps i fugir al camp amb la nena. Darrerament, la senyora Natàlia no podia amb la feina. Se li havia tornat feixuga. Les senyores de les cases on estava servint, li van assegurar que podria prendre’s el treball amb més calma.
Però les promeses que aquell ritme baixaria no van ser altra cosa que purs eufemismes. Alguna cosa maliciaven aquelles bruixes. Les veus varen córrer de casa en casa i, de sobte, la senyora Natàlia es va trobar sense feina.
L’endemà al matí, va fer algunes compres a la drogueria.
Aquella tarda la senyora Natàlia, mentre mirava embadalida com la seva néta jugava amb el sonall, va pensar que les coses tornarien a anar bé.
Quan es va saber el trist desenllaç, les senyores comentaven: «era molt endreçada», «sempre tan puntual», «no me’n sé avenir», «només pensava en la família», «tan fiada com era…».
Asseguda a la falda de l’avi, la Nati reia ensenyant les seves cinc dentetes. Amb l’esguard tranquil i confiat, mirava per la finestra del tren que els duia a la finca que el vell torner jubilat, havia llogat al camp robant-li temps al dolor i lluny de tanta hipocresia.
Xavier Martí Garcia